Els vells rockers no moren mai

Poques vegades dedico els relats que tinc en ment, però aquesta vegada val la pena: va pels germans Flores, i especialment per en Toni, un gran home amb cara de nen. Un dels pocs grans pescadors que sap estimar la pesca i sap plasmar-la amb sentiment sobre el paper. Això costa, i ens costa molt fer-ho entendre a la gent. Si ens en sortim ja és altra cosa... però almenys ho intentem! 

Com un adolescent. Així em sento des de fa un mes. Els nervis em recorren el cos dels peus al cervell, em costa dormir a les nits i em desperto sovint -normalment pels nens-  llavors aprofito l’insomni passatger per somiar un xic i pensar com collons ho he de fer. Penso que la tinc, que l’abraço amb força, que per fi la sento meva. Llavors l’acaricio, me la miro amb desig i entusiasme, la satisfacció és tant plena que deixo anar la ràbia acumulada i crido, xisclo i salto d’alegria! Un petó, un adéu i la miro com torna a casa amb una petita ferida, com la que m’ha quedat a mi, però que molt aviat es cura i cicatritza. Ploro d’emoció.  

 Hi penso tot el dia, i de nit també. Espero tenir un forat a la feina per preparar les eines, els esquers, per fer un nus ben fet i quedar satisfet i convençut  que aquesta vegada  no partirà, i que podré treure el gran peix de la meva vida. De vegades crec que torno a estar enamorat, que perdo el control de mi mateix, que em deixo anar compulsivament, que prenc decisions precipitades, dictades pel cor i no per la ment. Com un adolescent davant la seva primera cita, al estar a punt de dir a l’altra que l’estima, com quan vaig fer el meu primer petó, la primera carícia. És així de gros el que ens fa sentir aquest peix, i per acabar-ho d’adobar pren connotacions femenines -ni que sigui en forma de nom- justificant encara més el que sentim quan temptem a la senyora Tonyina.

No estic enamorat d'un peix, ni tampoc sóc cap adolescent. El que sentim els que hem provat la mel amarga d’aquesta espècie, no té altre que el nom de malaltia, el d'una xacra que no té cura, que ens va consumint per dins, sense pietat, sense mesura. A veure si trobo aviat el seu antídot!, o per contra, em deixo morir en la meva particular lluita. Aquí no valen les mitges tintes, és la nostra  ruleta russa: o tot o res! Hi he apostat tot el que tinc, aquesta vegada no penso mirar enrere, aquest cop la tinc al punt de mira, entre cella i cella, i ja no hi ha cap més altra sortida que començar a fer el compte enrere. Hi deixaré la pell (la del nas ja l'he canviada!), fins i tot m'hi penso deixar la de la coronilla, però d'aquesta primavera no passa, doncs és ben certa la dita...

 La pateixo en desmesura...  la sang se m’altera, tinc el cor a cent i la malaltia ben desenvolupada...

 l'arrossego de fa temps i no té cura: tinc LA FEBRE VERMELLA! 

Controlar tots aquests sentiments és impossible, dominar les emocions a mar és molt complicat, però es pot arribar a assolir una certa claredat mental i de moviments a mesura que es guanya amb experiència. Les primeres deu vegades que t’afrontes als teus propis desitjos et tornes literalment boig, i cegat per les ànsies d’aconseguir el teu somni i fer-lo realitat, doncs la cagues i et precipites. S’ha de tenir la sang molt freda, el cap molt clar, els nervis d’acer i l’estómac ple d’energia, sinó ja has begut oli, i gairebé segur que t’enduràs una bona decepció i un altre fracàs. M’ha passat moltes vegades i, per tan, entenc perfectament que els acompanyants de torn s’esverin i m’acabin estressant –i gairebé amargant el dia- però això no passa quan vas amb algú que ha viscut moltes experiències a mar  i sap amb què es trobarà.

Els dos germans feia mesos que no anaven amb barca i molts dies que no anaven a pescar. Recordo un moment dolç dels que tants m’ha donat en Toni en forma de paraules amables, quan em va confessar que estava dels nervis, i que el dominava l’ansietat. Sàpigues que no es notava, i que vas saber estar i em vas donar, en tot moment, molta tranquil·litat. Sabeu el que us feu, els dos, i això es nota i s’encomana.

