Ei, nena:

Dimarts al matí vaig haver d’anar al banc a portar calés a corre-cuita com sempre, coses de “jefes”. Vaig aprofitar que la dona anava de tarda per anar a esmorzar amb ella i així xerrar una mica, que a casa amb tanta mainada és impossible tenir un xic d’intimitat, i mentre comentàvem no sé ben bé què -ni falta que fa recordar-ho- em vaig creuar amb el xispes de la família. Amb lo de xispes vull dir l’electricista, no us aneu a pensar ara que n’hi ha un per casa que treu espurnes cada cop que se’n va a pixar...

-Ei, què fas,nano?

-Doncs el burro... portar peles al banc, que no en tenen mai prous! Ep!, per cert, aquest mes has de comprar un parell de revistes, que en una hi surto jo i l’altra la meva...mmm... companya... companya de pesca,  i bla bla bla.

Als cinc segons d’acomiadar-nos, la dona m’engega:

-La meva companya... la meva companya... la meva... i jo què?! Jo quan parlo de tu dic que ets el meu company, i resulta que tu vas dient tant tranquil que la teva companya és una altra... i a sobre a la meva cara!

-Però si tu ets la dona de la meva vida, amor meu, que t’estimo més que que que...  els papers de la renda ja els tenim a punt?

-No canviïs de tema, animal! – i després de posar-me a riure vaig començar a pensar amb tu, Anna.

Si la memòria no em falla, deu fer tot just un any que et vaig enviar el meu primer missatge privat. Dels més de 1600 privats que porto al forumdepesca.com, la majoria dels que he escrit en l’últim any han estat per tu, per saber com estàs, com et va, sempre fent plans de futur. Recordes el meu primer missatge? Va ser com una petició formal... hahaha. Vas penjar una foto molt maca amb unes quantes molles i peixos pescats sobre un vaixell enfonsat, i només de veure aquella imatge, la bombeta se’m va il·luminar!: et demanava si algun dia seria possible fer-ne un reportatge... et voilà!

La teva resposta es va fer esperar gairebé una setmana, crec recordar. Em vas deixar glaçat. Et disculpaves per la tardança, doncs un desgraciat accident es va cobrar la vida del teu cunyat i per poc la de la teva germana i els teus pares. Vaig quedar de pedra, però vaig saber reaccionar. Vaig saber mimar-te, et vaig saber portar lluny de tanta desgràcia, i sense donar-nos compte i sense parlar d’escata, vam anar intimant. Des del segon o tercer missatge que ho vaig saber captar: tu Anna ets especial, tens allò que molts voldrien però no saben, saps i sents el que la majoria ha oblidat, i lluny del mar o sense poder tocar una canya, podem transmetre sensacions i, sobretot, sensibilitat.

No els tinc comptats, deuen ser a centenars els privats que ens hem estat enviant. La nostra amistat s’ha anat forjant com la heura abraça la façana principal d’un castell medieval, perquè tu i jo no en tenim prou amb els patis interiors, ni amb les mitges tintes o amb projectes de segona. Tu i jo mirem sempre endavant, amb pas ferm i posant una pedra al costat de l’altra, jo a cosses i tu amb l’escaire, però junts, perquè tenim il·lusió i ganes, talent i maneres grates de comunicar.

Crec que aviat farà un any de la nostra primera sortida amb barca. Vam haver de recórrer a la Duna perquè el teu pare, en Manelic, tenia el braç destrossat i ningú més podia portar la Maina (has fet bé de treure’t el PER!). A la Duna però, no podíem pescar sobre vaixells fondejats, però et vaig començar a fotre la pallissa de l’spining i el jigging per a principiants... i eres tu qui em passava cada cop la mà per la cara! Hahaha! Ens ho hem passat genial, pescant força o més aviat força-bastant-molt més del que voldrien els altres, i quan no hem pescat hem fet el que més ens agrada: somiar. Discutim sovint sobre un món obscur on ens ha tocat lluitar, parlem del mar i de les gilipollades que s’hi ha d’aguantar   (i dels gilipolles, clar), de pesca, de sentiments, de projectes que tu i jo farem realitat, com primerapedra, el  nostre fillet virtual.

Primerapedra podríem dir que ha estat la conseqüència de tot el que hem estat parlant. És el nostre laboratori de proves, rectifico... (pobre Joan), el meu laboratori de proves ha estat el forumdepesca, lloc genial on podem palpar de primera mà les reaccions, les necessitats, les pors i sobretot els somnis de milers de lectors, companys i amics.

I tot això a què ve? Doncs encara ho he d’acabar de lligar, perquè hi ha coses que costa de dir amb paraules... així que donem fe dels nostres fets i emparem-nos amb el que ja és realitat. No fa ni un any (o gairebé) que ens vam posar en contacte, i mira per on Anna, no només hem aconseguit certificar el reportatge que et demanava des del primer dia sinó que, per sorpresa meva, has estat tu qui l’ha acabat firmant.   Ets bona, nena, bona de veritat. Tu has confiat amb mi des del primer dia, m’has sabut donar ales mantenint-te sempre en l’anonimat, perquè t’encanta estar en un segon pla. Tu has estat qui ha creat primerapedra, jo qui vaig fer el primer pas, i junts hem aconseguit el que mai ens havíem ni imaginat: aquest mes hem publicat els dos en una revista de pesca, jo a Pesca a Bordo,  la que crec que té més tradició i audiència de tot l’estat, i tu a Pesca d’Illes,  la millor revista de pesca del món, i amb diferència.

Estic molt orgullós de tu, Anna. Has fet un repor de dalt a baix, des de l’escriptura fins la composició de les pàgines; jo vaig parir la idea però tu no l’has clavat, sinó que l’has superat.

Tinc moltíssims projectes al cap, petita, però et necessito aquí, al meu costat, perquè només amb tu puc arribar on m’he plantejat.

 M’acompanyes?

Mua!