diumenge, 24 d’abril del 2011

Una de cine


Les dues de la tarda, o del migdia pels que dinen a l’hora dels senyors. Els nens dinats des de la una, els pares des d’un xic més tard, amb el cel que sembla que finalment aguanta tot i l’amenaça constant de deixar-se descarregar. Estic cansat. He dormit com sempre -o sigui, fatal- i he treballat força aquest matí malgrat sigui diumenge de pascua. Em moro per fer una migdiada, però els nens no estan cansats... i són ells qui manen.

Estirat al sofà, no deixo d’agafar atacs de ràbia reprimida quan  una se’m llença a sobre sense previ avís, quan em pregunta coses sense solta ni volta, o quan vol que li expliqui el conte de Sant Jordi sense parar; mentre que l’altre plora en desmesura no sé ni perquè, he de vigilar constantment que no es mengi la merda de la catifa o la terra de la planta i he d’aixecar-me continuament per  anar-lo a salvar de precipitar-se per l’escala. Tenim la famosa tanca per muntar des de fa tres anys, hem aconseguit no posar-la amb l’Alba, però amb aquest "petardo" em sembla que no ens en lliurarem pas!

Durant cinc minuts he sentit trepitjar núvols, he vist la llum del túnel, he enflairat les flors del paradís, el silenci s’ha apoderat de mi i he sentit que m’adormia a l'acte; gairebé he pogut copsar un d’aquells roncs que deixem anar en l’oblit del sofà. El moment era meu, per un instant preciós he sentit la llibertat dins de casa, la llibertat de decidir si puc dormir o no, i per tots els déus que he decidit que Sí! Un sí rotund i egoista, un sí dedicat exclusivament a mi. I em sembla que m’he adormit, però només m’ho sembla perquè no he tardat ni cinc segons a sentir la nena des de l’altra punta de la casa que em deia...

-Papa, vine... Papa! Que ja estic!!!
-Que estàs de què, reina?
-De fer caca! Vaaaa... vingaaaa... vine i eixuga’m el cul!
-Ja vinc, reina meva! Tu sobretot no et moguis d’on ets... i  ni se t’acudeixi d’aixugar-te amb els dits!      

I ha estat quan m’ha vingut la genial idea al cap: nena, anem al cinema! Ho tenia decidit, teníem temps de sobre per arribar a la sessió de les quatre, i en plena setmana santa segur que hi ha alguna peli per infants. Decidit, la dona es queda amb en Nil i jo tindré el privilegi de desvirgar la meva nena amb una sessió de cinema com cal, i la veritat és que em fa gràcia... tanta que, si la peli s’ho val i la petita queda encantada, penso fotre una migdiada de tres parells de nassos!

Hi hem anat a peu. Des de casa són deu minuts a pas de l’Alba, sis al meu. He passat de les xuxes, les crispetes dubto que li agradin i he optat per un suc de taronja “natural”. La noia de la taquilla és molt guapa, jove i amb una mirada penetrant, tant que quan m’ha mirat fixament a la cara  he dubtat fins i tot del nº de sala i crec que m'ha tremolat la veu:

Hola, dues a la de l’ocell aquest...  
- L’ocell no, papa! Jo vull veure la del conill!- ha reivindicat l’Alba.
- Doncs això, que volem veure’t el conill, nena.
- Com? Perdó... no l’he entès bé...
- Dues entrades per veure el conillet, gràcies.

La nena ha flipat amb la sala. L’he intentat convèncer de seure a la fila que hi ha just a l’entrada, primerament perquè no hi ha butaques al davant que la puguin molestar a l’hora de veure la pel·lícula, i la segona perquè vaig quedar traumat el dia que vaig haber de fer aixecar a mig circ perquè la nena tenia pipi... així que firmo quedar-me davant la porta de sortida, per si hem de sortir per cames! Als dos minuts ja ha volgut canviar...

- Vull anar a aquell sofà.
- Però si tots són iguals, Alba...
- No, aquell és més gran!
- (irreproduible el que he pensat).

I la nena s’ha volgut asseure just a la última filera, a tocar la paret i al costat de dos marrecs que suposo que s’han equivocat de pel·lícula, doncs feien més pinta d’anar a veure Scary movie 5. La decisió ha durat, per sort, tres minuts i ha accedit a tornar al lloc on havia triat jo intel·ligentment. S’apaguen els llums, comença el film i als quatre minuts ja em cago amb tot: no és de dibuixos! Per sort, hi surt un conill molt simpàtic i que toca molt bé la bateria, això l’excita i deixa la nena clavada al sofà amb la boca oberta... fins que el conill comença a parlar...

