Pujàvem per l’ascensor de vidre cap a la quarta planta. La mirada còmplice del recepcionista, un xicot jove i força simpàtic, ens feia presagiar que la nostra no seria, ni molt menys, la millor habitació de l’hotel. Li vam donar la tarja del travel plan, gairebé acomplexats, per no voler gastar una pasta per passar una nit a Barcelona. L’oferta era bona i l’hotel en qüestió estava molt ben situat, tant pel curs que anava a fer la dona, com per a mi, que volia anar al port a tafanejar.
Ens va costar molt d’obrir la porta amb la tarja, i rient vam comentar que a les golfes ens havien enviat! La sorpresa però, va ser molt grata: el terra de marbre, la fusta de pi blanc, el llit de matrimoni i un complert bany. No podíem demanar més per aquell preu al centre de Barna... Ara que amb aquelles vistes... per la porta del balconet es veia una mena d’escala estranya i mur, molt de mur.
-Ostres, vine, corre!- va exclamar la dona. La sorpresa va ser meva al pujar aquells quatre ridículs graons: teníem la terrassa cantonera de l’àtic de l’hotel... i a un preu de riure! Era una terrassa d’uns 50 metres quadrats, al davant de la qual podíem divisar l’estàtua de Colom, el funicular del port, el museu de Catalunya, la Barceloneta, les torres Mapfre... i per l’altra cantonada podia veure la torre Agbar (o com es digui la cigala aquella), la catedral de sta Maria de Mar, el Tibidabo i la torre de Collserola. Tot un espectacle. Ens vam sentir com en Richard Gere i la Julia Roberts en aquella famosa escena de la terrassa al centre de Manhatan. Fantàstic, excitant, digne de Hollywood.
Ens va costar molt d’obrir la porta amb la tarja, i rient vam comentar que a les golfes ens havien enviat! La sorpresa però, va ser molt grata: el terra de marbre, la fusta de pi blanc, el llit de matrimoni i un complert bany. No podíem demanar més per aquell preu al centre de Barna... Ara que amb aquelles vistes... per la porta del balconet es veia una mena d’escala estranya i mur, molt de mur.
-Ostres, vine, corre!- va exclamar la dona. La sorpresa va ser meva al pujar aquells quatre ridículs graons: teníem la terrassa cantonera de l’àtic de l’hotel... i a un preu de riure! Era una terrassa d’uns 50 metres quadrats, al davant de la qual podíem divisar l’estàtua de Colom, el funicular del port, el museu de Catalunya, la Barceloneta, les torres Mapfre... i per l’altra cantonada podia veure la torre Agbar (o com es digui la cigala aquella), la catedral de sta Maria de Mar, el Tibidabo i la torre de Collserola. Tot un espectacle. Ens vam sentir com en Richard Gere i la Julia Roberts en aquella famosa escena de la terrassa al centre de Manhatan. Fantàstic, excitant, digne de Hollywood.
Vaig començar la setmana de mala manera: pescant i anant al saló Nàutic... Aquell dissabte tenia els nervis a flor de pell, doncs encara havia d’estrenar molt de material de pesca i em donava la sensació de perdre el temps a la capital, tant lluny de la meva barca. Veure’n de noves m’agradava però no m’omplia, almenys no tant com les nenes que les presentaven... Portava molts dies nerviós, pels bonítols que havia deixat de pescar, i molt calent per les bonites que havia vist allà. Recordo especialment una pell-roja salvatge, maquillada amb molt de gust, que em va demanar les meves dades personals per llençar-les dins una urna inútil, pels agnòstics navegants com jo. En aquelles dades hi constava el número del meu mòbil i, com un idiota, em vaig quedar esperançat que em truqués algun dia, si en tenia necessitat. Tinc gravat a la ment el somriure d’aquella rossa espectacular i els mugrons de la morena que al girar-se em va mostrar el cul més perfecte i apretat de tota la costa central. En fi, que entre canyes i dones, el dimarts ja estava malalt...
Aquell vespre tampoc va ser diferent. Des de les estrangeres de la Rambla fins a les més xaves de la ciutat... n’hi havia moltes que estaven bones... i més encara quan hom va necessitat! El novembre a Barcelona trobo que és una època estanya, el temps calent que fa aquests dies hi acompanya i trobes dones vestides de totes les temporades, no com a Olot, que ja van totes tapades amb els polars... Minis amb botes camperes, shorts excitants, escots d’altres galàxies, jaquetes de pell cordades fins a dalt,... tot s’hi val! A mi totes em posen calent... i més sabent que no són meves, ni mai ho seran. Ahir em va agradar fins i tot la cambrera que ens va servir el sopar que, educada i amable, em va fregar la cuixa al caure-li una cullera i tacar-me, sense voler molestar. “Frega’m el ous!” pensava jo, amb la polla a punt d’esclatar! Sopava amb al dona, ja sabeu que està prenyada... ja tinc la feina feta i s’hi agafen tant fort que no recorden que tenen a un home, dormint al costat. Com a bon garrotxí, us diré que de vegades em sento com un sismògraf: al mínim moviment se m’aixeca el pal!
