La claror del nou dia feia que pedalés amb més força que mai, però el far de cala nans em clucava l’ullet, intermitentment, anunciant que la nit encara no havia acabat del tot. Havia perdut uns minuts preciosos fent vés a saber què, doncs de ben segur que feia estona que rondava per casa: que si un cafè, unes galetes,... ara unes caques... És important sortir a mar descarregat, si volem pescar concentrats!
D’aquell dia no podia passar.... havia perdut el vespre anterior fent el curri buscant els bonítols que saltaven aquí i allà. Se m’havia fet negra nit i sense resultats! Volia buscar el llobarro que em treia la son, però veure sardina volar per sobre l'aigua és un reclam massa apetitós per deixar-ho passar... Vaig posar unes plomes en una canya i un rapala amb un plom a l’altra i vinga, a fer milles! No va funcionar. A més, quan volia entrar cap al poble vaig encallar, ja de nit, el plom que arrossegava!! Vaig tenir feines i penes per recuperar-lo, però un cop ho vaig aconseguir, vaig anar per feina perquè no es veien ni les barques amarrades! Sort del caiac groc, perquè la boia encara l’estaria buscant!
Aquell matí em vaig centrar amb el puto llobarro: canya fina, una de sola, trenat del 0,10 i baix de fluro del 0,26, almenys uns quatre metres. Hi vaig enganxar un Yo Zuri petit, de cinc cm, amb un emerilló petitó, que passés desapercebut. La velocitat continguda, uns 3 nusos diuen els experts. Passava arran de totes les roques de la badia de Cadaqués, 7 estius navegant-hi em donaven prou autoritat per fer-ho, encara que fos de nit. Vaig deixar es Curucucuc a mà dreta i se m’obria davant meu una gran terrassa de roca d’uns 50m de llarg, on la profunditat no supera els cinc m. Qualsevol peix que estigués esperant per menjar havia de veure, per collons, aquell esmorzar que li havia preparat. Va ser al acabar la terrassa, on la pedra cau dels cinc fins els quinze metres on vaig detectar, amb la sonda, que hi havia una taca acorralada de peix. S’intuïen peixos grans que s’estaven posant les botes...
Arrossegava una imitació de sardina que deuria navegar a uns 3 m de la superfície. Valia la pena recórrer els 70 o 80m de línia que havia deixat, per veure si enganyava alguna d’aquelles feres afamades. La passada va ser en va, però no m’hi vaig conformar... no senyor, aquell matí no podia tornar a casa amb les mans buides! Vaig recollir a tota màquina i vaig canviar el peixet per un jig petit, de color blau, que brillava amb força. "Tu seràs el que em portarà a la glòria" -li vaig dir convençut del que deia. Això només es podia fer perquè anava sol, doncs qualsevol de vosaltres m’hagués tirat per la borda!
Vaig col·locar la barca sense fer fressa a la posició idònia, a uns 20 m d’aquella roca que em servia de referència i... Xuppp! Vaig esperar uns 7 o 8 segons abans de recollir. Semblava que n’hagués comptat 70 o 80! Quan em vaig decidir a cargolar, la canya va començar a trempar com jo no ho havia fet en totes les vacances! Collons.... a la primera!!! No es podia badar, aquell peix pesava... segur que era gran! La puntera de la canya em marcava que el peix era a fons, allà lluny encara. Tenia poc marge... les roques eren just darrera seu! Li vaig aguantar la primera fuga i vaig començar a recuperar. La canya es mantenia corbada, tensant la línia en tot moment. El peix venia lentament quan, de sobte, em va tornar a avisar que no vindria, almenys sense lluitar per la seva llibertat. Una segona escomesa que, per sort, li vaig aguantar. Intentava calibrar bé el fre, per deixar-lo cansar però sense apretar-lo massa. De seguida vaig notar que aquell peix no l’havia pescat mai... almenys un de tant gros! Un bonítol no era, un dento asseguraria que tampoc...
La lluita va durar uns minuts, tampoc masses. Estava molt nerviós, expectant per veure què havia pescat. De sobte va emergir de les aigües allà, lluny de l’embarcació, un enorme peixarro extenuat, amb la boca oberta i unes aletes punxegudes que es desplegaven anunciant-me que, per fi, el llobarro havia picat.
