Trenta- vuit coma quatre

És horrible. Recordo fa quatre dies quan el meu tiu Pep va venir a veure l’Alba, tant menuda, tant guapa. “D’aquí a no res anireu a dormir a les 9 del vespre...”- pronosticava. Jo, naturalment, me’n reia; pensava que m’acullonava però, sense anar més lluny, abans d’ahir mateix ja no vaig veure ni començar el Barça.

Estem de mala ratxa... el nen que arrossega una bronquitis de fa dies. Pobre nano, de dia va fent com si res, però al caure la nit el sents respirar de mala manera, notes tots els mocs que ronquen i xiulen dins els seus pulmons diminuts  i, a la que s’enrabia perquè no pot dormir plàcidament, s’excita, plora i xiscla i clar... llavors esbufega. Quan en tens un de malalt ho trampeges. Una estona la mama i una jo, quin remei ens queda si ara treballem els dos! A mi em fa pànic quedar-me sol i sentir-lo respirar d’aquella manera... no tens pebrots d’aclucar l’ull, vés que no se’ns hi quedi a mitja nit mentre dorms plàcidament... Al final mig t’hi habitues als xiulets dels pulmons, fins i tot arriba un moment que els sents agradables i tot ja que, no ens enganyem, mentre et mata la son i intentes fer ni que sigui un cop de cap, saps del cert que, mentre el nano xiuli, és que dorm.

Llavors et deixes morir de son i, quan menys t’ho esperes... comença el drama altre cop! La pipa no la vol, el bibi sí que el calma un xic (calentó), però clar, baixa, escalfa’l, torna a pujar  i als tres xumets que fa ha de parar perquè té el nas tapat i no pot respirar. Llavors s’emprenya. Té gana, la lleteta calenta el calma però no la pot beure perquè s’ofega i ha de respirar per la boca. Llavors no queda més solució que anar al bany, estirar-lo al canviador i apa! Xeringassos de suero o aigües de mar per destapar-lo! Això sí que funciona!, però sembla talment que el matis. Queda vermell com un pebrot! Per uns moments sembla que li apliquem una autenàsia, ni que sigui per calmar-li el dolor... i en menys d’un minut veus que, per sort, torna a riure i a  respirar amb confort. Llavors igual sí que dorms una estona, ni que sigui una hora seguida... que de ben segur que hi firmaria!

Mort de son t’apropes al llit, abans però dones quatre tombs per adormir-lo als teus braços i dipositar-lo al llit en coma profund quan, de sobte, tornes a sentir tota la cavalleria de mocs que surten, aquest cop, disparades via rectal i sense cap mena de control! Peterrot i aigua va! Tots els mocs que ha anat acumulant, i que un nen petitó no sap com treure, acaben sortint sempre  per dos forats: o cagant o vomitant, però surten. Normalment d’una o dues rajades no et lliures quan estan malalts, llavors, a sobre, has de canviar un o dos cops (depèn de la sort de cadascú) els llençols i el protector de matalàs. Us asseguro que toca molt els oremus fer i desfer llits a altes hores de la nit, tant que si la vomitada és petita, acabes refregant-la com pots, posant un parell de tovalloles i apa, a respirar llet agra fins la propera ocasió.

La vomitada emprenya perquè ho fa al llit on dormim tots, a veure qui és el guapo que el deixa adormit al seu llitet i dorm tant tranquil... això ja no es porta, ni que en Nil sigui el segon! Un altre drama és quan surt per baix, i últimament hi surt molt... Quan el tens a punt de portar a l’escola, i ja fas tard a treballar, o a mitja nit també fa molta gràcia quan passa... primer sents el pet afogat per les  aigües i llavors et ve una mena de desesperació interna que no pots controlar... “au, vine’m a ajudar, si et plau, i si no et plau, vine també. O sigui, vine i punt!”. I ja saps el que et trobaràs... quin “pastel” senyors lectors, quin “pastel”... Sobretot no obris els llums directes, has d’obrir el llum del passadís i deixar la porta oberta, perquè els al·lògens dels bany l’exciten amb majúscules quan l’enlluernen  en horari nocturn. Llavors, mig a les fosques, destapes el regal de déu nostre senyor. No sé què  tenen aquestes cagarades que totes segueixen el mateix camí... si anessin cap a sota rai, que el boquer fa de dipòsit xuclador... però no, en Murphy sempre mana que la merda ha d’anar en contra de la gravetat... clar, com que el nen es caga estirat, la merda no deu tenir més remei que pujar cap amunt! I apa, canvia bolquer, el body perquè té  mitja esquena  ben empastifada de merda i, molt sovint, també el pijama ha de ser nou. Hi ha dies que no n’hi ha prou amb les tovalloletes lleva caques de torn, i l’hem acabat dutxant de cap a peus a les 3 de la nit!

No sé què passa amb els nens, que tots els que sento dir, són un constant bellugueig! Poca broma, que per canviar-lo hem de ser dos! Sembla un boig quan li volen posar la camisa de força... Fa un parell de nits, us ho juro, es va girar i es va posar de quatre grapes no sé com i, de l’esforç, ens va etzibar una exhibició digne dels bombers de Nova York! BRRROOOOUMMM!!! La merda va arribar a la porta! Nanos, si encara les busquen, que vinguin a casa i les trobaran, les armes de destrucció massiva! Pobra Teresa... fins i tot ella es va haver de canviar del tot! Explicat dies més tard em fa certa gràcia però, mira per on, quan això et passa a les dues de la matinada, tu també et cagues en tot!  

Un cop cagats, vomitats, canviat ell i el llit trenta vegades, quan hem acompanyat a l’Alba a fer els pipis de la nit (que aquesta és una altra...) quan hem aconseguit calmar-ho tot, adormir-los i calmar els nervis i la mala òstia que et corromp, just quan li agafes el gustet aquell de poder estirar-te una mica i d’aclocar l’ullet, va i sona el despertador!

Au, i espavila, que comença un nou dia!

Portem més d’una setmana amb el petit donant pel forat del darrera, i ara que ja anem veient la llum del túnel (no sé si és que m’estic morint o què), ara se’ns ha posat malalta la gran, així que de postres, si no volíem caldo, ara en tenim servides dues tasses, i de les bones!