Pujàvem altre cop amb l’ascensor de vidre, aquesta vegada de nit, i jo amb els ous ben apretats. Els llums de la ciutat il·luminaven la terrassa, la vista era fantàstica, espectacular. Vaig sortir a prendre l’aire i, sense voler, vaig començar a imaginar...
Pujava les quatre escales la pell- roja, com sempre perfectament maquillada, caminant cap a mi amb la mirada clavada, amb un vestit negre cenyit, ben escotat. La seva pell blanca quedava dissimulada amb la lluna, pràcticament nova, que amagava les imperfeccions de la ciutat. No es veien les antenes, ni els cables d’electricitat,... semblava una ciutat nova, a punt de fondre’s davant de tantes ganes de fer l’animal. Es va apropar a mi descalça, com si volgués la seva presència dissimular... volia estar a la meva terrassa, amb ningú més que amb mi... mentre la meva dona estava al llit estudiant! Portava una copa de cava ben fresca en una mà i, a l’altra, la butlleta premiada... fins als més tontos ens pot tocar! El premi era la barca dels nostres somnis!
Gairebé no em vaig ni immutar. Vaig agafar la butlleta, fent les dues pinces amb les mans, vaig mirar a aquella noieta fixament als ulls, amb rostre seriós i, amb el mateix gest de generositat que mostrava el seu prominent escot, vaig estripar la butlleta guanyadora davant els seus morros. Tenia uns llavis rosats, carnosos, humits i delicats. La noia, sorpresa i amb una expressió de perplexitat, va dibuixar un somriure gairebé forçat..., aquella senyoreta era prou intel·ligent com per entendre els meus instints més carnals: el meu premi era allà, dreta, mullant el tanga que li estava a punt d'arrencar. Amb lo calent que jo anava, acabaria aviat... La molt catxonda em va interpretar a la perfecció: va llençar la butlleta guanyadora, va somriure obertament i es va agenollar davant meu, gairebé implorant.
[...]
La festa acabaria dins seu.
Aquell vespre tampoc va ser diferent. Des de les estrangeres de la Rambla fins a les més xaves de la ciutat... n’hi havia moltes que estaven bones... i més encara quan hom va necessitat! El novembre a Barcelona trobo que és una època estanya, el temps calent que fa aquests dies hi acompanya i trobes dones vestides de totes les temporades, no com a Olot, que ja van totes tapades amb els polars... Minis amb botes camperes, shorts excitants, escots d’altres galàxies, jaquetes de pell cordades fins a dalt,... tot s’hi val! A mi totes em posen calent... i més sabent que no són meves, ni mai ho seran. Ahir em va agradar fins i tot la cambrera que ens va servir el sopar que, educada i amable, em va fregar la cuixa al caure-li una cullera i tacar-me, sense voler molestar. “Frega’m el ous!” pensava jo, amb la polla a punt d’esclatar! Sopava amb al dona, ja sabeu que està prenyada... ja tinc la feina feta i s’hi agafen tant fort que no recorden que tenen a un home, dormint al costat. Com a bon garrotxí, us diré que de vegades em sento com un sismògraf: al mínim moviment se m’aixeca el pal!
Pujàvem altre cop amb l’ascensor de vidre, aquesta vegada de nit, i jo amb els ous ben apretats. Els llums de la ciutat il·luminaven la terrassa, la vista era fantàstica, espectacular. Vaig sortir a prendre l’aire i, sense voler, vaig començar a imaginar...
Pujava les quatre escales la pell- roja, com sempre perfectament maquillada, caminant cap a mi amb la mirada clavada, amb un vestit negre cenyit, ben escotat. La seva pell blanca quedava dissimulada amb la lluna, pràcticament nova, que amagava les imperfeccions de la ciutat. No es veien les antenes, ni els cables d’electricitat,... semblava una ciutat nova, a punt de fondre’s davant de tantes ganes de fer l’animal. Es va apropar a mi descalça, com si volgués la seva presència dissimular... volia estar a la meva terrassa, amb ningú més que amb mi... mentre la meva dona estava al llit estudiant! Portava una copa de cava ben fresca en una mà i, a l’altra, la butlleta premiada... fins als més tontos ens pot tocar! El premi era la barca dels nostres somnis!
Gairebé no em vaig ni immutar. Vaig agafar la butlleta, fent les dues pinces amb les mans, vaig mirar a aquella noieta fixament als ulls, amb rostre seriós i, amb el mateix gest de generositat que mostrava el seu prominent escot, vaig estripar la butlleta guanyadora davant els seus morros. Tenia uns llavis rosats, carnosos, humits i delicats. La noia, sorpresa i amb una expressió de perplexitat, va dibuixar un somriure gairebé forçat..., aquella senyoreta era prou intel·ligent com per entendre els meus instints més carnals: el meu premi era allà, dreta, mullant el tanga que li estava a punt d'arrencar. Amb lo calent que jo anava, acabaria aviat... La molt catxonda em va interpretar a la perfecció: va llençar la butlleta guanyadora, va somriure obertament i es va agenollar davant meu, gairebé implorant.
[...]
La festa acabaria dins seu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada