Bye bye

Dissabte havíem previst anar a veure la neu, que tenim un trineu per estrenar i al pas que anem el podria tornar a la botiga; però mireu per on, vam acabar fent castells de sorra a la platja llarga de Cadaquès. El matí es presentava emboirat, el típic dia primaveral de calma xixa, i les meves caboires anaven planejant per damunt la meva coronilla. Saps quan estàs fent una cosa que t’agrada però no la gaudeixes perquè en tens al cap una de més important? Important no seria la paraula justa, crec, perquè no hi ha res més important que gaudir dels teus, però sí que m' atabalava estar al mateix poble dels pirates i no anar-los a visitar... així que, a la una menys deu minuts, just quan la canalla es disposava a pujar al pis per dinar, em  vaig armar de valor i vaig entrar.

De seguida em vaig adonar que el pare no hi era, i que si m’havia d’entendre amb la seva filla no aniríem ben encaminats... això sí, ens petonejarem i em va donar les gràcies per un bonítol de més de tres quilos que  els vaig portar el mes passat, tot un detall per part meva. Amb aquestes que, sense vergonya ni mandra, la mestressa agafa el talonari de rebuts i em diu:

-         Vens per la factura, no?

-         Doncs mira, sí, però no a pagar-la... – vaig contestar amb ràbia continguda i reprimit per la vergonya que sentia.

Vaig agafar la factura i, mostrant-li la segona pàgina, li vaig preguntar:

-Esteu segurs que per arreglar quatre pelades fan falta 15,75 hores de feina? Trobo que és molt exagerat....-vaig insinuar acalorat i mort de vergonya.

- Home, és que s’ha de polir a mà i ha molta feina!- em va respondre un xic alterada.

-I que per canviar la turbina de la cua, segur que fan falta 13,17 hores?

-És que hi ha molta feina!

-Està bé... no serè jo qui et discutirà la vostra feina... ja teniu els terminis de pagament, així que ja m’ho passareu pel banc. Records al pare.

I me’n vaig anar, molt insatisfet de les explicacions rebudes i amb la irrefutable sensació que m’havien estafat. Només em calia una explicació mig raonada, i  que el detall de treure el talonari de rebuts se l’hagués estalviat. Els vaig portar la barca al mes de novembre, quan disposava de diners per pagar al comptat i així li vaig fer constar, per tant, que no em vingui precisament ara em presses per cobrar... que emprenya molt pagar quan saps que t’han robat. Vaig sortir de la botiga convençut que seria la última vegada que ho feia.

Em va costar un xic obrir la porta amb el cotxet d’en Nil a les mans. Notava els ulls de la noia clavats a la meva coronilla, al mateix temps que sentia  el prominent paquet que portava  als pantalons mentre intentava sortir d’allà...

Un cop a fora vaig respirar fons, em vaig col·locar les ulleres de sol per protegir-me de la  vergonya i, ja una mica més satisfet, em vaig començar a allunyar. El paquet de la butxaca no era de tabac: eren  mil euros que portava per pagar.