Vaig sortir amb el company que té la barca a l’Escala, una 6’60 ideal per anar a pescar pagells i calamars,... però aquell matí aniríem amb la meva, doncs per anar a la guerra s’ha d’anar ben preparat! Barca petita, ràpida com un llamp i, sobretot, lliure de sostres i obstacles que no et deixen llençar lliurement on mengen les bèsties. El tio al•lucina amb les pescates que em surten últimament, i anava calent de feia dies per estrenar-se en el món dels ferros.
De feia dies l’anava mentalitzant, aquesta pesca és molt dura i sovint poc agraïda, s’ha de treballar molt, i més aquest any que els peixos ataquen poc a superfície i no hi ha manera de localitzar-los! S’ha de gratar i gratar... L’edat del ferro torna a ser vigent en ple s. XXI...
Vam sortir directes a Norfeu perquè el dia de la quedada la Nina hi va fer uns quants bonítols. No ens caldria fer tantes milles ni gastar tant combustible, que va car! Només d’arribar-hi vam veure uns ocellots fent el curiós en una punta de roques... vam fer uns llançaments i jo, al cap de dos minuts, vaig notar que tenia alguna cosa a la canya! Estira i arronsa, ja sabia que allò no era un bonítol... dins meu estava content perquè volia menjar quelcom diferent, aquell vespre. El compi va agafar el salabret i ja el teníem aquí: un preciós pagre de 600gr! La cara d’en JM era un poema... va obrir els ulls com dos plats!
Estava clar que per allà no hi havia els bonítols, i vam anar fent camí cap al cap de creus. Abans vaig haver de fer un esprint fins el far de cala Nans, doncs hi havia aus donant cercles per allà... falsa alarma! Vam fer moltes parades abans d’arribar a l’encalladora, els ocells es mostraven molt actius, però no tant els peixos! Vam gratar i gratar, però també vam perdre molt de temps amb l’equip de pesca del meu company, doncs estrenava carret i fil i ja sabeu què passa de vegades amb els trenats... peluques i més peluques!
En fi, que ja eren quarts d’una i res de peix... un company d’Olot va sortir de Llançà i havia vist activitat per la zona del golfet, i vam decidir d’anar-hi. En una d’aquelles roques hi havia ocells merdejant... i peixos atacant a superfície! Vaig apretar la palanca del gas amb tanta ràbia que el company va caure de cul! S’ha d’estar alerta... ha començat la batalla! Tres tirs i PAAAM picada al canto! Portava un jig de 80gr i l’havia deixat caure fins el fons, perquè al costat dels rocs no se sap mai... si hi ha peix blau ja se l’empassa quan el jig cau cap avall, però si hi ha dentos és més probable de clavar-los a més profunditat...
De seguida li vaig dir que allò que estirava d’aquella manera podia molt ben ser un dento, i no anava errat. Em va fer dos cops de cap a fons i, quan el vaig haver arrencat dels rocs, em va fer una carrera digne d’un bonítol. El compi flipava! Quan el vam tenir embarcat i vam haver fet els crits de ràbia continguda i d’explosió de felicitat, es va cagar amb mi! “Quina sort, que com t’ho fas, qui t’ha parit...!” i jo que li vaig respondre “vine cada dia i n’aprendràs, però primer moltes garrotades t’emportaràs”.
Quan portes algú amb la teva barca intentes oferir-li sempre el millor: els llocs de pesca, els equips, la sonda, el GPS, les cerveses,... i sobretot, l’experiència que hom té en cada zona i tipus de pesca. Ell m’ensenya tot el que sé dels calamars, doncs jo no podia permetre que aquell home, incrèdul amb el jigcasting com cap altre, marxés del cap de creus sense saber què se sent al treure un bonítol ben parit.
Al golfet no hi va haver més activitat i es feia tard. Anirem al triangle de les Bermudes un parell d’hores i desfilarem cap a casa, que havia d’anar a buscar la nena a la guarderia! Desprès de gratar i gratar, finalment se li va canviar la cara: “ostres, ostres, ostres... em sembla que ja el tinc!” Les ostres aviat es convertirien amb unes hòsties i càgums déus d’un parell de pebrots, com els que tenia aquell bonítol que no volia venir de cap manera! Vaig estar molt content per en JM, feia temps que me’n parlava i tenia moltes ganes de pescar un bonítol a spinning. Doncs ja el té!
Hi va haver una altra saltada, aquesta espectacular, i em va ser realment fàcil de fer-ne picar a un altre. Hi havia dues barques més que, incomprensiblement, no van tenir ni picada... Els hi tinc la mida presa a aquests cabrons, només fa falta que treguin el cap que els afaito! I si no us ho creieu, ara veureu...
De feia dies l’anava mentalitzant, aquesta pesca és molt dura i sovint poc agraïda, s’ha de treballar molt, i més aquest any que els peixos ataquen poc a superfície i no hi ha manera de localitzar-los! S’ha de gratar i gratar... L’edat del ferro torna a ser vigent en ple s. XXI...
Vam sortir directes a Norfeu perquè el dia de la quedada la Nina hi va fer uns quants bonítols. No ens caldria fer tantes milles ni gastar tant combustible, que va car! Només d’arribar-hi vam veure uns ocellots fent el curiós en una punta de roques... vam fer uns llançaments i jo, al cap de dos minuts, vaig notar que tenia alguna cosa a la canya! Estira i arronsa, ja sabia que allò no era un bonítol... dins meu estava content perquè volia menjar quelcom diferent, aquell vespre. El compi va agafar el salabret i ja el teníem aquí: un preciós pagre de 600gr! La cara d’en JM era un poema... va obrir els ulls com dos plats!
Estava clar que per allà no hi havia els bonítols, i vam anar fent camí cap al cap de creus. Abans vaig haver de fer un esprint fins el far de cala Nans, doncs hi havia aus donant cercles per allà... falsa alarma! Vam fer moltes parades abans d’arribar a l’encalladora, els ocells es mostraven molt actius, però no tant els peixos! Vam gratar i gratar, però també vam perdre molt de temps amb l’equip de pesca del meu company, doncs estrenava carret i fil i ja sabeu què passa de vegades amb els trenats... peluques i més peluques!
En fi, que ja eren quarts d’una i res de peix... un company d’Olot va sortir de Llançà i havia vist activitat per la zona del golfet, i vam decidir d’anar-hi. En una d’aquelles roques hi havia ocells merdejant... i peixos atacant a superfície! Vaig apretar la palanca del gas amb tanta ràbia que el company va caure de cul! S’ha d’estar alerta... ha començat la batalla! Tres tirs i PAAAM picada al canto! Portava un jig de 80gr i l’havia deixat caure fins el fons, perquè al costat dels rocs no se sap mai... si hi ha peix blau ja se l’empassa quan el jig cau cap avall, però si hi ha dentos és més probable de clavar-los a més profunditat...
De seguida li vaig dir que allò que estirava d’aquella manera podia molt ben ser un dento, i no anava errat. Em va fer dos cops de cap a fons i, quan el vaig haver arrencat dels rocs, em va fer una carrera digne d’un bonítol. El compi flipava! Quan el vam tenir embarcat i vam haver fet els crits de ràbia continguda i d’explosió de felicitat, es va cagar amb mi! “Quina sort, que com t’ho fas, qui t’ha parit...!” i jo que li vaig respondre “vine cada dia i n’aprendràs, però primer moltes garrotades t’emportaràs”.
Quan portes algú amb la teva barca intentes oferir-li sempre el millor: els llocs de pesca, els equips, la sonda, el GPS, les cerveses,... i sobretot, l’experiència que hom té en cada zona i tipus de pesca. Ell m’ensenya tot el que sé dels calamars, doncs jo no podia permetre que aquell home, incrèdul amb el jigcasting com cap altre, marxés del cap de creus sense saber què se sent al treure un bonítol ben parit.
Al golfet no hi va haver més activitat i es feia tard. Anirem al triangle de les Bermudes un parell d’hores i desfilarem cap a casa, que havia d’anar a buscar la nena a la guarderia! Desprès de gratar i gratar, finalment se li va canviar la cara: “ostres, ostres, ostres... em sembla que ja el tinc!” Les ostres aviat es convertirien amb unes hòsties i càgums déus d’un parell de pebrots, com els que tenia aquell bonítol que no volia venir de cap manera! Vaig estar molt content per en JM, feia temps que me’n parlava i tenia moltes ganes de pescar un bonítol a spinning. Doncs ja el té!
Hi va haver una altra saltada, aquesta espectacular, i em va ser realment fàcil de fer-ne picar a un altre. Hi havia dues barques més que, incomprensiblement, no van tenir ni picada... Els hi tinc la mida presa a aquests cabrons, només fa falta que treguin el cap que els afaito! I si no us ho creieu, ara veureu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada