dissabte, 5 de desembre del 2009

03-12-2009 (bonítols amb tramuntana)

Em va despertar la radio per primera vegada en molt de temps. Aquella nit la vaig dormir ben tranquil, doncs el company que m’acompanyaria en aquella nova batuda està fet tot un profesional de la pesca. Seriós, meticulós, ben preparat, infal•lible! Ens vam posar un mica nerviosos quan vam veure llamps dins el mar... però un canvi de pressió atmosfèrica sobtat i l’arribada imminent de la tramuntana ens feia preveure que aquell dia ens posaríem les botes... tal i com va ser.

Arribàvem al cap Norfeu i, desprès de presentar-li EL GAT i donar-li el bon dia (costum que tinc sempre que hi passo pel davant), vam divisar unes gavines picotejant a l’aigua a la llunyania... i ja sabeu com va: gas a la burra, aproximació al ralentí, parada del motor i FLASSS jig a l’aigua. Em vaig quedar perplex quan vaig veure que el meu compi es quedava allà, palplantat amb la canya a la mà, i mirant-me amb els ulls oberts de bat a bat. “Què cardes?” li vaig dir. “Estic esperant que em donis l’ordre per poder llençar” em va contestar. Tot un professional.

Teníem dos estils ben diferents, seria una bona ocasió de comprovar quin els agradava a aquelles besties. Jo ho tenia clar qui sortiria més ben parat, però no volia fer-me l’interessant abans d’hora. Els ocells havien desaparegut abans de poder-nos’hi ni tant sols acostar, dels peixos ni rastre... com sempre passa aquest any. Al cap d’un quart d’hora de treballar ZZUUUM!, la meva canya es va corbar fins la meitat.... “Ja el tinc!” rrrrrrr,rrrrrrrr,... En C va recollir i es va quedar allà dret, observant atent. “Què fas, continua pescant! Estan per aquí sota, només els has de fer picar...”. “És per no molestar, o per ajudar-te si et cal” em va replicar amb el celabret a la mà. “Tu pesca que si en clavem dos, riurem el doble!” li vaig contestar conscient que no n’agafaria cap. Ell anava fent, amb el seu estil, quan al cap de deu minuts es va rendir davant l’evidència: “ostres tiu,... ets una màquina!”. “Aquest és més gros!” li vaig contestar amb el carret xisclant clemència.

Aquesta vegada el vaig haver de treballar de valent. No volia venir, i quan el feia pujar i arribava a prop de la barca, s’emprenyava i arrencava fil per poder-se alliberar, però no el deixaria escapar... més tard el vaig pesar i feia 4 kg! Em va deixar el canell ben escalfat... I al meu company calent i a punt per aprendre una lliçó de pescar peix blau.

El meu company de fatigues és un pescador expert en la pesca del llobarro. De pescar en sap un niu, va molt ben equipat i no hi ha peix que li faci por. Però els bonítols no són llobarros. Aquests són uns mandrosos que esperen en raconades o desnivells que els passi el menjar pel davant. Els altres són bòlids del mar que volen si fa falta per empaitar la sardina, o el que se’ls hi posi pel davant... traieu doncs, les vostres pròpies conclusions. Li vaig donar un parell de consells i li vaig fer veure que el que estàvem buscant no eren llobarros, sinó F1 del mar.

El vent començava a bufar de valent. Lluïa el sol però no ens deixava despullar, doncs la tramuntana era glaçada i colpia el nostre rostre fuetejant-nos amb la sal del mar. Unes aus ens van tornar a mostrar el camí per on havíem d’anar a burxar, tímidament, sense temps de poder-se menjar cap peixet. Estaven ansioses i ho mostraven anant i venint als rocs una i altra vegada. Era evident que per allà hi havia peix, doncs uns d’aquells ocellots, segurament els més intel•ligents, van tenir la gosaria de quedar-se allà, flotant sobre l’aigua. El peix deuria ser a sota i elles esperaven a que els bonítols el fessin pujar. Nosaltres dos no teníem tanta paciència...

El problema de portar a un depredador d’excursió és que, abans no te n’adones, et comença a passar la mà per la cara... mesos d’esforç constant, de lluites perdudes, de capots frustrants,... i aquell mestre en va començar a tocar en menys que canta un gall!

