divendres, 25 de setembre de 2009

25-09-2009

    Aquella nit se’m va fer mooolt llarga, abans de les quatre ja jeia al sofà. Havia estat martiritzant en Tola tota la setmana amb fotografies, havia començat la guerra freda! Volia que vingués super-motivat, que valgués la pena deixar les nenes fins la tarda... El dimecres li explicava captures i ell em donava la previsió del temps, "em falta treure el llobarro i el mero" li deia jo. Recordo un missatge d'ell que, després de cagar-se amb tot, desitjava treure un mero més gran que el meu llobarro. El dijous li vaig enviar la foto del meu llobarro!

    Teníem plans. Per primera vegada vindria un company que coneixia racons del cap de creus "tu m’ensenyes els racons del llobarro i jo et mostraré amb la sonda on s’amaguen els déntols" li deia jo, fanfarronejant. Aquell era un bon tracte que ens motivava als dos. Només calia esperar a aquell divendres, pont de la Mercè, per conèixer a aquell home que tant em desconcertava. Tenia una cita a cegues i el cuc de la curiositat em començava a picar...

    El pi meteorològic estava molt emprenyat aquella nit. No es podia sortir de cap manera... No li podia dir que no, a en Tola. Devia estar dormint en algun racó del poble, sol, tapat amb una manteta, dins el seu cotxe. Segurament en prou feines hauria sopat i segur que, a les hores que ens havíem de trobar, no li farien ni un trist cafè enlloc... Em sentia fatal. Jo sopant llobarro fresc i amb tres habitacions lliures..., la idea d’haver convidat a una persona que estava "abandonada" enmig d’aquell temporal de vent, no em deixava dormir, m’estava atormentant! Només em consolava el fet de saber que les meves nenes dormien tranquil·les: no gosava portar a casa un desconegut.

    Encara faltava una hora perquè comencés a clarejar. Volíem ser a la Massa d’Oros molt abans que comencés el dia, on ens esperava un festival! Vam haver de perdre l’estona mirant uns mapes que té molt interessants... M’ensenyava tots els racons del cap de creus, a la cara nord, mentre de reüll jo anava esperant el primer raig de llum: estava prohibit sortir de nit amb aquell temporal de tramuntana... també navegar cap al nord. Se m’havia espatllat el llum nou de la barca i, per postres, m’havia deixat el frontal sota el seient, davant el timó.

    En Tola em va deixar el seu frontal, que m’anava enorme, i el vaig deixar a les fosques, carregat de gasolina i material de pesca. Li vaig dir que si tirava cap allà, aviat veuria un petit moll on el vindria a buscar. Estava a uns 50 m i no es veia absolutament res... "Vigila amb les escales que hi ha, són molt dretes!" vaig advertir-li. Vaig patir molt, novament, perquè no es fes mal.

    Vam haver d’improvitzar noves estratègies perquè la única opció que teníem era navegar popa al vent. Els dentos i meros del cap de creus hauran d’esperar a la pròxima vegada: te la dec, Tola. La única opció vàlida que teníem a aquella hora era baixar a refugiar-nos darrera el cap Norfeu. Ja hi havíem tret dos bonítols, i un altre no estaria gens malament...

    Van anar passant les hores i res, el vent no ens deixava moure’ns ni a nosaltres, ni als jigs petits que s’emportaven la forta corrent. Ja dins el golf de roses hauríem pogut pescar amb més calma, de no ser pels submarinistes que també es refugiaven tots darrera aquella enorme paret. Hi havia una barca sospitosa, per allà... però era vermella i no l’havia vist mai, fins llavors. M’hi vaig posar d’esquenes mentre mirava amb la sonda algun indici de vida susceptible de poder picar, quan en Tola, amb gest seriós i cara de preocupat, em va demanar: "Raül, tens a mà la llicència?".

    Em va venir un calfret que em va recórrer tota l’esquena. Notava els ulls dels agents forestals clavats a la meva nuca. Calia reaccionar... però com? No havíem fet res mal fet; de fet, no havíem pescat res!! A poc a poc vaig donar una mica de gas per allunyar-me de la seva posició mentre preguntava a en Tola, amb la veu entretallada, si ens seguien. "També es mouen"- em va contestar. De sobte, a uns 300m més enllà, vaig veure una cosa que em va treure tots els temors d’aquells moments: hi havia un empait d’aquells benparits on saltaven bonítols de bona mida!

    Sense pensar-m’ho, vaig cardar gas a fons per metrallar sense pietat aquell bé de déu amb els nostres jigs. Quatre tirs mal fotuts vam fer, perquè no ens en va picar ni un!! Gairebé a l’instant em vaig girar per veure si ens seguien aquell parell... i vaig comprovar, alleugerit, que s’havien entretingut amb els submarinistes que hi havia a El Gat. És important portar la llicència i els papers en regla dins el mar, perquè en qualsevol moment et poden abordar. La tramuntana començava a deixar-nos pujar, de mica en mica, i deixar enrera aquella situació tan desagradable.

    Davant el far de cala Nans, la forta tramuntana ens permetia derivar davant aquella enorme paret de roca ennegrida per la força del mar. Podíem baixar en paral·lel per davant d’aquell espectacle d’espuma marina amb el motor parat. Podíem rastrejar amb els nostres jigs uns 300m de cingleres verticals sense fer gota de fressa i passar inadvertits. En una d’aquelles passades em va tornar a fuetejar la meva canya... sens dubte era un gran animal!

    Aquella bèstia no volia venir de cap manera i, amb una descàrrega descomunal d’energia, em va arrancar el jig, el baix i gairebé la canya de les mans!! Va durar deu segons, però tardaré anys en oblidar-los... "Fill de la gran putaaaa"- vaig cridar de ràbia a l’instant, no pel peix, que es va merèixer tot el meu respecte i admiració per aquella demostració de potència animal, sinó per mi, per haver tornat a muntar el mateix baix... "Mira que ets burro"- m’anava martiritzant pensant amb el puto 0,26...

    No tenia cap diàmetre intermig, i en vistes de l’èxit dels baixos d’en Tola sense picades en tot el matí, vaig optar per deixar la canya d’spinning abandonada, sense esma per insistir. 300 tirs per una picada, 300 tirs per deixar-lo fugir... estava emprenyat, potser tant com aquell peix que m’havia destrossat. Era gros, molt gros..., no me’l podia treure del cap. Ni ara encara... no m’ho perdonaré mai, si més no, fins a treure’n un altre de tant gran!

    Em vaig dedicar a mirar la sonda una bona estona, sense ganes ni de pescar. De sobte, amb un rampell carregat d’esperança, agafo la canya de jigging muntada amb un 0.50 i deixo caure un daiwa taronja de 60 gr...
FLLLAAAASSSS! Picada al canto d’un pagre que em vaig menjar per sopar!

    Em va saber greu per en Tola, que em feia una cara d’admirat... va ser sort, company, la que a tu et va mancar. Es mereixia un premi millor, per l’entusiasme que durant tota la setmana m’havia demostrat. Un altre dia serà, aviat tornarem a navegar! Aquell personatge, que tant em desconcertava unes poques hores abans, s’havia mostrat tal com era i em va agradar: senzill, amable, catxondo, intel·ligent i educat. Amb gent així sempre es pot sortir a pescar.