Ho he vist tot... De pressa, reuniu-vos, ho he vist molt clar! Agrupeu a tota la família, que vull parlar... i que sigui ara, que ja començo a recuperar l’alè i el que han vist els meus ulls, el que m’ha explicat l’ésser d’allà dalt, us pot salvar la vida! He estat a la superfície per segona vegada, i a la tercera no crec que em deixin anar. Ho he vist tot, creieu-me, apleguem-nos a fons, que us ho podré explicar amb més tranquil·litat.
Germans, cosins: estem amenaçats. La nostra mida, que hem guanyat tan ràpidament en poques setmanes, ens està jugant una mala passada. Fer-nos grans no ens afavoreix ara, malgrat siguem més ràpids, valents i resistents que no érem abans. Aquell home m’ho ha dit ben clar: “avui és el teu dia de sort, ja tinc el cistell ple, i t’he d’alliberar. Si no, amic meu, pensa que en els millors dels casos et puc conservar durant molt de temps en pots de vidre però, si fos per mi, et faria avui mateix a rodanxes i et couria a la planxa. Corre i avisa als teus companys, que si us torno a empaitar, aquesta serà la vostra sort”.
Recordo perfectament la primera vegada. Aquesta tampoc la oblidaré mai. Em pensava que tenia la lliçó ben apresa, però aquest pescador és diferent dels altres, aquesta vegada he caigut, sense adonar-me de res, al seu parany. La primera vegada que em va tocar el sol a la cara, em va alliberar perquè encara era massa petit. Anava amb el grup dels infants. En aquella època el banc dels nostres pares començava a minvar, els dels nostres avis estava, gairebé, esgotat.
Recordo que la bola de sardina que havíem aconseguit reunir era espectacular. N’hi havia a milers, les teníem acorralades a la superfície i eren totes al nostre abast. Les ensenyances dels nostres germans grans començaven a donar els primers fruits. Aquella bola de peix l’havíem aconseguit concentrar nosaltres, era la nostra primera vegada i menjàvem acarnissats, encegats per l’orgull de poder dir que aquell bé de déu era nostre. Quan aconseguim concentrar tan de peix a prop de la superfície, les aus de mar venen a menjar i són elles qui ens delaten amb els seus capbussaments espectaculars. Llavors, tot i l’enrenou que hi ha allà sota, sentim tronar... No són trons, germans: en diuen barques.
N’hi ha que ens espanten perquè s’entesten a travessar la nostra empaitada, però per aquests no heu de patir gaire. Quan els seus esquers passen pel mig de la bacanal, nosaltres ja estem uns metres més al fons, i continuem menjant. Normalment ens dissolen el banc de sardina, però ben d’hora el tornem a concentrar. Llavors sortim a superfície un centenar de metres enllà i tornen a fer la passada. Aquest se’ls veu venir d’una hora lluny, i com a molt, s’emportaran a un parell de germans. El que sí aconsegueixen és fer enfadar als altres humans... no sé què es diuen, però els crits se senten una vintena de metres més avall!
N’hi ha uns altres que són més perillosos... aquests s’acosten fent molta fressa però es paren una mica lluny, i ens deixen menjar. El problema és que encegats com estem en aquells moments, ens mengem els seus esquers, també. Heu de tenir els ulls ben oberts, i el nas ben refinat si no voleu acabar estirats en una d’aquestes barques: els seus peixos no fan olor i són durs com les pedres dels fons! Sigueu prudents, cosins i germans. Hem d’anar en compte quan formem una gran saltada de peix, perquè alertem a l’enemic de la nostra presència.
“Molt bé però, i quan no sentim la seva presència?”.
Llavors ja hem begut oli, i ens ficaran dins un pot! Això és el que m’ha passat avui. No me n’he adonat de res. He vist un peix nedar aterrit pel meu aspecte i he sentit una forta punxada. De vegades els germans més grans ens han explicat que es concentren moltes barques, que llencen sardina i esperen les nostres picades. Ja ens enganyen de tant en tant, però aquests es pensen que els bonítols som tan curts de gambals com els bisos, sorells, i altres... escorrialles: carnassa per nosaltres!
Aquest matí no hem vist ni un banc de peix, tampoc hem sentit tronar. Ha passat quan estàvem a les raconades buscant algun damnificat per esmorzar. He vist que un peixet queia cap al fons mig mort, i m’he esperat. Cal ser prudent quan cauen d’aquesta manera, perquè és com ho fan els de les barques parades... i a mi no m’enganyaran. De cop i volta però, el peix em deu haver vist i s’ha espantat. No era mort, potser descansava o tenia un mal de panxa... el cas és que al veure’m observant-lo de tan a prop ha volgut fugir horroritzat. Anava tan de pressa com podia, i anava fent espasmes que semblaven de veritat... i jo que me’l mirava amb cara d’avorrit... que no ho sap aquest burro que jo corro com un llamp?! I res, que li he fotut queixalada i AU! La punxada hauria estat mortal, si aquell pescador no m’hagués deixat anar.
Germans, cosins tots: dels paranys enormes i de les xarxes infernals no us en vull ni parlar. Però us he de prevenir dels pescadors de cap de setmana, els que es fan anomenar esportius. Ja pot ser un esport això de pescar, perquè aquell noi que m’ha enganyat anava ben suat... i se’l veia cansat. Abans de deixar-me anar m’ha advertit que us informi del que passa allà dalt, que aviat escriurà els seus secrets a Pesca d’Illes, i que molta gent sabrà com ho fa. Obriu bé els ulls, i refineu el nas... que aquesta nova tècnica ens enganya, fins i tot, quan estem amagats.
Ja hem begut oli, germans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada