De pirates n'hi ha per tot

Aquest matí estava disposat a escriure una carta a la nàutica, volia escriure-la amb gràcia, sense ofendre ni atacar,  però amb uns quants dards emmetzinats. Tinc temps per fer-ho i moltes ganes també, però aquest matí ens ha passat una cosa que m’ha fet reflexionar. I és que de lladres n’hi ha per tot: a mar i a muntanya, als pobles i també a la capital.

Volia dir-los que necessitaré  més de dues nòmines per pagar-los el que els dec perquè sóc més aviat ruc que ric,  i que sort en tinc de la dona, perquè durant aquests dos mesos serà ella qui es farà càrrec de la hipoteca, la guarderia del petit i del menjar de tots plegats. Volia posar èmfasi amb el fet de cobrar-me exactament   189’45 (sense l’IVA corresponent) pel sol fet de netejar i dessalar la meva barca, quan a Olot per 20 o 25 euros em deixen el cotxe ben net, dessalat i aspirat! I ja, de passada, recodar-los que fa dos anys em van haver d’arrancar tot el lateral de la furgoneta (curiosament de 5m de llarg com la barca) i fer-lo nou, amb moltes capes de massilla i moltes hores de polir i pintar, i que el preu no es pot ni comparar... Però què hi puc guanyar? Una rebaixa? Un somriure i una encaixada de mans després de pagar?

Amb la dona ens agrada visitar fires de brocanteria cercant   quincalles o mobles per restaurar. No recordo ni en quina fira ni quan,  vam comprar una ampolla d’aquelles grosses, amb el coll molt ample, verda, molt bruta però elegant. Hi ha gent que tantsols hi veu un munt de merda, però de seguida hi vam veure el peu de llum que estàvem cercant. Al cap de poc vam anar a IKEA, i  ens vam emportar un pàmpol que hi lligaria i quedaria molt original. Preu de la base 15 euros, el de la pantalla la meitat. Tindríem, a preu de ganga, el llum que ens feia falta i el més important: el que ens agrada i del tot original.

Amb aquestes que hem anat a buscar el peu a la botiga de llums, ja que hi feia falta un adaptador per poder-hi col·locar la bombeta i la pantalla, i mireu, per sorpresa nostra... se’ns ha espatllat la puta ganga! La làmpada queda mona i és del tot singular, però la mare que em va parir... de l’adaptador dels cullons ens han cardat 124,95 euros! Apa nena, un altre matí de cagarrines... al pas que vaig, quedaré ben aviat com en Peter Pan! (no arribaré mai a gran!)

Així que res, jo he après la lliçó de la nàutica i la dona la de demanar restauracions particulars. “Us han fet una obra d’art” ens deia la dependenta per intentar justificar la mortarada que hem pagat. “Sí, sí... està clar, com els de la nàutica... que en comptes de limitar-se a arreglar barques, es veu que en temps de crisi  també es dediquen a fer obres d’art!”

En fi, companys i companyes: pagarem la novatada.  De res serveix anar a reclamar, perquè per ells és tant legítim cobrar pel que creuen que s’han guanyat com per nosaltres perdre el temps, la son i la gana intentant protestar. Pagaré la factura de la nàutica, i quan l’hagi pagat i no els degui res, hi aniré a parlar. L’amo va estar molt content quan el 30 de desembre el vaig trucar i li vaig portar un bonítol tot just tret de l'aigua, que temps abans li havia promès. Li tinc un apreci especial perquè va ser ell qui em va vendre la meva estimada Duna, i això no s’esborra mai.

Li pagaré tot el que li dec, li explicaré només a ell com ha anat tot plegat, cara  cara, sense crits, sense haver-nos d'enfadar.  Li hauré d'explicar que aquest any no li podré portar la barca, perquè el pressupost se m'ha disparat, que hauré de fer com tots els altres clients que té, que només demanen el mínim, i que no em puc permetre tornar-los a donar carta blanca mai més, perquè no ho podré pagar. També li diré que no pateixi, que no em perdrà com a client, ni tampoc la meva amistat.

Crec que només si ho faig així quedaré com un senyor i, abans de marxar,  li donaré la mà.