dijous, 9 de juny del 2011

Com una puta llimona

Volia escriure aquestes paraules just en el moment de prémer el botonet, però tinc molta feina i no ha pogut ser, així que altra cop he vist marxar el tren i en porto unes quantes vegades últimament. Ahir al vespre volia entrar aquí -a casa meva- i dir-vos que em sentia alliberat, content, feliç, però no va poder ser fins ara, perquè és tot just ara que em sento així.


He patit. Ho he passat malament. Us ho dic seriosament, poca conya. Si mal no recordo, fa una setmana que vaig arribar a casa amb la ment en blanc, vaig haver de cardar fora la putasogra per poder-me concentrar, vaig seure, vaig respirar i, com sempre faig (igual que ara) vaig vomitar. Sempre escric el que penso, el que sento, el que visc. Això agrada molt a uns i enfurisma molt a uns altres perquè no m’entenen, tot i que ja no em preocupa perquè algun dia ho sabran fer. Mica en mica m’anireu comprenent, perquè llegir les meves paraules a vegades pot semblar fàcil, però contenen moltes històries que s’escapen a molta gent. En fi, que no em vull posar transcendent...

Em sento bé. Cansat, fatigat, amb els ulls cremats i noto que encara em bull el cervell. He dormit poc últimament, de vegades sol o amb la meva nena. Ja no recordo la última vegada que vaig dormir tota la nit amb la Teresa, sols, i si us he de ser franc, ni recordo l’últim cop que hem fet l’amor. Diria que fa molts dies d’això, com a mínim des d’abans del dijous... just quan jo creia que havia trobat la inspiració per escriure el puto reportatge, just abans que comencés el meu gran mal de queixals: la puta edició. Jo sóc com en Martí, en Tola per molts: no sabem escriure curt! Ho intentem, però no ens en sortim. Hi ha persones que m’agradaria comunicar-m’hi via mòbil, com que les paraules costen peles... però ens agrada escriure coses, algunes de bones i d’altres no tan, però escriure és lo important, que sàpiguen que vas anar a escola,  fins i tot que tenim un parell de cartells on diuen que per alguna cosa vals... i una merda. Llavors arriba l’Anna, agafa tot el teu món i te’l fa trontollar.

Feia gairebé un any que hi donava voltes. Feia mesos que tenia les vostres fotos, dies que llegia els vostres consells al fòrumdepesca.com, però sóc així de pesat... m’agrada escriure, i escriure llarg. M’encanta donar voltes i més voltes a una cosa insignificant, és com fer l’amor a la meva dona, que per més voltes que hi donis, ets tu qui acaba disfrutant. Potser no és just, rotundament no. No és de justícia que l’avorriment d’uns comporti el meu benestar, però crec que no hi ha altra manera de fer-vos-ho entendre: escriure m’agrada, i igual que el sexe, ho faig per donar-me un gustasso que t’hi cagues, i si a sobre pots fer gaudir a la que tens al costat, dons per ella va! Ho sé. Sé que acabo de quedar fatal. Com al fòrum mil vegades... però veureu que no ho faig pensant amb el meu propi bé, sinó amb el bé general.

Ai... perdoneu.... la puta llimona! I a què collons ve això de la puta llimona... doncs el primer que em ve al cap és que em sento exprimit! Sí senyor/a, aquesta és la paraula: exprimit per l’Anna! Jo parlo, parlo parlo, escric, escric, escric però ha estat ella qui ha marcat la pauta, m’ha retallat més que el puto govern i ha fet que aquest sigui, sense cap mena de dubte, el millor reportatge de pesca que mai s’hagi escrit. Mmmmmmmmm, a veure, a veure... la llimonaaaaa... Amarga? Sí, com sóc al fòrum. Desengrassant? Doncs sí, va molt bé per treure taques... ens en posen tovalloletes després de fer les mariscades, les utilitzen els millors renta-vaixelles, ambientadors i perfums cars. La llimona combina amb tot, amb el peix, amb la carn, la posem als iogurts, als pastissos casolans, al te, a la puta Coca-Cola, als combinats... mmmmmm demà vaig a Cadaquès, em sembla que passo de portar la canya, però no em resisteixo a un bon mojito ben acompanyat.