"Me cagum la puta", "la mare que em va parir", "tranquil, tranquil",.... -parlava sol, embogit per l’emoció i l’alegria del moment... "Ara el fill de puta del celebret!!!", "si us plau, No em fallis, si us plau, ara no..." – m’anava repetint mentre intentava apropar el llobarro. Vaig aconseguir muntar aquella andròmina mig oxidada amb una mà mentre aguantava la canya amb l’altra. No tenia temps de trobar a faltar algun company que m’ajudés, però aquell era un moment molt crític on qualsevol de vosaltres m’hagués donat un bon cop de mà. Estava sol, davant el perill de perdre aquella preciosa xicota, per sempre.
El llop va venir, cada cop més manso, fins a tocar el casc de la barca. "Ara et toca a tu, celebret, no em fallis..." -i au... cap dins!!! Quan vaig aixecar-lo però, un dels seus braços va cedir i xapppp!!! va caure a l’aigua amb la sort que el peix ja estava embolicat! Vaig llençar la canya i el vaig agafar amb les meves pròpies mans mentre pensava: "vine cap aquí, no t’escaparàs".
Em va impressionar la seva boca oberta, molt gran. El jig era dins seu i no gosava posar-hi la mà.... estava massa excitat per fer-ho amb serenitat! A més havia de cridar i saltar! Estava tant content que només podia cridar i fer l’ imbècil allà, sol, al mig del mar. Valia la pena celebrar aquell encontre, viure aquell moment irrepetible amb total llibertat. Em vaig quedar assegut, altre cop al timó, mirant com aquell peix vomitava una pota enorme de pop davant els meus nassos. El jig encara brillava clavat al fons del seu paladar.
D’aquell dia no podia passar.... havia perdut el vespre anterior fent el curri buscant els bonítols que saltaven aquí i allà. Se m’havia fet negra nit i sense resultats! Volia buscar el llobarro que em treia la son, però veure sardina volar per sobre l'aigua és un reclam massa apetitós per deixar-ho passar... Vaig posar unes plomes en una canya i un rapala amb un plom a l’altra i vinga, a fer milles! No va funcionar. A més, quan volia entrar cap al poble vaig encallar, ja de nit, el plom que arrossegava!! Vaig tenir feines i penes per recuperar-lo, però un cop ho vaig aconseguir, vaig anar per feina perquè no es veien ni les barques amarrades! Sort del caiac groc, perquè la boia encara l’estaria buscant!
Aquell matí em vaig centrar amb el puto llobarro: canya fina, una de sola, trenat del 0,10 i baix de fluro del 0,26, almenys uns quatre metres. Hi vaig enganxar un Yo Zuri petit, de cinc cm, amb un emerilló petitó, que passés desapercebut. La velocitat continguda, uns 3 nusos diuen els experts. Passava arran de totes les roques de la badia de Cadaqués, 7 estius navegant-hi em donaven prou autoritat per fer-ho, encara que fos de nit. Vaig deixar es Curucucuc a mà dreta i se m’obria davant meu una gran terrassa de roca d’uns 50m de llarg, on la profunditat no supera els cinc m. Qualsevol peix que estigués esperant per menjar havia de veure, per collons, aquell esmorzar que li havia preparat. Va ser al acabar la terrassa, on la pedra cau dels cinc fins els quinze metres on vaig detectar, amb la sonda, que hi havia una taca acorralada de peix. S’intuïen peixos grans que s’estaven posant les botes...
Arrossegava una imitació de sardina que deuria navegar a uns 3 m de la superfície. Valia la pena recórrer els 70 o 80m de línia que havia deixat, per veure si enganyava alguna d’aquelles feres afamades. La passada va ser en va, però no m’hi vaig conformar... no senyor, aquell matí no podia tornar a casa amb les mans buides! Vaig recollir a tota màquina i vaig canviar el peixet per un jig petit, de color blau, que brillava amb força. "Tu seràs el que em portarà a la glòria" -li vaig dir convençut del que deia. Això només es podia fer perquè anava sol, doncs qualsevol de vosaltres m’hagués tirat per la borda!