Dijous no vam pescar res, però vaig aprendre moltes coses amb vosaltres, simplement mirant, escoltant i sentint la passió que ens unia dins la barca. Crec que realment vam connectar, com ja ho havíem fet abans via telemàtica, però no va ser fins a donar-vos la mà que vaig saber que tot aniria de faula.  Suposo que a hores d’ara encara us deveu preguntar a què ve el títol que corona el relat. Si us he de ser franc, jo també, però em fa mandra canviar-lo, així que el miraré d’aprofitar...

Al obrir la seva furgo em van mostrar part del seu món més íntim i particular: material de pesca ben ordenat, els seients del darrera plegats i al seu lloc un gran matalàs amb llençolets i una manteta ben posadeta, a punt per anar a follar, vaja! Després de les conyes i els riures pertinents, em van confessar que de follar no gaire, però que aquell matalàs els servia per dormir unes horetes entre tanda i tanda, i no vull dir entre canvis de parella o de postura, sinó de tandes de pescar. Aprofiten al màxim els dies de pesca, pescant fins a altres hores de la nit i tornant-hi a primeríssimes hores de la matinada, exprimint al màxim els seus recursos tècnics com de coneixements pràctics a la hora de dur a terme l’spining que tant ens enganxa. Aquests dos “pàjaros” porten molts kilòmetres a les espatlles i moltes milles navegades. Han pescat infinitat de peixos de totes les mides i talles, però ho han aconseguit pescant moltes hores amb passió però també amb tacte. No només es pesca amb el canell, o fent girar la maneta del carret, sinó que per pescar bé s’ha de tractar l’equip de pesca amb estima, creant amb cada moviment una nova simfonia. Veure moure els esquers com ho fan aquest parell és, simplement, una meravella.

Així que ja ho tenim: la furgo per fer la gira i el domini total de la simfonia: aquests dos són dos artistes, i he escollit aquest títol en honor a en Cisco (que li va com anell al dit) per ser autèntic, descarat, amable, delicat, dur i potent. Quan veus aquests dos moure’s a l’escenari cardant canya com ho fan i veus com saben fer moure els esquers que exciten a tot el que es mou a cinquanta metres a la rodona, ho veus claríssim:

-          Vinga Raül, que no pesques?- em van preguntar en una ocasió.

-          No, gràcies, deixeu-me disfrutar del concert amb una bona birra. Això és rock&roll nanos, lo altre són tonteries!    

De peixos no en vull parlar avui, em cansa repetir sempre la mateixa cançó. Va ser un dia dur, les vam veure i vam tenir un parell de molt bones ocasions. En recordo especialment la primera, i us l’explico perquè és el que no s’ha de fer mai: perdre el respecte. Hi havia una barca per allà. Només érem dos en tot el mar. Ells practicaven pesca submarina, així que ja us podeu imaginar lo difícil que ho tenien per arribar, baixar i clavar una tonyina. Vam veure els dos una bona “pajarera”, era al mig però els vaig deixar fer. No cal córrer ni espantar el peix... així que me’n vaig mantenir al marge, observant. Van fer tard i les “tunes” van desaparèixer molt aviat, però van sortir a uns 150m més enllà (fet bastant habitual). Encara tenien un dels homes a l’aigua, així que era el nostre torn,  la prioritat era per nosaltres. Vaig engegar el motor, donar gas fins a les 2000 voltes per fer un xic  de camí però poca fressa. Al ser a prop baixo a 1000rpm i acabo els últims metres al ralentí. Les teníem a punt de caramel, a uns 25-30m. Les canyes dels companys a punt, jo llençaria després de posar punt mort i parar el motor per no fer fressa. Només faltaven tres segons per tocar la gloria amb els dits, els peixos menjaven, estaven actius, no podia fallar res, excepte el respecte.

Els molt gilipolles van accelerar a tope i ens van fotre la única oportunitat del matí enlaire. Us felicito, gilipolles!, no vam pescar res ni vosaltres ni nosaltres.

A mar, i a la vida, i ha una cosa que es diu educació i respecte. A mar, com a tot arreu, en fa falta a cabassades! No us quedeu només amb la visió del peix, obriu la vista i penseu que potser hi ha un company amb millor posició que la vostra, valoreu la situació, respecteu el company i gaudiu de com la pesca ell. Llavors serà ell qui us miri a vosaltres, us podreu fer fotos mútuament, i a sobre de tenir un excel·lent reportatge en 3a persona del vostre somni realitzat, us haureu guanyat una bona amistat a mar.

Costa molt poc mirar una mica pels altres, poquíssim davant de tantíssima aigua, i de tants peixos per pescar.