Una mica de mar...

Hi ha dies que un la caga, que s’equivoca vaja. El dissabte dia 30 de març va ser un d’ells, i dic la data perquè uns quants companys éreu a mar i sabreu de què parlo.  Sovint les previsions marítimes i dels vents ens juguen una mala passada, i aquest n’és un bon cas; doncs moltes de les jornades de pesca les planifiquem segons d’on bufa, o segons el peix que volem pescar... En fi, que a mig camí ja ho veia clar... o fosc, millor dit. El cel estava tapat, grisós, trist. Molts sabeu que a mesura que agafem profunditat el mar canvia de to en funció del color del cel, de l’hora del dia i del seu estat. Aquell dia el mar estava emprenyat, el cel no hi acompanyava, i cada cop guanyava més i més calat, així que no cal fer-vos pensar massa... doncs  el mar era brau i de color negre, però negre de veritat! Només els brancalls blancs trencaven la seva monotonia cromàtica,  contrastant com ho fa un tauler d’escacs i et vas mentalitzant que, si la cagues, el mar et fa escac i mat.

La navegació era incòmode, no podia passar de les tres mil voltes. La previsió està molt bé tenir-la controlada per l’hora de tornada, però cal tenir present –a més- quin és l’estat del mar en els dies anteriors, doncs la mar de fons era tant notable, que feia evident que hi havia hagut una tramuntanada combinada amb mar de llevant, la pitjor amenaça que tenim a la Costa Brava. Quan ja estàvem a punt d’arribar al nostre destí, ens vam trobar la Nina, comandada per bons companys, excel·lents pescadors i millors persones. L’Albert em va posar en alerta, explicant-me que la previsió que ell tenia era just al contrari de la meva:  el vent de nord-est s’havia d’enfortir al cap de poca estona, enfurismant notablement l’estat de les onades... així que ells van anar fent camí cap als biotops, punt molt més costaner i tranquil, i nosaltres vam acabar d’arribar-nos al nostre destí: les Illes Medes.

Al segon cop de vista ja ho vam tenir clar mentre els primers cops de vent començaven a arribar, com ens havia advertit l’Albert. De peix no n’hi havia a simple vista, i la cosa es podia posar xunga de veritat... doncs jo surto d’Empuriabrava, i tornar amb el mar encara més alterat a ningú  li fa massa gràcia.

-Tu confies amb mi?- li vaig preguntar.

-Tu ets el patró, tu manes- respon sempre un bon company.

-Tenim dues opcions, ja que aquí ens cardarem de llepra, ja ho veus. Podem anar a refugiar-nos als biotops i morir-nos de fàstic pescant sorells, acabarem tornant costejant com dos mariques i ja saps que, si hi ha vent de nord, acabarem pescant a Norfeu, doncs s’hi pot arribar amb tramuntana forta.

-Mmmm.. i???

-Doncs que al mal temps se l’ha de mirar de cara... així que per mi ho tinc claríssim: rumb directe a Norfeu!

I el meu company no va ni dirigir-me la paraula, perquè ja no ens cal a aquestes alçades. Va asseure’s al costat que li pertoca, va cordar-se la jaqueta i es va posar el gorro tapant-se fins les celles. A mi no hi ha res que em faci més feliç: ballar la mar brava i que confiïn amb mi.

La zona que comprèn entre l‘Escala i les Medes és molt maca, però alhora molt traïdora i filladeputa amb mar de fons del nord. Les onades hi arriben amb potència, gairebé amb violència diria jo, i a sobre has d’aguantar el que en diríem la ressaca, que són les ones que xoquen contra les roques i tornen mar endins... així que ho tens claríssim... mar forta de nord  amb crestes i tot i, a sobre, les que tornen i ho xarboten tot! Pescar-hi amb la barca parada és pràcticament impossible, doncs en prou feines et pots mantenir dret.  Curiosament però, el mar no canvia però sí la navegació quan ho fas de tornada... i això jo ja ho sabia, perquè no fa pas quatre dies que navego per tot buscant el peix de la meva vida. Aquestes petites trampes i conèixer la teva pròpia embarcació és fonamental per prendre aquest tipus de decisions.  Jo estava tranquil, i el meu company potser més que jo, doncs veia que amb el temps  i les milles guanyades, augmentava la velocitat de creuer perquè les onades anaven perdent força: al mal temps si se’l mira de cara es guanya molt navegant cada cop més tranquil i segur.

I ja som a Norfeu (bé, al cap de 40 minuts de navegació dura, dret, amb una mà al timó i l’altra al gas del motor, amb mala postura,  mal d’esquena i l’asiàtica a punt de rebentar-me la cuixa...). Pels que no sou de la zona, per fer-vos una idea del recorregut que vam fer, us podria dir que primer vam anar a can pixa amb una mala mar de collons, i després vam anar a tomar pel cul durant gairebé una hora de navegació.

-Si trobem les tonyines (que no en vam veure ni una en no sé quantes milles), la treus tu, que ja t’asseguro que jo no tinc collons! Hahahaha.

Portar una barca amb mala mar és dur. Això només ho sabem els patrons, el meu company ho és també, així que sempre em valora l’esforç. Em sembla que m’he guanyat una bona birra... Ara ja som a casa, i hi ha mooolta escuma... prepara’t amic, que avui ens ho passarem de por. Si no ens haguéssim equivocat amb els plans de vol...  

