Sóc afortunat
Ja sé que no està be de dir-ho,que són coses que no es poden esbombar, que la gent agafa enveges i llavors t’ho fan pagar. Però ahir al vespre ja estava, altre cop pensant, quins carrets em compraria, quins regals faria als de casa o, a quin nº de compte voldria que em fessin l’ingrés. Per fi seria l’estat, el puto estat, qui em pagaria a mi i és que, companys, que et toqui la loto dos cops en un mes, és una cosa molt grossa.
Les dues vegades em vaig posar nerviós igual: tenia un parell d’errades garrafals, a més, una era del Barça que havia empatat! Els altres no m’afecten tan, perquè no tinc ni idea de com juguen, ni a quina posició van. La qüestió és que la meva butlleta resultava premiada. A l’endemà em vaig dirigir al quiosc del barri, allà la màquina faria un soroll estrany, corroborant les meves sospites més que re-comprovades, de que la sort havia estat al meu costat. La llibreria està just davant on aparco el cotxe, així que abans d’arribar-me a casa entro amb l’Alba i, després de fer un cop d’ull a la premsa de pesca, em dedico a fer la quiniela. És la única cosa que faig, perquè precisament ets tu mateix qui tira les teves cartes, i no t’has de limitar a mirar números, o a escurar-te les butxaques davant una màquina de bar que, no us deixeu enganyar, sempre és més intel•ligent que tu.
Les dues vegades m’ha fallat l’atletico de Madrid. La mare que els va parir, amb raó els diuen “el pupas”... a mi m’ha fet pupa un parell de vegades! Ahir era el partit del Plus. No l’hagués mirat mai de no ser que, en cas d’empat, aconseguiria el meu major nombre d’encerts. Reconec que em vaig posar nerviós, però els nervis es van anar transformant en ràbia i decepció cada vegada que marcaven un gol. Van jugar dijous i em pensava que els afectaria això. A més, el deportivo, l’antic Súper –Depor, segur que seria capaç d’arrancar un valuós empat del Calderón. Valuós sobretot per mi.
Les meves quinieles són simples: omplo una sola columna i hi poso un doble. Aquest el poso perquè és obligat, i sol ser la casella que em costa més d’emplenar. Normalment hi vaig amb la nena, o sigui que no tinc temps ni de pensar, perquè he d’estar pendent que no agafi cap xupa-xup, que no guixi més papers del compte i que no arrugui cap dels contes que es vol emportar. Poso les setze creuetes, pago l’euro i ens n’anem a casa, massa sovint amb alguna compra de més, que la nena ja es dedicarà a degustar pel camí.
Al tema, que me’n vaig. Dues butlletes encertades en un mes em fan ric, ser un tio afortunat. La primera vegada que la màquina va rondinar, em va fer l’honor de pagar-me 2,72e! Tenia un 9, i no sabia ni si estava premiat. Li vaig dir a l’encarregada que me’l passés per la màquina, i al veure la seva cara de sorpresa, vaig notar que estava premiat. Ara ja sé quin soroll fa la màquina, quan li toca pagar... Amb el premi d’aquella jornada en vaig tenir per tornar a apostar, comprar el conte de la caputxeta vermella i un parell de xupa-xups, així tots dos ho podríem celebrar!
Aquesta matinada he baixat molt aviat. La nit encara era tancada.. és el que em passa quan estic al llit i el cap comença a pensar... m’aixeco i començo a escriure. Últimament ni tinc batalletes de mar, ni lluites amb peixos grans per narrar... però em sento afortunat. Estic content, sóc feliç, sóc immensament ric! El primer que he fet ha estat entrar a la pàgina de la quiniela per comprovar el meu sucós premi. Aviat sortiria de dubtes: aviat sabria si tenia tots els regals a les meves mans. Amb 10 encerts podria ser molt bé que en tingués prous per comprar un bon carret que sigui capaç de frenar les tonyines més grans o, qui sap, potser li podria regalar (per fi) el preciós diamant que encara em reclama la mestressa. (I jo que no li he demanat mai per casar-nos per estalviar-me el puto diamant!). En fi, hauré d’estalviar algun dia, que el diamant ja se’l va ben guanyar a la sala de parts.
Ho sento, que se me’n va l’olla... ah, sí! El premi, el suculent premi... doncs aquesta setmana, amb 10 encerts cobraré 0e! I amb onze, que tan em va fer patir; 1,28e! I el ple al quinze, que no el tindré mai: 1.609,29e. Tota la vida somiant a treure un ple al 15 i, total, és una mica més que una paga de nadal. Quina vergonya!
En fi, companys, que aquesta vegada no m’ha tocat, malgrat estava convençut que sí. De tota manera no us penseu que estic a punt de plorar, ni que em faci més ràbia del compte, ni que deixaré de jugar. El títol d’aquest relat el tinc molt clar: sóc afortunat. I immensament ric, i molt feliç també. Avui companys, no m’ha tocat la loto, ni em tocarà demà, ni passat... però em sento feliç i tremendament honrat de tenir-te aquí enganxat, llegint-me. A mi la loto em toca cada dia que em dediques aquests moments d’atenció. Per mi aquest és el ple al 15: sentir-te molt a prop meu, company.