La tramuntana cada cop era més forta. En tot el matí no havia tingut la ocasió ni d’apropar-me a Cadaqués, la meva segona pàtria. Tampoc ens faria falta, doncs entre la vista del meu company i la sonda de la meva estimada Duna, teníem el camp de batalla completament acotat. Només ens calia rectificar la deriva de la barca, i deixar-nos portar pel vent... les picades s’anaven intercalant entre passada i passada. En C començava a estar preocupat, i jo, certament, també. Ell tenia tocs de picada, però no els acabava de clavar... Vam anar insistint a la mateixa zona perquè estava clar que els bonítols eren allà, en aquella raconada, pendents de qualsevol cosa que els passés pel davant. Finalment, el meu company, que ja estava preocupat, en va clavar un: rrrrrrrrrr,rrrrrrrrr, i clack. “Merda, s’ha escapat!” Així fins a quatre vegades! Era evident que alguna cosa no anava bé. Ell tenia picades però a la primera carrera se li escapaven. Hi havíem de trobar remei, i ben aviat!

Aquest fenomen porta la mateixa canya que jo (la millor de shimano) i l’acompanya amb el millor carret que hi ha al mercat: el daiwa saltiga 4500H. Vam deduir que, amb aquella canya, potent però tova al ser de 3m, havia de tancar el fre del carret per poder clavar els peixos amb l’energia suficient per poder penetrar la dura boca que tenen aquestes bestioles. Així ho va fer, i així em va treure tres bonítols davant els meus morros...

Amb el primer hi va tardar una eternitat... però no teníem pressa, valia la pena d’assegurar la seva primera captura. El saltiga vomitava fil una i altra vegada, aquell bonítol era de la colla dels grans... finalment el vam embarcar, i era clavat que el primer que havia fet fora mitja hora abans: 4kg! No és d’estranyar doncs, que es fes pregar tant.... Llavors havíem de recuperar el camí perdut i guanyar-lo a la tramuntana. No era gens agradable perquè, si no ens volíem mullar, havia de pujar a tota pastilla però, de fer-ho, potser hauria alertat a les bèsties de la nostra presència... i no els volíem espantar. Una remullada cada quart d’hora toca els ous, i més ben tocats quan la tramuntana apreta fins el punt d’haver-te de netejar les ulleres a cada passada.

Quan va haver perdut la desconfiança, i va començar a llençar sense por de perdre el peix del dia, va començar a pescar de debò, com feia jo des de mesos abans. Ens havíem convertit en dues màquines implacables, sense aturador, capaços de treure tot el que se’ns posés al davant... o a sota! Recordo que estàvem arrecerats de la tramuntana en un moment de no massa activitat. Jo menjava un entrepà mentre ell mirava de localitzar els peixos anar llençant... no se’ls pot deixar respirar! Quan jo acabaria de menjar, ell ho faria i jo continuaria pescant. És la manera de treure peix... amb el jig sempre a l’aigua, menjant i observant el mar i el cel (o les aus). Li vaig comentar que quan tinc pixera primer llenço el jig a l’aigua i pixo mentre aquest cau cap al fons, si tinc set, llenço el jig a l’aigua i bec mentre el jig s’enfonsa. En aquell moment tenia gana i estava menjant un entrepà de no sé què, però amb la vista clavada a la sonda per si de cas. Vaig veure una bola de peix petitet i uns quants cabrons que se n’estaven aprofitant... i no vaig dubtar ni un segon: vaig fer una queixalada i vaig llençar un jig just a la meva vertical. Vaig tenir la paciència de fer una altra mossegada i vaig tancar el pick-up. La sotragada va ser tal que gairebé m’ennuego amb el tros de pa: “mira, pesco fins i tot esmorzant!”. La mirada i el somriure còmplice del meu company em va donar a entendre que en aquell mateix moment, en la situació que inconscientment havia creat, havia entrat a formar part d’aquell món en el qual jo me’n sentia tant apartat. Començava a formar part d’aquella elit que admirava a la botiga de pesca o en parlava als bars: m’havia convertit en un depredador del mar.

No sabia ben bé de què es tractava, però segur que aquell peix no l’havia pescat mai. El dento el descartava, el pagre i el sard lluitaven ni que fos al notar-se clavats,.. podia ser un serrà perquè aquell peix no lluitava, era com pujar un pes mort cap a dalt (però havia de ser un serrà bestial!). Sabeu què, segurament seria un pop, és clar! Miràvem expectants i encuriosits al fons del mar esperant poder veure aquell nou visitant. La sorpresa va ser màxima al comprovar que el que venia era una puta morena, esgarrifosa i perillosa com al mar no n’hi ha cap! No era massa gran, però per postres l’havia robat per la cua... i a saber si es giraria i ens clavaria les dents putrefactes a les mans! En C va aconseguir deslliurar-la dels hams amb l’ajut d’unes bones pinces, i la bèstia no va tardar ni tres segons a desfilar amenaçadorament cap avall...


