dissabte, 27 de març de 2010

Hem trencat aigües

Aquesta ha estat una setmana d’allò més interessant. Les meves setmanes sempre comencen el diumenge, i els últims són més intensos del normal. Faig més feina del compte, pel que pugui passar... a més, dilluns teníem sessió de corretges a mig matí, així que havia de deixar la feina enllestida, de tal manera que les meves noies no notessin la meva absència i tot anés com una seda. Els veterans de les visites al ginecòleg ja saben que la sessió de corretges no és anar precisament al gimnàs... sinó que es tracta de fer un registre d’uns vint minuts de durada del batec fetal i les contraccions uterines. Tot correcte, tenim hora per dilluns que ve, encara per confirmar.

Els dimecres són els meus dies de pesca. És el dia just entre setmana i em permeto el luxe de fotre el camp, que el que no acabin les noies ja ho farem demà... però aquest dimecres no puc baixar, perquè la llet comença a humitejar els sostens de la dona, i això és una senyal inequívoca que en Nil té ganes de començar-se a airejar. Els plans últimament van per una altra banda: preparar el bressol, fer canvis d’armari, fer jardineria i començar a pintar la casa, feina que deixo cada any un cop entrada la primavera i el sol es comença a fer notar.

Dimecres vam anar a comprar plantes. En vam carregar unes quantes a la meva furgo i em vaig passar més de mig matí i fins les tres de la tarda trasplantant flors i plantes pel jardí de casa, retirant les fulles caduques i netejant el jardí i la terrassa. És una feinada però val molt la pena: fa bonic i convida a dinar a fora, a més de donar una aire nou a la casa, com si l’acabéssim de decorar. És d’aquelles coses que ens fa tanta mandra, però un cop hi som posats, ja no podem parar... De sobte m’entren unes ganes boges de fer totes les feines que he deixat arraconar, i mira que ha estat llarg aquest hivern!

Dijous, com no, vam anar plegats a comprar estris per pintar. Recordeu el soterrani que se’m va inundar fa uns mesos? Sí aquell que fèiem conya que si m’estava muntant un viver per pescar dins de casa! Doncs m’hi he posat. Mig matí per preparar la feina i gairebé tota la tarda pintant. Sembla mentida que es gasti tanta pintura... i que la meitat te la mengis quan repasses els sostres... vaig pensar amb el meu representat, en Szacc, i lo complicat que deu ser pintar les cases quan les mestresses no paren de treure el nas! Quan vaig haver fet la primera capa em van caure els ous a terra al veure que la pintura de sota es bufava i s’esquerdava com una crosta de pa... i au: a tornar a rascar! Amb les cases velles i amb la humitat que encara hi ha des de les últimes nevades... ja veurem quin nyap em quedarà! Tot just he pintat mitja cambra, suposo que l’altra meitat l’acabaré dissabte o diumenge abans d’anar a treballar. M’aixecaré d’hora, com si anés a pescar, i començaré a practicar el meu jigging particular amb el "rodillo". L’spinning el deixaré per la "brotxa gorda", que hi ha molts racons per explorar...

El divendres he treballat una mica. He anat a repartir amb un client nou, i m’ha sorprès preguntant-me, gairebé afirmant rotundament, que jo sóc un bon pescador. Què collons ha de saber de pesca el director general d’una residència d’avis? Doncs ell res, però un amic seu, que per cert no conec, li ha dit que el que renta roba és també una màquina de pescar. -“I d’escriure!”- he afegit jo, si li agrada la pesca que compri Pesca d’Illes, que aquest mes hi surto jo. El paio s’ha quedat de pasta de moniato... i li he recalcat que pot estar ben tranquil, que ja se’n pot despreocupar de la roba, que si d’una afició en puc fer una feina, imaginis què sóc capaç de fer amb el meu negoci. Aviat em donarà tota l’altra secció, i acabo de començar.

He arribat a casa al vol de les vuit. Hi havia la sogra i la cunyada fent flams amb la termomix. Demà tenen un dinar no sé on, i la sogra està preocupada per si la dona es posa a parir... però l’hem tranquilitzat dient-li que encara està verda... que vagin tranquils. Tenia el sopar al foc, les torrades fumejant i el microones a punt de pitar quan ha sonat el telèfon... el nº em sonava a mi també, o sigui que l’he agafat sense mandra (i procurant que no se’m cremés el sopar), sempre es té temps per parlar amb un bon pescador, i si és un bon amic, molt millor. De seguida m’ha preguntat per la Teresa, i per si estic preparat. Últimament es fa pesat respondre sempre a la mateixa pregunta, però és normal. Hem parlat de peixos i l’embaràs se me n’ha anat del cap.

Heu vist la peli de TV3? La dels 300. Quina passada, quina mala hòstia que gasten, els espartans. Bona pel•lícula, una mica fantasma, però m’ha excitat els nervis i he hagut de continuar mirant begenades un cop s’ha acabat. L’Alba ens ha donat la nit, altra vegada. No era conya que el llop l’espantava, ni que plora cada nit, ni que fa tres anys que no dormo d’una tirada... Entre els nervis de la puta peli, que no parava de veure sang i braços i cames volant, i la nena que no ha parat... normalment l’agafem i la posem al llit nostre, almenys així dormim una estona i no ens hem d’aixecar continuament. Però els petits de la casa són els més savis, i com que s’ensuma que aviat deixarà de ser la reina de la casa (o almenys la única), ha volgut dormir al seu llit si o si. Primer hi he anat jo. Després la seva mare. Després jo però cridava la mare.... i així fins que ens han tocat les dues de la nit. Finalment la nena ha accedit, mig drogada de son, a venir al nostre llit. Per fi podré dormir una mica, que ja estic cansat. Li he fet una abraçada d’aquelles que et fan levitar, per uns instant no tocava ni els llençols del llit, per uns moments les espases dels 300 deixaven de trinxar carn, la son m’abraçava a mi també, per fi, podria descansar. Quan la passió de son s’apodera d’un és més potent que la sexual: només cal deixar-se endur i penetrar en els somnis (normalment d’un home que pesca al mar).
Quan millor estava, quan el silenci es podia gairebé palpar, quan la son em tenia ben agafat, m’ha semblat sentir de fons la veu de la meva dona: -“carinyo, acabo de trencar aigües”- i no és un somni, que va de veritat. M’espera una altra nit en blanc.