Samarretes Kruskis

He de confessar que últimament he perdut ganxo amb els bonítols, que ja no sóc el que havia estat, que de no saber el que estic buscant i ser conscient del que faig, de ben segur que em faria dubtar a mi mateix si el rei del bonítol s’ha quedat relegat al príncep de les tenebres, o al bufó del palau. Seguir aquelles indicacions em va obrir un nou camí, però és dur fer un canvi radical de mentalitat. He après a enganyar els bonítols que m’ha donat la gana, i el més important: a pescar-los quan estan amagats. Però sempre pesco bonítols... i ja n’estic cansat, així que, analitzant-ne un xic les causes, sóc molt capaç d’interrompre el meu rumb i, simplement, redreçar-lo cap a allò que vull pescar.

“Si el que vols fer són déntols, o alguna altra cosa que no siguin bonítols, ja saps què has de fer. Raül, simplement passa dels bonítols”.

Fa més de dues temporades que vaig abandonar el twinpo FC 5000 per massa lent. Creia que m’havia comprat l’equip ideal: la lesath   2,4m amb poc més de 230 gr de pes i el twinpower abans citat, de tan sols 320 gr. Amb dues criatures de menys de 4 anys, més val anar en compte a l’hora d’escollir els equips de pesca, si no volem estar de baixa per tendinitis vàries amb continuïtat, així que amb només 550 gr tenia a les meves mans el poder suficient com per poder arrancar del mar als peixos més grans. Però la meva tècnica infalible pels bonítols, explicada en un bon article a Pesca d’Illes, no em permetia fer servir aquell carret tan diminut, perquè em destrossava el canell de tant fer-lo girar. Dos anys després, he tornat a muntar el mateix equip que creia ideal. Si vull canviar de preses, si vull escalar un graó més alt, no em queda més remei que evolucionar.

M’ha costat moltíssim! De fet, encara hi estic treballant cada cop que surto a mar. Quan un s’ha fet gran rascant els fons amb ferros a tota velocitat, que li expliquin contes quan ha d’agafar un peixet ridícul de 7 gr i pescar a l’escuma, o que li vinguin amb tonteries quan ha de fer ballar un esquer de superfície per enredar els tallahams... o, el que és més complicat de tot: pescar el peix que coneix de “pe a pa” però amb un equip que no li servia i, per tan, ho ha de fer d’una forma ben diferent a la que estava habituat. Cada peix té una tècnica concreta. Crec que finalment sóc capaç d’enredar a molts més peixos amb jigs que no era capaç abans; tot és qüestió de canell, velocitat i tècnica. I molta pràctica, companys. Moltes hores a mar perdent el temps, perdent infinitat d’esquers, desembolicant unes quantes perruques al trenat però, finalment, amb moltes i moltes ganes, s’aconsegueix arribar just on tenies pensat.

De res em serveix arribar a casa amb quatre bonítols per conservar, si jo el que buscava era un déntol per Nadal... no em reconforta gens pescar tres bonítols quan són servioles les que vull enganyar. Ja no les faig públiques, però jo sempre porto una llista de peixos mental: surto a mar a buscar un déntol, o un sard a l’escuma, o un espet, o un tallahams. Crec que és important saber el que vas a buscar, perquè només així arribes a ser conscient de si en saps o no, de pescar. Reconec que els meus companys m’han passat la mà per la cara últimament, i puc dir ben alt que em fa ràbia que siguin ells qui pesquin més, però em quedo molt satisfet de saber, i comprovar, que certament estic millorant.

Faltaven hores per acabar l’any. La temperatura era freda, però arribant a la punta de la Figuera ho vam veure clar: ens escalfaríem aviat! No es veia peix trencar l’aigua, però es veia clar que rondaven per allà. Portava dues canyes, una amb jig i l’altra amb rapala, i estava clar que calia gratar ben avall. A la segona o tercera llençada l’Anna ja l’havia clavat!

La canya se li corbava amb ganes i el carret començava a xiular. Bonítol, segur. Amb aquestes que vaig haver de respirar, tancar els ulls i pensar amb la cèlebre frase, perquè no en volia jo, de peix blau. Vaig recollir i vaig estar per l’Anna, per fer fotos pel blog, pel fòrumdepesca i qui sap, potser per alguna revista especialitzada. L’Anna en sap de treballar, porta hores de vol i coneix perfectament què ha de fer en tot moment, i aquell era un moment per disfrutar. Jo me la mirava, l’envejava, l’admirava. Em fa sentir important, hi és sempre que la necessito, no té mai un NO per cap company, així que vaig deixar estar la canya i, amb la càmera a la mà, li vaig demanar que quan ho veiés clar, li pujaria el peix a bord, que fes tranquil·la, que l’acompanyaria fins el final.

Un peix passa, dos també, però tres clavades a zero ja em comença a excitar els nervis i se m’encenen totes les alarmes. No, no sóc masclista, simplement un pescador picat, així que em vaig posar les piles i Pam! Per mala sort, he après a clavar bonítols d’altres maneres, també... i ja no em cal anar amb el carret de més de mig quilo a les mans! El primer va ser petit, i el vam alliberar.

No m’agrada ser hipòcrita, me n’emporto uns quants... però aquells que no queden malferits, o que sé del cert que sobreviuran, els deixo marxar. Aquell era petit, no com el que vindria més tard... L’Anna, a la seva... anar pescant! No si, quan s’hi posa... no hi ha qui la faci parar! M’encanta anar a pescar amb ella, és una noia  i com a tal és sensible, però quan s’ha d’arremangar,  ja m’aparto... que és del tot mortal!

Enmig de la revolada i de l’èxtasi que estàvem experimentant, es va apropar una barca. Em vaig alegrar molt que fos la NINA, perquè són el clar exemple de com s’ha de comportar la gent a mar. Van saludar, es van apropar a poc a poc, sense corre ni espantar el peix,  i apa senyors: a pescar! Així dóna gust, nanos, i jo, que sóc idiota, en comptes d’intentar enganyar un altre peix, els vaig fotografiar per fer-los aquest regal. I llavors n’hi ha que se’n riuen de mi perquè pesquen més els companys... a mi, aquests sí que em fan gràcia! Hahaha. Els dos cracks, amb dues clavades a l’instant:

Al cap de força estona vam poder tornar a treballar. Aquest cop vaig agafar una canya de jigging pura, amb un “catxarro” dels grossos de veritat. Buscava una serviola, però mira si estic “gafat” que vaig enganxar un bonítol a la caiguda! Un de petit que vam alliberar. La reina de la Duna es va posar altre cop les botes, i em va repassar de dalt a baix! En uns vint minuts de frenesí va ser capaç de pescar tres bonítols i allò que jo estava buscant per Nadal... el puto déntol! Ara sí que em volia fondre.... però després de renegar, em vaig alegrar, i molt, per la meva companya. Val a dir que me’l va regalar i que, finalment, vam poder menjar déntol a casa meva per Nadal. Gràcies maca!

Llavors sí que em vaig preocupar de veritat. Vaig seure amb el rostre seriós, i vaig començar a pensar amb què havia fallat. Fa lleig dir-ho, però jo porto equips molt més cars, la sonda la domino jo des de popa (com és habitual), feia estona  que portàvem el mateix esquer muntat, i jo vaig clavar un bonítol que no arribava al quilo de pes i ella tres de dos quilos passats i un déntol que ja hauria firmat! M’estava trencant el cap però, finalment, va ser  obrint els ulls que ho vaig veure tot clar:

L’Anna portava la samarreta kruskis, indispensable per anar a pescar!