Estem ben sonats!

Rondava el mes de novembre quan vaig aprofitar els primers temporals per fer la posta a punt de la barca. Esperem amb candeletes que desapareguin els inoportuns estiuejants, els domingueros i els navegants ocasionals i per això fa falta que faci fred (el que ells en diuen mal temps) per començar a passar-ho pipa amb les bèsties de veritat. Treure la barca de l’aigua és una parada tècnica, però no per això hem de deixar de treballar... hi ha un munt de material per revisar!

Un dia d’aquells se’m va ocórrer classificar tot els esquers que tinc a l’abast, perquè si es porten de qualsevol manera, molts ni els acabem utilitzant... i val a dir que vaig quedar parat de la porqueria que he arribat a acumular! Popers, passejants, jigs, vinils, andròmines que no sé ni com anomenar-les, carrets, canyes, poteres, anelles, assit hooks, plomes, fils trenats per estrenar... vaig quedar impressionat, acollonit amb lo que m’havia arribat a gastar, i amb un gest barrejat de preocupació i ràbia ho vaig deixar anar: estem ben sonats!

Sort que no vaig gosar agafar la calculadora... però penseu que tinc una dotzena d’esquers que passen dels 20 euros, i això no és el pitjor de tot... és que n’hi ha 4 que superen els 30!!! I de què m’han servit? em pregunto jo... doncs per res, perquè gairebé tot ho pesco amb jigs de quatre xavos... “que ja ho veuràs.... tu deixa això sobre l’aigua... que pesca sol!!” Sol?, sol??? Que per fer anar això m’he hagut de comprar una canya i un carret lleugers i potentíssims, i clar, això també val un dineral... no pretendreu pescar amb un esquer de 37 euros amb una canya i un carret que no enlluernin a tots els que passin pel teu costat...   això seria demencial!

Heu llegit l’Editorial de Pesca d’Illes? Val la pena quedar-se amb el seu missatge: ens parla de l’ Obsolescència programada. Sí, sí.. és una revista de pesca, malgrat utilitzi paraules refinades, i sabeu què vol dir això? Doncs que les canyes i els carrets no duren una merda, i els he de donar la raó amb molts casos que he tingut la desgràcia de comprovar. Com que em vaig cansar de gastar-me més diners amb les anelles i recanvis que amb el propi preu original, vaig optar per lo més assenyat: invertir en bon material. Val a dir que la inversió val la pena, sobretot quan comences a pescar i algun peix et posa en algun comprimís seriós de veritat. He perdut peixos per culpa d’un rodament encallat, m’han saltat anelles al picar-me una bèstia del mar, he perdut la tira d’esquers i algun peix per no saber fer bé els nusos amb les meves propies mans, i quan ho he tingut tot a punt, quan m’he gastat la pasta i he après a empalmar (fils, clar), llavors he perdut peixos perquè m’han rebentat emerillons o m’han obert les poteres com si fossin els clips de la nena per fer-se cuetes al cap! I això sí que emprenya!

La culpa sempre la té el material... o això pensava abans, però sabeu què? Que ja no em queden excuses, perquè a mesura que et falla el material aprens que de vegades has de gastar, ni que sigui per minimitzar els errors del passat, per tenir la garantia de que aquell peix mai més se t’escaparà, i que mai més et quedarà aquella cara de gilipolles davant la fugida del teu somni fet realitat.

Anar amb el millor material a mar és només qüestió de peles, però tenir el material en condicions i bon estat,  saber dominar els nervis quan tens el teu somni clavat i portar-lo a bon port és un altre tema, molt més complicat i apassionant.      

I jo no n'aprendré mai...

I sabeu per què van de fàbula els millors materials? doncs per fardar! hahaha jo no pesco una merda, però pujo  a la barca, poso les canyes en alt ben trempades, ben netes i muntades amb els millors carrets que hi ha al mercat,  i em dedico a passejar pels canals... pescar no pesco, però faig una ràbia...