Fa poc, una dona que treballa amb mi em va regalar una bossa plena de llimones, però plena, plena! I no us penseu que són unes llimones qualsevol, no. La dona és italiana, de l’illa aquella on hi ha un volcà dolent que tot sovint treu lava, i les llimones són del seu llimoner. Fins ara mateix no els havia donat tanta importància a les seves llimones, ni sabíem què n’havíem de fer... però ara -aquí entre nosaltres- amb una copa de cava a la mà i amb lo content que m’han fet, ho tinc ben clar: la llimona és el millor fruit que us poden donar. Potser teniu raó, és aspre, fa venir repelús, posa els pèls de punta però estareu amb mi d’acord que és també molt refrescant, agradable i reconfortant. La llimona tota soleta no val per gaire res (tampoc us vull enganyar) però ben acompanyada i sobretot amb una mica de bon humor, sucre i mala llet, no té rival.


Si és que una bona llimona ben exprimida ni déu sap què de si pot donar!

Doncs això companys, que us agraeixo la vostra ajuda i us deixo amb els comentaris del puto jefe, perquè qui millor que ell per expressar el que sento després de deixar-me exprimir per l’Anna O.S.: la millor bar-women que mai podria trobar.


Nena, tu i jo formem un molt bon combinat.



Amb el vostre permís (i amb el del puto-jefe), us deixo aquí les seves paraules sinceres i literals. Li he demanat permís, i si no me’l dóna, dons que el donin a ell també... Tot el treball que hem estat fent no ha estat per vosaltres, ha estat per mi.


Aquest és el motiu de tot plegat, lo únic que em recompensa: sentir-me estimat.


No tenc paraules, Raül i Anna, no tenc paraules, estic absolutament
emocionat i commocionat com dues persones, sense gairebé res a canvi
més que la feina ben feta, feu això per la meva revista. T'ho jur i no
és broma que m'està caiguent una llàgrima d'agraïment, d'admiració i
de no sé què més.

Te ben promet, en bon mallorquí, que només pel que heu fet ja ha
valgut la pena fer aquesta revista, perquè això és absolutament
colpidor, de cap a peus.

No tenc més que donar-vos l'enhorabona, d'estar en deute amb vosaltres
per sempre i de donar-vos les gràcies una i mil vegades, perquè això
no es pot descriure amb paraules.

 SENZILLAMENT BRUTAL.

Ara vos enviaré un altre correu, menys emotiu, amb quatre coses i
instruccions perquè es pugui maquetar correctament.

 Sou fantàstics

En aquests moment ja em tremolava la veu, no el podia trucar perquè ja l’havia advertit que no tenia bateria al móvil. I als dos minuts, just quan no sabia si posar-me a riure o deixar-me anar, m’arriba una altra bomba…

És que te promet que no el puc deixar de llegir, això és un abans i un
després. Això és absolutament una puta llegenda en el món de les putes
revistes de pesca, una autèntica barbaritat... un goig, una meravella
de la redacció, una meravella de la maquetació, una meravella de
muntatge, una meravella de sensacions, m'heu deixat gelat. Crec que
tanco i us venc les accions, perquè me n'he adonat que fins ara no he
fet res de bo.


I ha estat quan li he dit que això ho pensava publicar al nostre blog…


Bé, dit això, i un cop passada l'emoció, que no superada, aquí tens el
rosari de coses que necessito:

a) Un petit apunt, el titular del repor es pot millorar, a mi no
m'agrada, això del gran repte està més gastat que les rodes de la moto
d'un hippi.

b) Necessito el text definitiu en un word (si no pot ser, com sigui,
PERÒ EL TEXT DEFINITIU).

c) totes i cadascuna de les imatges per separat del text, i enviades
en un correu pq jo les pugui preparar.

I res més, tres milions de gràcies, quan surti la revista, pujo a Olot
pitant i vos convidaré a dinar del que vulgueu, i ja ens podrem donar
abraçades i el que vulgues........

