Disposo de poc temps últimament... malgrat em guardo les ganes intactes. Suposo que tinc massa coses al cap i massa feina carregant-me les espatlles: la mainada, l’spining, la feina, el jiging, els reportatges... Els canells, els dits de la mà, els colzes, l‘espatlla, l’esquena, les cames... menys la cigala em sembla que tot em fa mal! Però aquest dolor no és dels que m’espanta, sinó dels que m’encoratja i em dóna encara més ganes de treballar. Amén.
A la Teresa:
Moltes gràcies per cuidar tant bé de la mainada, no és fàcil ni agradable deixar-te sola tantes hores amb dues canalles... i mil gràcies també per no fer mala cara quan torno casa després d’una jornada maratoniana de 15 hores cardant canya. Estic molt content de ser al teu costat, d’estimar-te i de poder contemplar, astorats, com de ràpid passen els dies i com creixen els nostres àngels de la guarda. Prometo compensar-te, que he sortit dues vegades aquesta setmana... i ha anat tant i tant bé que et prometo tot allò pel que les dones casades i emmainadades perdeu el cul: un xic de tranquil·litat, algun bon massatge, endreçar un xic la casa –com està amb dos criatures de desordenada!-, cuinar, rentar roba i planxar, i tot el que faci falta! Fins i tot, amor de la meva vida, et prometo el Sant Grial de tota dona “caçada”: no implorar-te sexe en una bona temporada!
Al fòrumdepesca.com:
Per ser com és, per deixar que la gent comparteixi els seus somnis de mar, la seva passió, per donar solucions als dubtes d’uns i als neguits dels altres. Per deixar-me explotar, experimentar, enriquir, superar, fracassar, millorar, donar la cara i la meva opinió i, sobretot, per deixar-me ser com sóc. A en Joan només m’agradaria fer-li una abraçada, perquè més coses no ens les podem dir ja, ni sabria expressar-li el que sento per ell de cap altra manera més sana. Tu m’has ensenyat a madurar Joan, i espero que siguis al meu costat la pròxima vegada que caigui del penya-segat, perquè tan el teu cor com la teva mà els noto en els dos móns on m’ha tocat lluitar: el real i el virtual.
A Pesca d’Illes:
Per donar-me la meva primera gran oportunitat. No hi ha prous bons reportatges que ho puguin compensar. La revista que m’ha permès explicar un conte deliciós a la meva nena, que m’ha consentit fer parlar a un bonítol, la que m’ha donat carta blanca per fer i desenvolupar el repor que porto entre mans, per demanar-li a l’Anna que ampliés el seu reportatge perquè ella ho val. Pesca d'Illes també s'ho val, per ser com és, amb les seves virtuts i els seus defectes, però sempre amb autenticitat i, sobretot, en català.
A en Tomeu per recomanar-me anar al poblet perdut de l‘Orient a menjar el millor arròs brut del món, per estar pendent de mi via mòbil en tota la nostra visita a Mallorca, per venir a dormir a casa (al sofà), per escoltar-me i, sobretot, per fer el que et dóna la gana. La revista és teva, tu prens les decisions, nosaltres estem per ajudar i millorar, que per això et deixo per terra tot el que s’hi ha de deixar. Pesca d’Illes va molt ben encaminada, i ben aviat no tindré res més a criticar. A mi em tindràs sempre que ho necessitis, ja ho saps.
A l’Anna:
Poca cosa em queda per dir públicament ja. La meva nena es diu Alba, la meva dona Teresa, i la meva companya Anna. Tinc tres dones molt properes, amb unes comparteixo la meva vida real, però és amb tu amb qui comparteixo l’altra meva vida: la virtual. Tenim un manera molt semblant de pensar, però sobretot el que ens uneix indivisiblement és primerapedra, casa nostra, el nostre regne on tots els nostres projectes esdevenen realitat. Compartim talent, ganes de treballar, creativitat, bon gust, honestedat (encara que en mi no ho sembli), passió i la necessitat de veure els nostres esquemes mentals plasmats a la vida real, ja sigui amb plànols de cases, redaccions de contes, dibuixos, relats, reportatges o el que se’ns passi pel cap. Tu i jo no tenim límits, i junts no tenim rival. Som un equip i nosaltres només sabem jugar per guanyar.
No cal que busquem més concursos ni noves oportunitats: tu i jo Anna, coneixent-nos, ja hi hem guanyat.
A Pesca a Bordo:
Us volia agrair una feina neta i ben feta, simple i professional. Sou intel·ligents i penseu a lo gran: del meu primer relat de pesca escrit pensant amb els companys del fòrumdepesca (ara farà dos o tres anys) n’han sabut treure el suc i fer-ne un reportatge decent i ben presentat. No esperava més, la veritat, però sí un xic de tracte personal. Ja us vaig dir que lo únic que esperava era ser ben tractat, res més. I ben tractat vull dir com a persona, no com a una màquina de redactar relats. Amb un “hola, com estàs?” en faria prou. Demà tindreu el segon relat, tal i com vam quedar, però no espereu res més de mi, a no ser que em posi jo també en pla professional... Val a dir que tot i ser una revista que publica en castellà, he parlat sempre amb ells en català i els he passat els relats en la meva llengua. La traducció ha estat correcta, gairebé literal i molt adequada a l’estil Pesca a Bordo. Gràcies per tot Cristina, si els teus correus fossin la meitat de sensuals que la teva veu, faries el que voldries de mi (professionalment, clar).
Als companys i amics de pesca els vull agrair tot el que sé, que és tot el que m’heu ensenyat, però heu de saber que no em conformo amb saber tot el que he après, i que segurament tots haureu de tornar. Pesca, birres, riure i treballar, a la barca tot s’hi val. Queda anotat. Ah, i els que falten per passar!
Als companys del fòrumdepesca els vull agrair tot el que s’han implicat amb el projecte que porto entre mans. Fa un any que n’estic parlant, vam haver de post-posar el repor dels palometons perquè no vaig tenir collons de pescar-lo amb les meves pròpies mans. Ja m’ha arribat la última foto que esperava, la que fa tant temps tinc al cap. Ara ja tinc les dues portades, ja tinc tot el que havia desitjat, però el que m'omple de joia de veritat és la vostra confiança, per mi molt més important que pescar.
Estic nerviós, sóc conscient de l’enorme responsabilitat que entre tots m’heu regalat. No us puc fallar.
I a tu, encantat, a tu que portes cinc minuts llegint-me i desconnectant de la puta realitat. És per això que jo necessito aquesta via “d’escape”, per no rebentar. Ja només em queda parlar amb tu, estimat lector, company de viatge, amic o detestat. No et pensis que aquesta sigui una carta de comiat, NO. El problema que tinc és de temps, doncs he de dir tantes coses que he volgut aprofitar una sola publicació per dir-les totes: que estic molt content, molt enfeinat, molt agraït i, sobretot, molt il·lusionat. Pensa que per mi hi ha una sola cosa que em fa estar aquí enganxat en comptes d’estar ara mateix fent l’amor amb la meva dona o mirant els resultats d’unes eleccions patètiques municipals. M’agrada molt compartir una estoneta amb tu, i m’encanta que entris de tan en tan -ni que sigui d’amagat- per voler espiar pel petit forat que t’ofereix primerapedra, el nostre petit gra d’arena, el teu respir de la quotidianitat.
Moltes gràcies.
A la Teresa:
Moltes gràcies per cuidar tant bé de la mainada, no és fàcil ni agradable deixar-te sola tantes hores amb dues canalles... i mil gràcies també per no fer mala cara quan torno casa després d’una jornada maratoniana de 15 hores cardant canya. Estic molt content de ser al teu costat, d’estimar-te i de poder contemplar, astorats, com de ràpid passen els dies i com creixen els nostres àngels de la guarda. Prometo compensar-te, que he sortit dues vegades aquesta setmana... i ha anat tant i tant bé que et prometo tot allò pel que les dones casades i emmainadades perdeu el cul: un xic de tranquil·litat, algun bon massatge, endreçar un xic la casa –com està amb dos criatures de desordenada!-, cuinar, rentar roba i planxar, i tot el que faci falta! Fins i tot, amor de la meva vida, et prometo el Sant Grial de tota dona “caçada”: no implorar-te sexe en una bona temporada!
Al fòrumdepesca.com:
Per ser com és, per deixar que la gent comparteixi els seus somnis de mar, la seva passió, per donar solucions als dubtes d’uns i als neguits dels altres. Per deixar-me explotar, experimentar, enriquir, superar, fracassar, millorar, donar la cara i la meva opinió i, sobretot, per deixar-me ser com sóc. A en Joan només m’agradaria fer-li una abraçada, perquè més coses no ens les podem dir ja, ni sabria expressar-li el que sento per ell de cap altra manera més sana. Tu m’has ensenyat a madurar Joan, i espero que siguis al meu costat la pròxima vegada que caigui del penya-segat, perquè tan el teu cor com la teva mà els noto en els dos móns on m’ha tocat lluitar: el real i el virtual.
A Pesca d’Illes:
Per donar-me la meva primera gran oportunitat. No hi ha prous bons reportatges que ho puguin compensar. La revista que m’ha permès explicar un conte deliciós a la meva nena, que m’ha consentit fer parlar a un bonítol, la que m’ha donat carta blanca per fer i desenvolupar el repor que porto entre mans, per demanar-li a l’Anna que ampliés el seu reportatge perquè ella ho val. Pesca d'Illes també s'ho val, per ser com és, amb les seves virtuts i els seus defectes, però sempre amb autenticitat i, sobretot, en català.
