dimecres, 9 de febrer del 2011

Rumors


He de confessar una cosa que em rau a l’estómac des de fa molt temps. Els rumors fan mal, i jo també n’he fet corre d’aquesta mena de coses que només serveixen per atacar gent. Els antecedents són ben clars: jo ho explicava tot amb pèls i senyals: llocs, captures, tècnica, esquers, material, tot. Mica en mica em vaig anar guanyant simpatitzants, i penso que molts, fins que un mal dia em va provocar públicament un emmascarat. Em vaig sentir atacat, condemnat, ferit de mort, i no em va quedar altra que rebotar-me: mai més tornaria a ser aquell bon noi.

Arrel d’aquell fatídic episodi, avergonyit i rabiós, vaig començar a investigar. Havia de ser algú molt proper a mi, algú que em coneixia, algú que, fins i tot, havia compartit jornada a la Duna, violant així la meva propia intimitat, la meva casa, el meu temple, el meu monestir.  Un rumor va portar l’altre i no em va quedar altre que assenyalar amb el dit. Lluny de tirar merda a sobre seu públicament i sense donar la cara com m’havien fet a mi, vaig enviar un privat a l’individu que creia que anava contra meu. Ens vam trucar a l’endemà mateix, i li vaig demanar sense embuts: “has estat tu?” i, evidentment, em va dir que no. Em vaig disculpar i li vaig demanar perdó per haver dubtat d’ell, però sense solta ni volta ens vam començar a girar la cara, a tenir-nos ràbia, i no tant sols amb ell, sinó amb els seus companys també.

El mar és molt gran però m'és fàcil reconèixer la gent. Un dels seus companys em queia bé, no m’havia fet res però, d’un dia per l’altre, em va començar a girar la cara i  a mirar-me amb menyspreu, malgrat jo no li havia fet res. Els rumors ataquen a uns i reboten als altres, jo n’he fet corre alguns i molts en fan corre d’altres, i això, en el fons, en aquesta societat tant vinculada a l’oci i a la propaganda, ens encanta. Mesos més tard, la truita se’ls va girar a ells, un altre emmascarat els va tirar merda sense donar la cara, i m’hi vaig sentir identificat; els que tant odiava em feien, fins i tot, una mica de llàstima. Evidentment, van dubtar de mi, es pensaven que hi tenia molt a veure, però igual que jo, ells també anaven errats.

D’aquest episodi he après una cosa important: dels rumors no se’n pot fer cas.

2 comentaris:

Anónim ha dit...

Un cop una persona em va dir una cosa semblant a això:"Jo, fins que no conec a les persones no faig cas del que em diuen els altres, jo fins que no em demostrin el contrari tothom és bona persona". Quina raó tenia!!!!

Raül Ortiz Tudela ha dit...

he après coses aquest any passat... i una és que et guanyes enemics pel simple fet de pescar. Hi ha enveges en aquest món de merda, les enveges fan sorgir els rumors i aquets els mals entesos, els conflictes, els enemics. Forma part del joc. Un campió d'espanya em va dir un dia: "ja t'hi acostumaràs,aquest és el preu de l'èxit".

Però no m'hi acostumaré mai, em costarà molt, com em costa menjar-me l'orgull, convidar a l'enemic, veure com pesca amb els meus propis ulls i jutjar-lo, si cal, pel que he vist jo mateix.

m'encanta escriure sobre temes calents! Aquests dos capítols els he arreglat una mica, de cara la galeria, precisament per no guanyar-me uns quants amics més... hehehe

salut i peles (que m'ha arribat la fra de la nautica!) una altres enemics... en parlaré!