"Altantu!" amb el material...

Recordeu el relat de les Samarretes kruskis? Va ser un dia dur per mi, i no per com anava la cosa, sinó pel final.    Altra cop  em van passar la mà per la cara, ella portava  bonítols i un bon déntol al sac, i jo cap (bé, un que era tant ridícul que va tornar a l’aigua). Feia dies que provava coses rares, moviments estranys, recollides lentes que ja tenia oblidades.

L’Anna aquell matí em va repassar amb els bonítols, com ho va fer l’Ivan la última vegada (4 a 1 crec recordar, però empat amb pagres), una pallissa rera l’altra, però jo ferm amb la frase que m’ha de fer canviar:

“...simplement, passa dels bonítols”.

Així que  vaig passar, i vaig triomfar.

Només vam tenir una ocasió clara, sabia que rondaven per allà perquè les vaig veure passar a la sonda dues vegades. No falla mai: toca esperar, no defallir i, sobretot, no precipitar-se, ni voler ser més ràpid que els altres. Quan menys t’ho esperes surten, poden passar dies, mesos com en el meu cas, i llavors, quan les veus,  et surt la bèstia que tots portem dintre, la que no et deixa mirar a l’altre costat, llences i PATAM!

Pescàvem bonítols amb l’esperança de treure alguna altra cosa més interessant, com déntols, sèrvies, llobarros o pagres. Per fer aquest tipus de pesca anava més que sobrat, però la paraula "sobrat" no serveix dins el mar, per més car que sigui el teu material. Val a dir que tinc un carret i una canya especifica per anar a buscar el meu gran rival, però aquell dia no la portava. Sempre em passa igual... cada cop que la clavo, és per cagar-la! Us explico com va anar, perquè total, fa dies que no baixo a pescar...

Vaig portar la nena a visitar l’illa de la Massa d’Oros, "la Rata" vaja. Ella no hi havia estat mai, i li vaig proposar d’anar a gratar a fons però sense massa convicció de tenir resultats, perquè allà de peix n’hi ha, a cabassades!, però han vist esquers de totes les marques i costen d’enganyar. Recordo que, just quan tenia el jig enrocat,  les vaig veure allà al costat. Estàvem sols, la Rata, els peixos i nosaltres dos, i jo amb el jig clavat al fons! Em vaig cagar amb tot, però desprès d'una estrabada amb ràbia em vaig alliberar. Tret d'emprenyar-me i posar-me nerviós per la pèrdua de temps, vam veure que aquell incident havia estat la clau: doncs els peixarros continuaven allà, tranquils, nedant. No vaig voler accelerar, perquè prou accelerat estava el meu cor! La meva companya sap què signifiquen per mi aquests animals, que són el meu taló d’Aquiles, i no ho va dubtar: “posa’t davant, ja porto jo la barca”, “gràcies petita, però no corris, que em sembla que estan menjant”.

El gran dilema: canya dura de jigging per assegurar o la d’spinning per disfrutar (i patir). Aquell no és un conjunt qualsevol, li tinc el límit testat i sé del que soc capaç amb aquella joia a la mà, i des d’aquell dia amb en Martí, que la vam tenir a tocar dels dits, em va quedar per sempre més l’amarga sensació de que la canya podia, però jo no. Així que canya fina, hi monto el jig de 60 gr amb la potera extra i començo a comptar metres... 35,34,33... mentre calculava la distància estudiava el peix: no estava segur de si menjaven o no, semblava que jugaven entre elles, sense esquitxar massa, sense estar massa excitades... no com jo, que estava amb la panxa cremant-me dels nervis, la tita ben molla i el pols a punt de rebentar. 29,28,27... eren els metres que faltaven, i entre 25 i 30 kg calculo que deurien fer aquelles preciositats. M’emociona la idea de pescar una tonyina amb les meves pròpies mans, poder fotografiar-la i poder veure com se’n torna amb les companyes nedant. Aquest cop estava preparat, ja no les hi tenia cap por, sabia perfectament com actuar, i al costat de l’Anna, pescadora i navegant experimentada, res podia fallar.