-Què diu, papa?
- Què diu qui, Alba?
-El conill... és que no l’entenc gaire... em penso que parla amb castellà, i jo papa sóc catalana...
-Òstia santa! Ai perdó... que això no es diu... Doncs tens raó, el papa ha badat i la peli és en castellà, però et prometo que quan tornem a veure en Rayo McQueen serà en català.

I entre que la nena no s’ha assabentat de la meitat de la missa, i que el film careix de bastant ritme i gràcia, doncs ha passat el que havia de passar...

-I què són aquests llums vermells, papa?
-Doncs això són uns llums per... Alba? Alba! Vine.... que vinguis.... grgrgrgr.

I la nena se m’ha passat mitja peli gatejant per sobre les ratlles, estirada al mig del passadís, rondant totes les cadires de l’amfiteatre, pujant i baixant cadires, corrent, cantant, ballant... i cridant. I jo que em volia fondre... perquè morir-me hauria estat lleig de cara a l’escàs públic que hi havia congregat  i dur per la nena haver-li d’explicar a la seva mare la causa del meu atac. Així que m’he reprimit les ganes de matar-la a ella també, he intentat seguir la peli per justificar la mortarada que he pagat per les entrades, i he fet veure que aquella nena no la coneixia de res... fins que enmig d’un petit silenci sepulcral mentre el conillet aquell s'acomiadava del seu amic i es posava tendre, l'Alba ha cridat des de la tercera fila:

-Papa, papa!... que m’estic pixant!

I ara sí, per collons...  aixeca’t davant la mirada clavada de tots els pares del cine, agafa la nena de la mà i ajupit i mirant el terra per tal que no em vegin la cara, hem anat fins la porta d’entrar.

Quin respir! Fins i tot l’aire dels lavabos semblava pur i revitalitzant. He respirat profundament dues vegades, i mantenint la serenó d’un papa disgustat, he començat a amenaçar-la tendrement... “que no veus que vindrà el policia de la sala i se’ns emportarà a la gàbia? Amor de la meva vida... que al cine no es pot parlar, ni córrer, ni ballar!”.
-Sí però papa, vull allò que menja aquell nen, allò petit.
-¿?...Ara no pot ser, que no porto diners, tinc la bossa dins i, la veritat, em moro de vergonya si he de tornar a passar davant de tots una altra vegada. Ho entens?
-Sí  papa, però després m’ho compres, eh!?
-El que vulguis, reina... tu manes, però sis plau... comporta’t...

I he intentat acabar la cinta amb dignitat.

En acabat hem entrat altra cop al cinema per comprar una capça de crispetes, que per cert li han encantat... un altre fallo... el pròxim dia les comprarem només d’entrar! “així segur que em porto bé, papa...”. I hem fet un tracte:

-T’agraden les crispetes, Alba?
-Mmmmmmm! Moltíssim! No... súper!
-Estàs contenta, eh? Doncs què et sembla si entrem tots dos al bar...? Porfa....
-Val, però afanya’t que en Nil està sol amb la mama... (i no fos cas que l'abracès massa...)

-Bona tarda... miri... de moment posi’m una copa de cava ben fresca, que he sortit viu del cine i ho he de celebrar, i per dissimular un xic posi’m també una tarta de poma i un pinxo de maduixes amb xocolata. Ah, i si veu que la nena es comporta, empleni’m la copa de nou, si us plau.

I cap a casa, amb en Nil dormint i la dona ben il·lusionada amb la nova experiència de l’Alba...

-Holaaaa! I com ha anaaat?

- De cine, nena, de cine!    

      

2 comentaris:

Dani ha dit...

Jajajaja! Això sí que és una aventura! Mira que arriben a donar de què parlar la mainada eh? A vegades els mataries, però al final són collonuts. Amb la mainada no hi ha mentides ni falsedat. Tot és tan verdader i les coses són pel seu nom.

A mi, els nanos m'agraden molt. I tinc el luxe de poder-los disfrutar a la feina que faig, però a certa hora, tots cap a casa que jo m'en vaig a la meva. Jajaja.

Martí ha dit...

Osti, no hi havia pensat. Per anar al cine amb algú que no hi ha anat mai, necessites que aquest algú sàpiga aguantar una peli sencera sense posar el "pause" ni saltar pel sofà durant uns anuncis que al cine no faran. Deu ser com desitjar passar la maroma i adonar-te que necessites xarxa quan ets dalt. Quines coses, la canalla. Si n'aprendrem, de coses.