Una nit llarga

Ha estat una nit força llarga, però altra vegada he quedat gratament sorprès de lo valentes que sou les dones. Tenim els dos un nus a l’estómac, els nervis no ens deixen aclucar l’ull, però les nostres mirades s’omplen de complicitat i deixen entreveure que alguna cosa grossa està a punt de passar a les nostres vides. Engendrar una nova vida és quelcom molt especial, teniu sort les dones de poder sentir coses que nosaltres no ens podem ni arribar a imaginar. Els homes pensem amb la criatura, però també amb el mal que ha de fer treure-la per un forat... però a vosaltres això no us espanta: esteu pendents en tot moment del seu benestar. El nen ha deixat de moure’s durant una estona... i això ens angoixa, però és ben normal. Ens vam passar més de 24 hores a l’hospital per parir l’Alba, però aquesta vegada tot ens ve de cara i no cal córrer tan. A més, l’experiència de la primera vegada serveix, i de molt, per relativitzar tots aquells temors que no podem controlar. Certament es gaudeix molt el segon embaràs, el primer tot son patiments.

Els dos pares ens hem fos en mirades i carícies tendres, però no ens hem pogut abraçar perquè tenim la petita dormint al mig, aliena a tot el que li està a punt de passar. La vida li canviarà molt més del que ella s’espera, però dorm a plaer sense somiar amb tots aquests mals de cap que li estan a punt d’arribar amb forma de germanet. Ha estat una postal observar-nos a nosaltres amb els nervis ja a flor de pell, i la nostra petita dormint tan tranquil•la... deixem que gaudeixi del dia, ja li explicarem més tard que avui coneixerà el seu germà. Pobreta... fa temps que li anem explicant que a la primavera, quan neixin les flors, naixerà també el seu germanet. Últimament ens pregunta moltes vegades quan vindrà en Nil, que la primavera ja ha arribat. Serà un dur trasbals a la seva vida... caldrà estar al seu costat.

A quarts de vuit, després d’afaitar-me, dutxar-me i triar la roba més còmode que tinc a l’armari, hem portat la nena a casa la meva mare. Volíem anar a l’hospital a fer un control, perquè el nen no es mou massa i ens comença a preocupar. Ja han passat unes cinc hores des que hem trencat aigües, i la dona sap que amb el seu fonendo no sentirà el batec del nen, perquè està en presentació cefàlica i és pràcticament impossible escoltar-lo si no és amb el monitor fetal. La Teresa també s’ha dutxat amb tranquil•litat: és doctora i coneix molt bé el fàstic que fa explorar els pacients que no es dutxen amb regularitat. Fins i tot ho posa a l’informe de la llevadora: la mare s’ha de dutxar.

La llevadora és, curiosament, la mateixa que va ajudar al part de la nostra nena. És una dona molt tendre, que parla amb calma i dóna molta serenitat. És molt important que la mare se senti segura i tranquil•la en un moment de tanta sensibilitat. A més, per més casualitats, els dos germans naixeran al mateix dia... a partir d’avui el 27 serà el doble d’especial per mi.

Sentir el batec del nen ens ha tret un pes de sobre... ja es movia i sabíem que estava bé, però no hi ha res com sentir ressonar el seu cor per tota la sala de parts. La pressió de la mare està una mica alta, però s’ha normalitzat a mesura que sentíem el batec de la nova vida que està a punt de parir. Les contraccions es mostren rítmiques però febles, i el nen està la mar de bé, entre les 135 i les 160 pulsacions per minut, cosa normal en els nadons pre-natals. Ens han deixat anar a casa, no sabeu lo contents que estem de no haver-nos de passar tantes hores dins aquells habitacles absents de familiaritat. No hi ha res com estar a casa, malgrat la dona m’ha volgut fer un munt de feines: fer llits, treure els armaris de l’habitació de l’Alba (dimarts porten els nous), posar rentadores,... li he tret més coses del cap: he parat les tombones a fora i l’he convidat a relaxar-se una mica i a gaudir d’aquest dia tan assolellat. Se sent música clàssica al fil musical, la temperatura és d’allò més agradable, menja xocolata i beu sucs de fruita i molta aigua. Li faré un dinar lleuger, però molt ric en hidrats de carboni que li doni vitalitat, que aquesta tarda haurà de fer un esforç descomunal. No sé si cap home té tanta força, tenacitat, valentia, resistència i tan d’amor guardat dins seu. Les dones parint són imbatibles. Us admiro.

Us deixo que aquesta última contracció ja ha començat a fer mal.

Comencem a estar neguitosos, tranquils però amb el cuc a la panxa per allò de si no va tot bé.

Ara mateix tinc el cap més on ha d’estar, que és amb la meva dona, i em costa de concentrar-me. A partir d’ara em dedicaré amb tota la meva passió a cuidar-la, a ajudar-la, i a fer-li costat. Tinc els sentiments a flor de pell, se’m posa la carn de gallina i se’m neguen els ulls i no veig ja ni les tecles que he de prémer.