dimecres, 9 de febrer del 2011

Pescant amb l'enemic

Recordo perfectament que la primera impressió que em va donar vestit de carrer fou que estava prim. Acostumat a veure’ns a mar, i amb el fred que fa últimament, hem d’anar amb tres o quatre capes de roba i semblem el ninot de Michelin... clar que, alguns més que d’altres, això d’estar inflat ja forma part de la nostra essència més primitiva. Vam donar-nos la mà, com feia poques setmanes havíem  fet dins el mar, firmant una mena de pau. Els dos teníem un xic de nervis, almenys per dins, i es va notar carregant el meu cotxe, un xic de pressa i amb  neguit. Val a dir que no era meu, el cotxe, aquell dia anava amb el de la sogra... detall important.

Només de fer la primera rotonda, i ja prou tallats que estàvem els dos,  vam veure sorpresos com una llarga cua ens feia aturar la marxa. Hi deu haver un accident, vaig dir jo, “no, hi ha un control”. Collons... certament foten por aquells agents equipats amb metralletes, amb la corda aquella plena de pues per si et vols escapar, ocultant els rostres amb passamuntanyes... per uns moments em vaig cagar, perquè veia que anaven aturant totes les furgonetes, i precisament en tenien parada una igual que la meva i jo sense saber, ni tan sols, on tenia els papers la meva sogra.... Quan em va tocar el torn, el gos de quadra aquell (quina mala llet que gasten), em va fer senyals que baixés el vidre del conductor. Cagat i tremolant, no vaig saber ni on era el botó! Hahaha, ric ara que puc, però us asseguro que en aquells moments no. Em sembla que vaig prémer tots els botons del cotxe: els quatre intermitents, l’aire condicionat, els segurs de les portes... quin desastre! Ja em veia a la presó...

-          Bon dia!- vaig cridar amb un somriure forçós.
-          A on us dirigiu?- ens va interrogar mentre observava algun indici de delinqüència o terrorisme indiscriminat.
-          Anem a pescar... (que no es nota, burro?)
-          Endavant.

Vaig respirar fons, fins que dos rotondes més enllà se li va encendre la bombeta al company: “òstia, la nevera!!! Ens hem deixat la nevera!!!”. “Mira, nano, un dia em vaig deixar el menjar a casa, una altre dia, fins i tot, em vaig deixar les canyes!, però hi ha una cosa sagrada: la cervesa s’ha de portar a bord!”- li vaig dir jo. I res, reculem, carreguem la nevera i el que em temia... tornar a passar el control! Aquesta vegada sí que vaig saber baixar la finestra del conductor, i molt abans que el simpàtic policia ens fes parar i m’interrogués, ja vaig prendre jo la iniciativa: “Bon dia... hehe, torno a ser jo... és que ens havíem deixat la nevera!”

Per uns moments ja em veia rodejat de mossos ostiant-me a cops de porra però, fugint per potes, al cap d’una estona vaig notar que l’aire que entrava al cotxe era molt fred i em va desconcentrar d’aquell mal son:

-Tanca la finestra, nano, que tinc fred.
- La meva ja està tancada... Collons! la porta de darrera! Portem la porta del maleter oberta!!!!
- Òstia santa... i ara què fem? Al mig de l’autovia, carregats de material de guerra, caríssim per cert, i amb la porta del cul ben oberta! Nano, quin matí que portem.... ara sí que ho veig clar... amb amics com tu, no em calen enemics! Hahahaha

Llavors lo de sempre: posar-ho tot a punt, sortir dels canals i anar tirant, direcció cap de Creus. Si mal no recordo eren dos quarts d’onze quan sortíem de port. A mi aquell horari m’encantava: vaig portar els nens a l’escola i els vaig poder fer un petó, i no com la majoria de dies, que marxo de casa com si fos jo l'amant de la meva dona. Notava que no teníem pressa, que les angoixes no farien acte de presència aquell matí, i ens vam començar a relaxar i a parlar de tot: del present, del passat i del futur, i vam reconèixer que  ens havíem equivocat, els dos. Què doncs, anem a buscar una mica d’acció?

Els bonítols anaven a la baixa, n’ érem conscients els dos i, a tocar de Nadal, li vaig cantar clares: “jo el que vull és pescar un déntol per fer una bona festa a casa!”. “Ho provarem, doncs”. Quina passada... pensava que es riuria del meu desig, però vaig veure que era com jo: aquest paio sabia que si hi ha possibilitats de pesca alguna cosa, no s’ha de descartar mai pel sol fet de ser difícil, perquè si es pesca amb el cap i no amb l’angoixa, res és impossible. Portem moltes hores a mar, tan ell com jo, pesquem només  quan hi ha peix, no som bons pescadors, però ens entenem amb molts aspectes, i el primer de tots és que la gana apreta! Així que, sense esma ni mandra, em va treure una coca estupenda, i una ampolla de cava del fons de la nevera. El mar, el sol, la coca, el cava i l’enemic per mi sol, nano... què més vols?