Una mica de pesca:

Després de gratar-li a El gat  els bigotis i fins i tot l’esquena amb tota mena d’artificials, vaig veure una barca amiga que s’acostava a la punta del costat. Els dos gratàvem i buscàvem el mateix... i a mi hi ha barques que ni em van ni em venen, però aquella era especial i no va fer res més que motivar-me a fer alguna cosa espectacular. No,no eren els forestals... aquests van arribar una mitja hora més tard, i al veure que gratàvem les pedres, ens van repassar, els vaig saludar i van passar de llarg. Busquen a pescadors de tonyines... el meu somni per realitzar.

Al tercer pesquer les picades no es van fer esperar. Eren oblades. Una, una altra, i una altra! Quan només entren oblades amb un artificial, doncs què fas? Canviar-lo! Si més no per experimentar... Vaig pensar amb en Toni de fishobsesion, que em va recomanar un artificial que tenia perdut a la meva caixa d’esquers, mig oblidat...un esquer de superfície, un dels que hi tinc menys pràctica... així que havia arribat la hora de practicar de veritat.

Xip xap xip xap flaashh! Picada! Oblada al canto. És impressionant com canvia la visió de la pesca des de la superfície... Veus el teu esquer ballar, movent el cul a banda i banda, i just a sota d’ell uns quants peixos que el persegueixen i intenten fotre-li castanya... i toma ya! Picada!   Tampoc us explicaré com pescar oblades... ni el que estiren, ni el que fan emprenyar quan ja en porten vint-i-cinc o trenta. Emprenyar no seria la paraula.. doncs estava disfrutant com un animal! Mai havia pescat a superfície, i aquell dia m’estava graduant... però tampoc us vull enganyar... oblades no eren el que estàvem buscant. El mar estava preciós, fàcil de navegar però amb unes enormes escumes a les pedres, i molt perilloses les onades al trencar! Calia tenir un ull al pesquer i un a les ones que venien... i per això me n’alegro tant de pescar amb una canya de 3m, i no pas dolenta! Diuen que les canyes per barca han de ser curtes... hahaha! Deixeu-me riure. Però curtes per què?  Per fer ballar millor a l’artificial? Per tenir un domini perfecte i passejar el gos com si fos un ca de veritat? Jo no ho crec pas... a més, que no pesquen amb 3m des de la vora, i els mouen bé igual? Doncs jo també, o almenys això vull creure... Pescar a l’escuma quan el mar és perillós de veritat t’hi va la vida, així que què res millor que poder arribar a les pedres des d’una distància prudencial.

(totes les oblades van tornar a mar)

 

El gunish, o com es digui, es movia de puta mare... i amb pocs grams el llençava a la quinta òstia, buscant els desitjats llops salats. L’ecuma era ideal pel llobarro, poques vegades n’he vist tanta... i no em feia res més ilu que pescar el meu primer llobarro a superfície, enganyant-lo amb les meves pròpies arts. En un dels 3.894 llançaments que vaig fer vaig veure una grata sorpresa... darrera l’esquer hi havia un munt d’oblades i, per fi, dos sards! Eren sards guapos, i com que podem llençar tant lluny, tenim temps de reacció i per pensar... A veure... les oblades li foten castanya segur recollint com fins ara... així que toca parar. Cop de puntera. Els peixos queden astorats, no saben què fer, queden parats. La competència és màxima, dubten si picar o esperar... Recullo mig metre, paro en sec, els peixos el segueixen però encara no saben què fer... dubten, s’observen, competeixen per l’aliment... i els dubtes a mar et poden costar la vida, perquè qui no és puta no disfruta! Mig metre més, parada. L’esquer està quiet. Flota, és el mar qui li dóna vida, no el meu canell. El temps es para, tota la meva atenció i els meus cinc sentits estan pendents d’aquells indecisos que se’l miren amb despit. Dubten massa, estan quiets, no sé si s’hi llençarà primer el sard o la oblada, doncs semblen cosins però l’oblada és més agosarada fora les pedres i mar endins... Els depredadors nats no tenen espera, o és precisament l’espera qui els treu de polleguera i els fa ser presa fàcil?

No havia vist mai el que us he intentat descriure: dues espècies rivalitzant per alimentar-se o per protegir el seu territori amenaçant un esquer de superfície que jo creia inofensiu... quan de sobte, no sé ni d’on... va aparèixer el peix que em demanava la nit anterior l’Alba. L’explosió d'aigua va ser més espectacular que les altres vegades, molt més diria jo, com si el culpable l’ataqués des de sota, a traïció. La lluita no va ser molt grata, però va donar batalla, el cabró. Buscava fondo, volia trobar roca per refugiar-se, però amb els equips que gastem nosaltres, poca cosa tenia a fer. Sensibilitat a tope, potència a més no poder... tanta com l’alegria de veure com s’apropava a la barca el peix que feia hores estava buscant:

(per la posició de les poteres diria que el llobarro va atacar per sota, buscant la panxa. Jo no el vaig ni veure, va ser un atac fulminant!) 

el llobarro ja era meu!

Com venia a dir en Martí en una de les seves cèlebres cites, de vegades no és el peix més gran el que et dóna major satisfacció. Aquell dia el llobarret aquell em va omplir d’alegria,    i dono mil gràcies a la cinquantena d’oblades que vam fer, per deixar que les gaudís gairebé totes a superfície.

No ens deixen pescar tonyines, I què? Qui té gust pel mar, per la pesca i per la vida, no necessita tant de peix!