divendres, 4 de desembre del 2009

02-12-2009 (Dia de lluna plena; un bonítol i un pop)

Em va costar de dormir aquella nit. A les tres ja estava a punt per fer un salt enorme del llit i plantar-me allà dalt, al cap de creus per lluitar amb els espets a la llum de la lluna plena. Però havia quedat, doncs calia esperar fins les sis per començar una nova aventura. L’últim dia m’havia anat de fàbula, i estava excitat per tornar a casa amb la saca plena de nou.

Vam sortir dels canals encara de fosc, la llum de l’alba començava a trencar la monotonia de la nit. Una nit freda com poques hi havia hagut fins llavors, una nit que anunciava que estem a les portes de l’hivern i així ho constataven les muntanyes nevades allà, mirant al nord. Anàvem abrigats de valent, i jo em sentia estrany amb uns pantalons d’esquiar enormes que m’havia comprat la dona a no sé quin supermercat, a un preu de riure.

Res a destacar fins cap al migdia... els ocells estaven parats, el mar encalmat i els peixos no donaven la cara. Vam fer una parada al lloc que m’havia donat 7 bonítols la setmana passada però res... quan no hi són ja podem anar gratant! Estàvem sols, igual que divendres passat, però aquesta vegada vaig sentir la remor d’un motor que pujava a tota pastilla. Era una pneumàtica amb un tiu tot sol... calia estar atents a on anava, doncs tenia sospites que fos un company del fòrum i el volia anar a saludar. Al cap de poca estona ens el vam trobar pel cap Norfeu, pescant en una de les puntes més productives. Anava tapat de dalt a baix, i desprès de saludar-nos a una distància prudencial per no molestar-nos, encara tenia dubtes de si era ell...

D’activitat ben poca per Norfeu... abans d’enfilar milles cap al nord però, no vaig poder frenar la curiositat de saber si era aquell, el company que estava esperant. ”Ets en Gabi?” li vaig preguntar al costat de la seva barca. “Tu deus ser en Raül” em va contestar sabent que ens havíem de trobar. Em va fer gràcia conèixer un altre company de mar, i ens vam intercanviar els telèfons per si de cas trobàvem peix cap enllà, o per si algú tenia un problema i calia anar-lo a ajudar.... que al mar no se sap mai! Aquell home es va quedar allà pescant, tot sol, i no en vaig saber res més fins que més tard em va trucar per explicar-me la desgràcia que li havia passat.


La desgràcia també va ser nostra, en tant que vam treballar i treballar, però els peixos no vam saber trobar. Vam voltar del cap Norfeu fins el club Mediterrà... i no vam tenir pebrots de treure ni un serrà! Finalment quan vam veure una saltada de bonítols, per colmo de la mala sort, el meu company en va clavar un i se li va embolicar el peix amb una canya d’un pescador que hi havia als rocs! Un tiu que hi havia pescant i se li havia d’embolicar l’únic bonítol que havíem clavat! El pescador va agafar la seva canya i va començar a tirar muntanya amunt i amunt.... amb el baix del 80 que deuria portar no va tardar a guanyar-li la partida al meu company, que es va cagar amb tot mil i una vegades. Al cap de poc m’hi vaig apropar i amb un gest elegant li vaig demanar disculpes per haver-m’hi apropat tant. Em va contestar que tranquil, i em va mostrar un dento que feia caure de culs!

Aquest pescador no sé com es diu, però m’en van parlar a l’endemà... mireu si és petit el món! El noi que em va acompanyar ahir té un amic francès que li va explicar que un company seu estava fart de veure sortir els bonítols davant seu. Com que no tenia canya d’spinning ni jigs, quan va tenir un altre atac al seu abast, va agafar la de surf, hi va fotre un serrà i la va llençar al bell mig del bullici. Els bonítols evidentment que en va passar, però resulta que abans que el serrà toqués al terra se’l va jalar un dento que, per la mida que vaig veure que feia, deuria pesar uns 4 kg! El meu company, sense saber res, m’estava explicant a l’endemà mateix, a la meva barca, com havia pescat el dento el mateix pescador que me l’havia ensenyat! “Ostia” vaig pensar “tot el dia voltant i resulta que els bonítols van ser tot el matí allà davant!”.

Hi vam gratar força estona per allà i res... més tard, al passadís de l’encalladora en vaig aconseguir clavar un. Rrrrrrrrrrrrrr, rrrrrrrrrrrrrr,... no era massa gros, però just al veure-li el llom brillar a sota la barca, va fotre un cop de cap i es va desclavar, el molt cabró! En fi, jo ric i m’ho agafo bé perquè ja en porto uns quants... però hauríeu de veure la cara d’emprenyat que feia el meu company! Quan vam decidir baixar i veure si hi havia activitat pel camí, vam veure que a Cadaqués hi havia un núvol d’ocells dins el mar. Allà el company va poder treure, per fi, un bonítol força ben parit. Jo vaig agafar la canya i FLLASSSS! Va fer flas i clack! Se’m va enganxar el trenat no sé com i, de la fuetejada, es va petar el baix... ja veieu el baix i el jig volant pels aires sense control. Espero que no se l’empassés cap animal...

En fi, el dia de lluna plena no va ser massa brillant. Un bonítol d’uns dos kg i un pop, que es menjarà el company per nadal. El mestre Kurry però, endevinaria que el millor dia estava a punt d’arribar. Jo hi seria, només em quedaria demostrar que el millor dia de la setmana ha de ser fàcil de pescar... Fàcil, fàcil no ho va ser... més que tot pel vent i la mala mar, però si demà esteu atents al que us explico, aviat tindreu bonítols fumejant dins el vostre plat!

Bon profit!