El vent començava a arribar-nos també darrera aquella paret enorme, doncs les muntanyes li servien de canal. Dins el golfet que forma el cap Norfeu i la punta de la Figuera es veien columnes d’aigua de mar que s’enlairaven colpides per la força de l’aire, amb ratxes que donava la sensació de ser gairebé huracanades. Mar endins les crestes començaven a ser espectaculars. Em va venir a la ment la mala estona que vaig passar durant aquella tempesta, i em va venir al cap la imatge de la meva nena buscant-me al llit, tot just acabada de despertar. Vaig tornar a pensar amb el nen que m’espera dins la panxa de la seva mare, una mare que no podia deixar sola, almenys tant aviat. Em va venir un calfred per tota l’esquena només de recordar lo llarg que se’m va fer el trajecte de tornada aquell dia, on ens va engolir una tempesta al cap de creus i no tenia collons de veure ni el far de cala Nans. Aquesta vegada ja tenia mitja ruta feta, però tenia ben present el corrent lateral que ens esperava al passar pel canal huracanat de cala Montjoi, agressiu i impassible davant qualsevol navegant. “Si això empitjora ni una mica, cardarem el camp cagant llets” vaig dir amb un to preocupat. “Tu manes” simplement em va contestar.

Tenia un ull posat a la sonda i l’altre posat a la mar. Les condicions que s’estaven gestant no em deixaven pescar concentrat, però tenia localitzat un banc de sardina assetjat per bonítols de bona talla, just a la paret del davant. Amb un parell de tirades en vaig tenir aviat un de clavat. Va donar bona lluita, però a mi també se’m va escapar... “ho veus, a mi també em passa. No et preocupis més, perdre bonítols és normal”. Al cap de poc en clavaria un altre, aquesta vegada sí que el podríem pesar: 2,4kg van fer tots de mitjana, menys els dos grans. El meu company no va tardar a clavar-ne un altre, i també el va fer fora del mar. Ja tenia la lliçó ben apresa, però calia fugir d’allà sinó volíem veure’ns amb un compromís al mig del mar.
El viatge de tornada més val que no us el conti, doncs crec que quedarà molt més plasmada la fúria del mar en un dels meus pròxims relats: el de la puta tempesta que ens va ben enxampar. Teníem els peixos localitzats, i sabíem com fer fora els bonítols sense perdre’n cap. Però l’ambició al mar es paga cara, i ser pare et posa les coses ben clares al cap. Tornaríem a casa amb sis captures de mèrit al sac, en deixaríem molts per pescar, però la meva responsabilitat davant aquell temporal de tramuntana era clara i ben simple: havia de tornar a la Duna, a en C i a mi mateix a terra al preu que fos, doncs no oblideu mai que al mar, a part
de ser pescador , també sóc capità.

Vàrem haver de plegar de pescar aviat, massa aviat per mi que estic acostumat a tornar a port gairebé de nit. Mirant la informació del mòbil, a les 11:59 vaig treure la morena i seguidament vam fer els dos últims bonítols abans de marxar. Ens vam refugiar darrera la punta falconera per fer la última foto i netejar el peix a mar (les 13:21h). VAm marxar amb la sensació de que si el vent ens haguès deixat pescar, ni que fos un parell d'horetes més, la foto final hauria estat per emmarcar, doncs al migdia és la millor hora per enganyar-los, aquest any.

Analitzant la pesca al cotxe però, també vam comentar que si no hagués estat pel mal temps potser no hauríem pescat tant, doncs les condicions afavorien que el peix quedés arraconat a les pedres i per això hi vam trobar els més grans. Però vam dir que a dins el mar també es veien grans pajareres... però no hi podíem anar! Estic segur que aquell dia els peixos picaven, tant a dins com arraconats. És qüestió de tenir la sort de ser-hi, de tenir seny i retirar-se abans que hom es vegi superat.

espero que us hagi agradat el relat, que tingueu sort aquests dies i fins la propera que, coneixent-me, serà ben aviat!