dimarts, 15 de juny de 2010

Bonítols a l'antiga: continua l'edat de ferro

    Podríem dir que una persona coneix bé un animal quan considera que l’ha enganyat tantes vegades com ha volgut. Aquest és el meu cas, i passo a explicar-vos-el a continuació. Pareu molta atenció, perquè només si sabeu llegir entre línies, en trobareu l’entrellat.

    La meva història personal amb els bonítols és força recent, però molt fructífera i passional. Tot va començar al mes de setembre de l’any passat quan, per circumstàncies de la vida, vaig sortir amb un company a pescar. Es veu que jo era bo fent peixos de fons amb els ferros... però certament estava negat amb el peix blau. Aquell mateix matí però, l’Albert em va obrir els ulls... havia de deixar enrere els meus propis vicis, la meva forma d’actuar, si el que volia era enredar a peixos de mitges aigües... i aquell mateix matí vaig clavar el meu primer bonítol amb ferros... sense saber on eren!

    Mesos més tard, vaig convidar a venir a un altre company... que per la seva formació, personalitat i saber fer davant les adversitats naturals havia de ser, per força, l’home clau. Jo disposava de la infraestructura i ell de la superestructura, és a dir, jo hi posaria el material i la passió mentre que en Tola hi posaria l’anàlisi, el control, el raonament i l’equació final que a tots els enganya. Començava, sense pretendre-ho, la pesca empírica, la pesca del s.XXI, la pesca que no falla mai.

    Recordo que estàvem al cap de Creus llençant ferros a tort i a dret. Era un dia dels bons, d’aquells que la sonda et marca activitat sota el casc de l’embarcació. El fet és que mentre jo feia el burro amb la meva canya, el meu company es dedicava a observar i a fer tota mena de proves... “que si aquest jig no neda bé, que si aquest no respon amb tanta corrent, que els colors d’aquests no han d’atraure ni als serrans”... jo treballava i ell pensava. Provava una cosa, la canviava i la tornava a provar. A dins meu pensava que perdia el temps, que mentre ell jugava a fer de científic allà, al mig del mar, jo almenys intentava enganyar algun peix amb les meves males arts... però res més lluny de la realitat: al cap d’una hora d’intens treball amb els meus ferros amunt i avall, el meu company ja havia enganyat a tres bonítols! El primer dia d’anar a pescar amb barca! El primer dia d’anar a pescar bonítols! Ell en portava tres i jo cap!!

    En aquells moments em vaig preocupar... “a veure: jo poso la barca, la sonda, l’arsenal de jigs... fins i tot el rodet era meu! I el novell em passava la mà per la cara... i a casa meva!” Va ser llavors, quan vaig deixar els meus fums de bon pescador fora la meva barca i el vaig escoltar. Els jigs havien de ser hidrodinàmics, això vol dir que han de nedar... que el pes dels jigs ha d’anar d’acord amb la fondària dels peixos però, sobretot, amb la corrent que hi ha... i que els bonítols ataquen a una certa velocitat, la justa, la deguda, la que tothom pot endevinar. Al cap de deu minuts embarcàvem el meu primer bonítol pescat a fons!


 !


    Al cap d’un temps i d’especialitzar molt la meva tècnica fins a fer-la irresistible pels bonítols, vaig convidar a un mestre de la pesca del llobarro i amic meu. Tenia en ment el reportatge dels llops de mar i sabia que ell era una peça clau... però abans m’havia de guanyar la seva confiança ensenyant-li tot el que jo sabia fer. No es pot esperar que un pescador t’ensenyi el seu món sense mostrar-li el teu... i amb una estoneta me’l vaig guanyar. Recordo que érem a prop de Cadaqués. Vaig mirar la sonda i li vaig dir que ja podia començar a tirar jigs, que els bonítols ja rondaven per allà. Només de veure els seus moviments amb la canya, la manera de recollir el fil amb el rodet... vaig saber que no tenia res a fer. En qüestió de vint minuts jo havia enganyat a tres bonítols de tres quilos cada un i ell no havia pescat res... El moment clau per aprendre és quan el pescador deixa anar la canya, et mira fixament, rendit, i et demana quin és el quid de la qüestió. És llavors quan està pendent de tu i no dels peixos... i és llavors quan saps que realment un pescador expert en la seva matèria, però que vol aprendre, està realment atent i preparat per fer-ho. Simplement li vaig dir: “Carles, pensa que no estàs pescant llobarros, sinó F1 del mar”. En cinc minuts va clavar el primer!

    Mesos més tard aquest company em va ensenyar tot el que sap de la pesca del llobarro, així que ell m’ha fet un bon pescador de llops i jo l’he fet un bon pescador de bonítols. Compartiu experiències amb els vostres companys, no espereu que siguin ells qui us expliquin els seus secrets... avanceu-vos vosaltres i sabreu que, a més de ser millors pescadors, sereu millors persones i companys.

    Resumint, si encara no heu captat els meus tres secrets de la pesca del bonítol amb ferros i a l’instant... preneu nota, aquestes són les claus: observar, analitzar i treballar, treballar i treballar!

    Sort i seny