Quina gran alegria m'heu donat Raül, quina gran alegria. M'és igual si
perdo tots els diners, si tanco o si se'n va tot a la merda. Això m'ho
posaré jo al meu calaix per sempre!!!!!!!!!!!!


I jo, el tontet que us posa dels nervis al fòrum, sento que ja em puc morir.


Gràcies a tu també Tomeu, m’has donat un moment feliç.

6 comentaris:

Anna ha dit...

Només tu i jo sabem la de hores que hem estat penjats al telèfon i no precisament per dir-nos lo guapos i xulos que sóm. Hem discutit, ens hem deixat de parlar (encara que només per dos dies), ens hem alçat la veu i segurament ens hem dit moltes coses que no sentiem. I ara miro enrera, i saps què et dic? que no m'arrapenteixo de res, que tonta no en sóc, i que si t'he expremut com una puta llimona és perquè estava convençuda que podies donar suc.

Havies fet molta propaganda, massa potser, t'havies compromès, i era el meu deure com amiga donar-te la meva opinió objectiva, malgrat aquesta t'ofengués. No podia aplaudir un treball de notable quan proclamaves l'excelent als quatre vents.

Hauries d'estar content, i n'estas, però et perds en lo evident... que ens ha quedat un reportatge que t'hi cagues, que no s'ha vist mai res igual, que marcarà un principi i un final... bla, bla, bla... però hi ha una cosa que encara no veus: que per primer cop has après a escoltar, has entès que hi ha altres formes de treballar i potser més enriquidores que fer-ho sol.

Jo he après que em costarà moltes garrotades adrassar una fera com tu, però no ho deixaré d'intentar, perquè m'importes, i perquè els resultats s'ho valen, què carai!!!

Gracies a tu per deixar-te exprémer, sense tu aquest reportatge no hagues mai nascut.

Joan Corral ha dit...

Seré breu llimoneta... :-)
Sense veure el repor, només llegint les paraules d'en Tomeu i de l'Anna, em veig en cor de dir que estic orgullós de tu.
Una mica, tampoc et flipis.
I a l'altre 50% de la llimona no li haig de dir res, ja sé de tot el que és capaç.
Potser si hi haguessin més llimones femella a les revistes de pesca hi hauria punts de vista més plurals, menys viscerals i des d'altres punts de vista.

Raül Ortiz Tudela ha dit...

només sents una miqueta d'orgull, germanet? Estic content, però m'hi hauré d'esforçar més... i sí que hi ha una altra famella a Pesca a Bordo, ella encara no ho sap, però formarà part de la meva vida molt més aviat del que jo creia.

dieu-me fantasma, però fins a dia d'avui no he escrit mai cap mentida. En fi, al temps.

Jo no sé treballar com una màquina, necessito tenir contacte amb les persones amb qui em relaciono professionalment. Només així s'em pot treure tot el suc que porto dins, i només amb l'ajuda de l'Anna arribar a l'essència del que us vull dir.

No és mentida: hem estat dos dies sense parlar-nos, ens hem barallat, discutit i dit unes quantes veritats. Però vam aparcar el reportatge, vam sortir plegats dissabte a pescar, ens vam fer una abraçada i llavors sí, vam saber que el camí correcte és el que ella mateixa va dibuixar.

Mireu-lo, és el camí de la portada: comença al mar, va resseguint la terra i no es veu on acaba perquè no té final.

Joan Corral ha dit...

Només una miqueta de moment....si no quan vegi el repor què t'hauré de dir? Millor et dic només "una miqueta" i em guardo un comođí per quan llegeixi el repor, no?

Martí ha dit...

Una bona feina. Pel llarg camí i les hores invertides. el resultat el desconec, però treballar pel què es vol, això ja és una bona feina.

Buf! com costa un missatge de 3,5línies. hi, hi.

Raül Ortiz Tudela ha dit...

hi,hi,hi... a mi també em costa molt! Deu ni do els rollos que ens fotem en privat tu i jo, no sé qui és més pesat dels dos! hhahaha

una abraçada, a veure quin dia podem fer una escapada!

tu i jo ens fotem rollos fins i tot amb el mòbil! Sempre apurant fins la última lletra!