Jo amb això en tinc prou, de sobres, però si a més hi posem una mica de pesca, doncs molt millor! Nosaltres mengem, bevem, riem i ens tirem pets i rots (almenys jo), però una cosa ha de quedar clara: menjo mirant la sonda amb un ull i amb l’altre miro l’horitzó. NO, no estic guenyo de l’ull, vull dir que pescar no vol dir tenir la canya als dit, ni llençar l’esquer més lluny: pescar és una activitat que forma part de la mateixa vida, com el fet de passar-ho bé i malament, com quan  els autònoms estem de vacances però en realitat  estem treballant. Hi ha temps per tot, i s’ha d’estar per tot. Jo xerro amb tu però miro la sonda, ric mentre miro els rocs, quan he de pixar sempre llenço el jig primer, i pixo mentre cau al fons. Enteneu perquè som tant bons? Perquè no desaprofitem cap ocasió: ho passem bé i alhora estem pel que s’ha d’estar, així de fàcil, així de natural. No cal córrer, no cal ser el primer d’arribar, ni agafar nervis, ni fer emprenyar a les altres barques que volen pescar. Els peixos hi són, els peixos neden, però s’ha d’estar alerta, perquè només piquen quan mengen, i aquesta és la clau del bon pescador: trobar aquest  moment, la resta sobra, i són moltes hores d’espera...  i cal agafar-se-les bé!  

“Són allà. Els veus?”, “Sí, ara m’hi apropo, però tranquil, tu beu”. L’ampolla de cava tocava la fi, el fred quedava en l’oblit, i jo començava a notar aquells nervis dins la panxa que volen dir alguna cosa bona per mi, però no pels bonítols... Quan vam ser a lloc, sense pressa per no fer massa soroll, el compi va fer dos tirs i res. “Encara falta una mica”, em vaig dir jo, i quan ho vaig veure clar: Flasss! Nyyec! A tomar pel cul, 100%! Vaig veure que els dos teníem un estil completament diferent, segurament ell buscava altres coses, i jo ho faria després, quan en tingués un parell al sac, que divendres tenia convidats. Conscient que els bonítols van cars últimament, el vaig començar a castigar de valent: s’ha d’anar àgil perquè marxen en un moment, i en menys de dos minuts el vaig tenir llest. Ara va ser el torn de l’enemic, i em moria de ganes de veure’l amb un peix a l’altre extrem, per aprendre alguna cosa més. Tir bo, moviment molt diferent del meu... a veure... (jo ni pescava, estava per ell). Si movent-lo així pilla un bonítol, ja fliparé en colors... i SÍ! NYEEEEEEEEC també!  El peix que marxa rrrrrrrrrrrrrrrrrrr, el peix que ve, el peix que marxa rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr el peix que ve, i torna a marxar rrrrrrrrrrr... No hi ha res comparable a la lluita d’un bonítol a les nostres aigües, però a la quarta o cinquena carrera ja em va sonar rar...

-Però es pot saber què fas? Espavila que s’escapen els altres... Amb l’equip que portes, ja fa una hora que hauria acabat.
-Ai, perdona, si vols tallo i el deixo marxar...
-Però què dius?  Que estàs sonat?
-Tens raó, la canya i el carret són més potents que els teus, però jo porto un baix molt més prim que tu, i no els puc apretar massa. Si vols peto, no passa res...
-No diguis tonteries, tu fes la teva, que no passa res. Quan el tinguis a dalt m’avises que t’ajudaré amb el salabre.

Em va deixar fred. Teníem un molt bon empait a un centenar de metres, només calia llençar... però aquell pavo no en volia arrancar 100 (com jo creia abans), i les meves sospites es van difuminar: un paio que busca peix no porta un baix tant prim.

-Veus? He fet bé de convidar-te, perquè  era la única manera de veure-ho amb els meus propis ulls. Jo creia que tu venies a treure peix, que portaves almenys un 0,50 de baix, però ara veig la gran diferència: tu no vens a treure peix, m’acabes de demostrar que vens a pescar. Ara sí, ara ja et puc dir pel teu nom, et felicito Ivan.

Aquell dia vam quedar dos a dos, vam empatar. Jo ja tenia els dos bonítols al sac, ja tenia la teca pels convidats, així que ja em vaig centrar amb  el déntol.

Últimament estic molt de sort, i no pels peixos, sinó perquè he pogut recuperar l’”amistat” dels que la creia ben perduda i he fet nous contactes, un d’ells molt important per mi. Recordo que, parlant per telèfon precisament amb aquest, li vaig dir que el que buscava era un altre cosa, que ja n’estava tip de fer bonítols, que el que em motivava de debò era pescar un déntol per compartir amb la família per Nadal. Em va agradar molt la seva resposta, que més o menys anava així:

-Si el que vols fer són déntols, o alguna altra cosa que no siguin bonítols, ja saps què has de fer: Raül, simplement, passa dels bonítols.

Aquelles paraules em feien pensar amb les meves pròpies. Aquelles eren paraules sàvies, paraules simples, que no deien res, a no ser que les llegeixis entre línies   i entenguis, per fi, el que cal fer.

El déntol va sortir al proper dia. 

  

  

 




2 comentaris:

Anónim ha dit...

Als enemics ni aigua!!!!!

Raül Ortiz Tudela ha dit...

hahaha als enemics ni aigua, hi estic d'acord, però de vegades val la pena posar-hi una mica de cava! hahahaa

una cosa m'ha quedat ben clara d'aquest món podrit de la pesca: no hi ha amics. LLavors, el que un ha d'intentar, és tenir els menys enemics possibles... clar que, rajant veritats com ho he fet jo, això costa molt! hahahaha