La picada d’una tonyina és bestial, descomunal, bàrbara. Només vaig haver de calcular els metres suficients com per fotre el jig al mig de la bacanal... i vaig encertar de ple. Amb 60gr podia haver-ho fet abans, però em volia assegurar, perquè la gran majoria de vegades només et donen una oportunitat, i aquella era de les clares i no la podia fallar. Xup, quatre segons, tanco pick-up i zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz! 10,20,30,,40,50,60,70.... tinc el trenat que canvia de color cada deu metres, i si no em vaig descomptar, va canviar 7 o 8 vegades de color, però clar, va tant de pressa i vas tant excitat i nerviós,  que  prou feines tens a tancar l’esfínter per   no cagar-te a sobre!

La picada de la tonyina és circumstancial. Picarà si li dóna la gana, no està a les teves mans, però Ai! de tu si no et controles durant la seva arrancada, o segur que la perdràs! El fre ha d’estar ben regulat, força fluix per no forçar i Mai, Mai, s’ha de tancar. Sempre creus que la bèstia s’emportarà els 50e de trenat que tens bobinats, però no patiu, ja paren. I si veieu que s’acaba el fil i no té ganes de parar, no toqueu el fre!!!, que vol dir que és molt gran... llavors engegueu la barca i apa, a jugar al gat i a la rata! La canya sempre corbada, que noteu la força de l’animal i les seves parades, moment crucial per bombejar i recollir com animals. Amb decisió però amb calma, que tornarà a marxar... rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.... està espantada, no sap què li passa i busca el fons per sentir-se segura. Això sí que és una putada, perquè si baixa a la vertical de la barca no hi pots fer res, només esperar que no s’acabi el fil i resar. I llavors l’altra gran putada... pujar-la des d’avall! És un animal que pesa, i molt. És important tenir una canya dura per no patir de l’esquena i no fer patir tant l’animal.  Es torna a moure, aquest cop endavant.... moment per reposar una mica i seguir-la de nou amb la barca, intentant mantenir el fil el màxim de tensat.

Notava els cops de cap quan estava quieta, era sensacional... per això volia lluitar amb la lesath, perquè la tinc pamada, i el twinpo pobre, es va portar com cal, amb el cap ben alt! No és el millor carret que tinc, i està mig destrossat però què hi voleu fer, si l’equip guapo el tenia a casa... sempre passa igual! 

 Mica en  mica li anava guanyant la partida, cada cop la bobina era més plena de fil, però entre anades i vingudes, ja havia perdut el compte de metres que em separava del meu somni per finiquitar. Però la tonyina encara tenia força, i molta a jutjar de l’empenta que tenia i de com va estirar...rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr altra vegada, aquest cop ja no tants metres...l’estàvem cansant!      

Val a dir que jo també estava cansat, no és una canya per lluitar amb bèsties d’aquest calibratge...   però amb el cinturó de combat tot va canviar... L’Anna  em va haver d’ajudar a posar-me’l, l’estrenava i no tenia ni idea de com va... però ja ni m’importava, perquè tenia  una tia bona abraçant-me per darrera i una tonyina enorme estirant al davant, així que nanos, si el cel existeix espero morir-me aviat! Per uns moments vaig perdre el contacte amb el pelàgic (ho és?, queda bé, no?), però de seguida em vaig adonar que no era el peix qui requeria tota la meva concentració, sinó les tetes de la tia que se’m refregaven per l’esquena! Per uns moments vaig estar temptat de petar la línia... però no, som bons professionals!,  teníem una feina per acabar   i nosaltres no fallem mai. (consti en acta que aquest no és el relat eròtic que us dec, però com que no puc anar a pescar, arribarà aviat i m’he d’entrenar).

On anava... ah, la tonyina!

Doncs quan ja la tenia a tocar, quan tenia la bobina plena de fil, quan ja estava rebentat, em feia mal l’esquena, tenia el canell dislocat i les cames sense sang... va passar el que em temia. Sé perfectament què fan els bonítols quan veuen el casc de la barca, els sé controlar, els sé vèncer, els sé tractar, però una senyora tonyina és molt senyora, i quan va veure la barca, que us asseguro que la tenia a tocar, la molt puta va arrancar a corre molt més que en el primer embat! Va tirar avall, avall, avall, avall i crac.

 A tomar pel cul la tonyina altra cop per culpa del material. 

Espero, de tot cor, pescar la meva primera tonyina al teu costat, Anna, ni que sigui per l’abraçada. 

I si mai n’hi ha d’altres, t’espero a tu company, tu amb el peix i jo amb la càmera per fer-te la foto just en el moment que l’estàs alliberant.