Ja sé que no està be de dir-ho,que són coses que no es poden esbombar, que la gent agafa enveges i llavors t’ho fan pagar. Però ahir al vespre ja estava, altre cop pensant, quins carrets em compraria, quins regals faria als de casa o, a quin nº de compte voldria que em fessin l’ingrés. Per fi seria l’estat, el puto estat, qui em pagaria a mi i és que, companys, que et toqui la loto dos cops en un mes, és una cosa molt grossa.
Les dues vegades em vaig posar nerviós igual: tenia un parell d’errades garrafals, a més, una era del Barça que havia empatat! Els altres no m’afecten tan, perquè no tinc ni idea de com juguen, ni a quina posició van. La qüestió és que la meva butlleta resultava premiada. A l’endemà em vaig dirigir al quiosc del barri, allà la màquina faria un soroll estrany, corroborant les meves sospites més que re-comprovades, de que la sort havia estat al meu costat. La llibreria està just davant on aparco el cotxe, així que abans d’arribar-me a casa entro amb l’Alba i, després de fer un cop d’ull a la premsa de pesca, em dedico a fer la quiniela. És la única cosa que faig, perquè precisament ets tu mateix qui tira les teves cartes, i no t’has de limitar a mirar números, o a escurar-te les butxaques davant una màquina de bar que, no us deixeu enganyar, sempre és més intel•ligent que tu.
Les dues vegades m’ha fallat l’atletico de Madrid. La mare que els va parir, amb raó els diuen “el pupas”... a mi m’ha fet pupa un parell de vegades! Ahir era el partit del Plus. No l’hagués mirat mai de no ser que, en cas d’empat, aconseguiria el meu major nombre d’encerts. Reconec que em vaig posar nerviós, però els nervis es van anar transformant en ràbia i decepció cada vegada que marcaven un gol. Van jugar dijous i em pensava que els afectaria això. A més, el deportivo, l’antic Súper –Depor, segur que seria capaç d’arrancar un valuós empat del Calderón. Valuós sobretot per mi.
Les meves quinieles són simples: omplo una sola columna i hi poso un doble. Aquest el poso perquè és obligat, i sol ser la casella que em costa més d’emplenar. Normalment hi vaig amb la nena, o sigui que no tinc temps ni de pensar, perquè he d’estar pendent que no agafi cap xupa-xup, que no guixi més papers del compte i que no arrugui cap dels contes que es vol emportar. Poso les setze creuetes, pago l’euro i ens n’anem a casa, massa sovint amb alguna compra de més, que la nena ja es dedicarà a degustar pel camí.
Al tema, que me’n vaig. Dues butlletes encertades en un mes em fan ric, ser un tio afortunat. La primera vegada que la màquina va rondinar, em va fer l’honor de pagar-me 2,72e! Tenia un 9, i no sabia ni si estava premiat. Li vaig dir a l’encarregada que me’l passés per la màquina, i al veure la seva cara de sorpresa, vaig notar que estava premiat. Ara ja sé quin soroll fa la màquina, quan li toca pagar... Amb el premi d’aquella jornada en vaig tenir per tornar a apostar, comprar el conte de la caputxeta vermella i un parell de xupa-xups, així tots dos ho podríem celebrar!
Aquesta matinada he baixat molt aviat. La nit encara era tancada.. és el que em passa quan estic al llit i el cap comença a pensar... m’aixeco i començo a escriure. Últimament ni tinc batalletes de mar, ni lluites amb peixos grans per narrar... però em sento afortunat. Estic content, sóc feliç, sóc immensament ric! El primer que he fet ha estat entrar a la pàgina de la quiniela per comprovar el meu sucós premi. Aviat sortiria de dubtes: aviat sabria si tenia tots els regals a les meves mans. Amb 10 encerts podria ser molt bé que en tingués prous per comprar un bon carret que sigui capaç de frenar les tonyines més grans o, qui sap, potser li podria regalar (per fi) el preciós diamant que encara em reclama la mestressa. (I jo que no li he demanat mai per casar-nos per estalviar-me el puto diamant!). En fi, hauré d’estalviar algun dia, que el diamant ja se’l va ben guanyar a la sala de parts.
Ho sento, que se me’n va l’olla... ah, sí! El premi, el suculent premi... doncs aquesta setmana, amb 10 encerts cobraré 0e! I amb onze, que tan em va fer patir; 1,28e! I el ple al quinze, que no el tindré mai: 1.609,29e. Tota la vida somiant a treure un ple al 15 i, total, és una mica més que una paga de nadal. Quina vergonya!
En fi, companys, que aquesta vegada no m’ha tocat, malgrat estava convençut que sí. De tota manera no us penseu que estic a punt de plorar, ni que em faci més ràbia del compte, ni que deixaré de jugar. El títol d’aquest relat el tinc molt clar: sóc afortunat. I immensament ric, i molt feliç també. Avui companys, no m’ha tocat la loto, ni em tocarà demà, ni passat... però em sento feliç i tremendament honrat de tenir-te aquí enganxat, llegint-me. A mi la loto em toca cada dia que em dediques aquests moments d’atenció. Per mi aquest és el ple al 15: sentir-te molt a prop meu, company.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada