dijous, 18 de novembre del 2010

10-11-2010 (Una bateria "po favó")

No sé com dir-vos-ho, ni com començar, així que ho faré donant les gràcies, que ben aviat em començaré a excitar. Gràcies Carles per les eines deixades! Ahir vaig recordar-me del meu company Font, que és mecànic i sempre em diu que, a la barca, com a mínim, hi he de tenir una mica de farmaciola i unes miques d’eines. La farmaciola ja la tinc, rovellada fins els ous i ja la va estrenar (precisament ell) dissabte passat. El tema eines no pateixis nano, que avui mateix n’aniré a comprar.

Doncs això, que el dia pintava de puta mare: poc vent, moltes teories, encara era fosc i hi havia mar de fons. Anem a buscar llobarros, Tola! Avui em ve de gust sopar peix a la planxa, peix de roca del bo... i clar, tantes fantasmades en tant pocs dies m’havien de passar factura, i com veureu més endavant, ben grossa! Tot a punt, encenc la barca i tot normal. Baixo el trim i cop de clau: ggoouu, ggooooouuu, gou, go.. (a tomar pel cul! Com s’escriu la fressa de quan no s’engega!!!!). Doncs això, a una setmana de treure la Duna del taller, va i la molt puta no s’engega! Al moment vaig quedar mort, fred, blanc. Al segon cop de clau ja estava rosa, i al tercer ja estava de color violeta.... i em va sortir el meu primer cagumdeu....

Ahir tenia ganes de sortir a pescar bèsties i poder-me fer el xulo davant de tots... i en comptes de tot això, estava tirat, per sort, amarrat a port.

Em vaig cagar amb la putaquevapariralmecànic, amb totes les putesbateries, amb tots els sants i verges del cel (a veure si algú li explica a la maria que només és al fer fills quan els papes ens ho passem bé, i que algú expliqui a les nostres dones que un cop els tenim, encara seguim existint!

En fi, que em veia mort a un quart de vuit del matí i sense barca, sense eines, sense esperança de treure el llop, sense res. Més resignat que emprenyat vaig començar a moure fils, quan va aparèixer del no res en Carles k, company de fòrum i veí d’amarratge meu. Gràcies per les eines! Val a dir també que vaig convidar a en Tola a sortir a mar a pescar amb ells, que jo ja l’aniria a buscar a mar després. En Tola va tenir verdaderes temptacions, li ho vaig posar realment fàcil, li vaig vendre bé però, certament, és més intel•ligent que jo. Era una trampa, una prova d’amor, un petit parany... D’haver marxat Tola, t’hauria vingut a buscar a mar, ho hagués solucionat tot sol, però hauria estat la nostra última vegada. Ets un bon company i una bona persona i, a sobre, em va pagar el cafetó i el croissant de després! Jajjaja quina fila, nano, al super fent temps amb el vader posat del decathlon i jo amb els meus pantalons enormes d’esquiar del Lidel! Sort que no hi havia ties bones, que de segur ens les emportem a l’hort! Jajajaja

Ai, la bateria... això, que entrem a la única nàutica que hi havia oberta en tot el pobledelscullons, i un home molt amable em diu que segurament no en tindrà, però em convida a entrar, fins el fons. Joder, on m’he cardat.... allà, la barca més petita mesurava deu metres d’eslora! “y ahora entran los grandes de verdad, los de más de 20 metros..” i jo que li dic, “sí, como la mia! (la polla pensava jo!)”. Vam estar liats més d’una hora amb la bateria dels collons i el pavo que ja em volia vendre una barca nova! “NO si, jo el que vull és només una bateria i anar a pescar, que el meu company ja està nerviós, i jo estic negre!”, i me’l vaig anar camelant. Era simpàtic l’home, però de seguida vaig pensar que podia haver estat la seva neboda, la filla, qualsevol pija que estigués bona la que m’hagués obert la porta d’aquell taller tant enorme.

Jiji, jaja, juju... però “como la vas a pagar?”, “amb calés, clar.” “Pero con tarjeta?” “ No, que va... eso para las mujeres...jajaja”. Al tiu li feia gràcia, i li va anunciar a la secretaria que em fes un 10% de descompte. “hombre gràcies! Un dia d’aquestos igual vengo i te compro un barco!”

Un barco... cagumdèu quan vaig veure la factura!!!! Com vols comprar un barco, fantasma de merda, si en prou feines podria pagar una puta bateria!!! 169 euracos!!!! Sort del descompte... i em va sortir el fantasma... i vaig protestar. Es que em pensava que una bateria valia 60 o 70 euros... “sí, la del Lidel!” em contesta el catxondo... Em va ensenyar la tarifa de la casa, que ell no em volia enganyar pas.. Res, res, perdoni, li vaig pagar com havíem quedat i li vaig donar la mà. Va ser molt agradable i ens va ajudar molt. Li estic agraït, però sortint vaig trucar a la meva nàutica per demanar-li el preu d’una bateria per la meva barca, perquè em semblava que m’havien estafat. “que si pitos i flautes... 140e més iva” i com que hi tinc confiança em vaig cagar davant seu (i d’en Tola) amb totes les nàutiques i tots els pirates que es dediquen al món del mar.

I a muntar-ho tot i pescar, que tocaven les 11!!!!
En Tola ahir em va donar un recital de com pescar a l’escuma, malgrat també me’n va fer un altre de com perdre el temps pescant a fons... és el que té en Tola, és com jo: “genio y figura hasta la sepultura!”.

Perdent el temps pescant oblades i sards als rocs vaig veure, a la llunyania que les aus anaven més calentes que jo. “ agafa’t fort!” i la Duna volant les ones fins l’empait. A mesura que m’hi apropo, vaig observant i intento deduir la direcció que prenen les aus, i per tant els peixos grossos que hi deu haver a sota. Seran els bonítols? jejejejeje tenia ganes de saber si encara me’n recordo...

I sí, eren bonítols, i sí, encara ens en recordem! Els inventors de la pesca empírica es posaven les botes de nou. Pim pam pum i foc! Al primer tir els vam clavar, els dos. A mi ja em va picar a la caiguda, a ell a la recollida. Jo vaig tardar un minut, ell més de cinc... però clar, el seu estava més gordo que jo!

Us poso la foto dels dos, el gordo (el del mig) i els bonítols. A en Tola li feia vergonya, jo ja no en tinc, d’això. Ja no puc viure de la meva imatge, però són imatges com aquestes les que em donen vida a mi. Et dedico la foto, nena. El pròxim dia que vinguis, que serà aviat, et faré el curset de fer anar el ganxo, si vols. No, no cal que portis cabdells de llana, els jerseis ja els farem a la vora del foc...


el meu és el "petit", feia gairebé tres quilos. El d'en Tola en feia una mica més de 4!