A en Tomeu per recomanar-me anar al poblet perdut de l‘Orient a menjar el millor arròs brut del món, per estar pendent de mi via mòbil en tota la nostra visita a Mallorca, per venir a dormir a casa (al sofà), per escoltar-me i, sobretot, per fer el que et dóna la gana. La revista és teva, tu prens les decisions, nosaltres estem per ajudar i millorar, que per això et deixo per terra tot el que s’hi ha de deixar. Pesca d’Illes va molt ben encaminada, i ben aviat no tindré res més a criticar. A mi em tindràs sempre que ho necessitis, ja ho saps.
A l’Anna:
Poca cosa em queda per dir públicament ja. La meva nena es diu Alba, la meva dona Teresa, i la meva companya Anna. Tinc tres dones molt properes, amb unes comparteixo la meva vida real, però és amb tu amb qui comparteixo l’altra meva vida: la virtual. Tenim un manera molt semblant de pensar, però sobretot el que ens uneix indivisiblement és primerapedra, casa nostra, el nostre regne on tots els nostres projectes esdevenen realitat. Compartim talent, ganes de treballar, creativitat, bon gust, honestedat (encara que en mi no ho sembli), passió i la necessitat de veure els nostres esquemes mentals plasmats a la vida real, ja sigui amb plànols de cases, redaccions de contes, dibuixos, relats, reportatges o el que se’ns passi pel cap. Tu i jo no tenim límits, i junts no tenim rival. Som un equip i nosaltres només sabem jugar per guanyar.
No cal que busquem més concursos ni noves oportunitats: tu i jo Anna, coneixent-nos, ja hi hem guanyat.
A Pesca a Bordo:
Us volia agrair una feina neta i ben feta, simple i professional. Sou intel·ligents i penseu a lo gran: del meu primer relat de pesca escrit pensant amb els companys del fòrumdepesca (ara farà dos o tres anys) n’han sabut treure el suc i fer-ne un reportatge decent i ben presentat. No esperava més, la veritat, però sí un xic de tracte personal. Ja us vaig dir que lo únic que esperava era ser ben tractat, res més. I ben tractat vull dir com a persona, no com a una màquina de redactar relats. Amb un “hola, com estàs?” en faria prou. Demà tindreu el segon relat, tal i com vam quedar, però no espereu res més de mi, a no ser que em posi jo també en pla professional... Val a dir que tot i ser una revista que publica en castellà, he parlat sempre amb ells en català i els he passat els relats en la meva llengua. La traducció ha estat correcta, gairebé literal i molt adequada a l’estil Pesca a Bordo. Gràcies per tot Cristina, si els teus correus fossin la meitat de sensuals que la teva veu, faries el que voldries de mi (professionalment, clar).
Als companys i amics de pesca els vull agrair tot el que sé, que és tot el que m’heu ensenyat, però heu de saber que no em conformo amb saber tot el que he après, i que segurament tots haureu de tornar. Pesca, birres, riure i treballar, a la barca tot s’hi val. Queda anotat. Ah, i els que falten per passar!
Als companys del fòrumdepesca els vull agrair tot el que s’han implicat amb el projecte que porto entre mans. Fa un any que n’estic parlant, vam haver de post-posar el repor dels palometons perquè no vaig tenir collons de pescar-lo amb les meves pròpies mans. Ja m’ha arribat la última foto que esperava, la que fa tant temps tinc al cap. Ara ja tinc les dues portades, ja tinc tot el que havia desitjat, però el que m'omple de joia de veritat és la vostra confiança, per mi molt més important que pescar.
Estic nerviós, sóc conscient de l’enorme responsabilitat que entre tots m’heu regalat. No us puc fallar.
I a tu, encantat, a tu que portes cinc minuts llegint-me i desconnectant de la puta realitat. És per això que jo necessito aquesta via “d’escape”, per no rebentar. Ja només em queda parlar amb tu, estimat lector, company de viatge, amic o detestat. No et pensis que aquesta sigui una carta de comiat, NO. El problema que tinc és de temps, doncs he de dir tantes coses que he volgut aprofitar una sola publicació per dir-les totes: que estic molt content, molt enfeinat, molt agraït i, sobretot, molt il·lusionat. Pensa que per mi hi ha una sola cosa que em fa estar aquí enganxat en comptes d’estar ara mateix fent l’amor amb la meva dona o mirant els resultats d’unes eleccions patètiques municipals. M’agrada molt compartir una estoneta amb tu, i m’encanta que entris de tan en tan -ni que sigui d’amagat- per voler espiar pel petit forat que t’ofereix primerapedra, el nostre petit gra d’arena, el teu respir de la quotidianitat.
Moltes gràcies.
3 comentaris:
Veig que ningú deixa la seva opinió aquí. I saps per què? Doncs perquè no hi ha res més a dir que:
Gràcies a tú també!
En kruskis té molta raó. Sap greu que et puguis pensar que tan se'ns fot aquesta publicació.
El que passa és que costa trobar la manera de dir allò que en Joan ha fet tan fàcil: GRÀCIES RAÜL! Quedaries parat de les vegades que entro aquí buscant nous relats per llegir i passar una estona distret.
Sovint tendeixo a simplificar les coses... no sé si és bo o dolent però sóc així!
Publica un comentari a l'entrada