Vaig col·locar la barca sense fer fressa a la posició idònia, a uns 20 m d’aquella roca que em servia de referència i... Xuppp! Vaig esperar uns 7 o 8 segons abans de recollir. Semblava que n’hagués comptat 70 o 80! Quan em vaig decidir a cargolar, la canya va començar a trempar com jo no ho havia fet en totes les vacances! Collons.... a la primera!!! No es podia badar, aquell peix pesava... segur que era gran! La puntera de la canya em marcava que el peix era a fons, allà lluny encara. Tenia poc marge... les roques eren just darrera seu! Li vaig aguantar la primera fuga i vaig començar a recuperar. La canya es mantenia corbada, tensant la línia en tot moment. El peix venia lentament quan, de sobte, em va tornar a avisar que no vindria, almenys sense lluitar per la seva llibertat. Una segona escomesa que, per sort, li vaig aguantar. Intentava calibrar bé el fre, per deixar-lo cansar però sense apretar-lo massa. De seguida vaig notar que aquell peix no l’havia pescat mai... almenys un de tant gros! Un bonítol no era, un dento asseguraria que tampoc...
La lluita va durar uns minuts, tampoc masses. Estava molt nerviós, expectant per veure què havia pescat. De sobte va emergir de les aigües allà, lluny de l’embarcació, un enorme peixarro extenuat, amb la boca oberta i unes aletes punxegudes que es desplegaven anunciant-me que, per fi, el llobarro havia picat.
"Me cagum la puta", "la mare que em va parir", "tranquil, tranquil",.... -parlava sol, embogit per l’emoció i l’alegria del moment... "Ara el fill de puta del celebret!!!", "si us plau, No em fallis, si us plau, ara no..." – m’anava repetint mentre intentava apropar el llobarro. Vaig aconseguir muntar aquella andròmina mig oxidada amb una mà mentre aguantava la canya amb l’altra. No tenia temps de trobar a faltar algun company que m’ajudés, però aquell era un moment molt crític on qualsevol de vosaltres m’hagués donat un bon cop de mà. Estava sol, davant el perill de perdre aquella preciosa xicota, per sempre.
El llop va venir, cada cop més manso, fins a tocar el casc de la barca. "Ara et toca a tu, celebret, no em fallis..." -i au... cap dins!!! Quan vaig aixecar-lo però, un dels seus braços va cedir i xapppp!!! va caure a l’aigua amb la sort que el peix ja estava embolicat! Vaig llençar la canya i el vaig agafar amb les meves pròpies mans mentre pensava: "vine cap aquí, no t’escaparàs".
Em va impressionar la seva boca oberta, molt gran. El jig era dins seu i no gosava posar-hi la mà.... estava massa excitat per fer-ho amb serenitat! A més havia de cridar i saltar! Estava tant content que només podia cridar i fer l’ imbècil allà, sol, al mig del mar. Valia la pena celebrar aquell encontre, viure aquell moment irrepetible amb total llibertat. Em vaig quedar assegut, altre cop al timó, mirant com aquell peix vomitava una pota enorme de pop davant els meus nassos. El jig encara brillava clavat al fons del seu paladar.
Trobava a faltar algú, per fer-li una abraçada, per estirar-li els cabells, per compartir unes birres!.... És molt dur pescar el peix de la teva vida i estar sol, com un mussol. Vaig trucar a un company de pesca, eren dos quarts de vuit, ja estaria aixecat! Li vaig deixar un missatge al mòbil, el cabró s’estaria dutxant... M’agradaria sentir-lo si no l’ha esborrat, i gravar-lo si fos possible perquè aquella veu era, sens dubte, la d’un home feliç.
Vaig optar per tallar el baix i posar un jig nou, doncs encara podia ser que hi hagués algun germanet menjant en aquella bola... Quan ho tenia tot a punt va sonar el mòbil; el vaig agafar de pressa perquè tenia la necessitat d’explicar-ho a algú..., a tot el món! Quan em vaig girar però, vaig veure una enorme "pajarera" que m’indicava que allà hi havia peix gros! "Escolta el missatge i ja et trucaré quan l’hagi pesat, ara tinc feina!!!". Vaig fotre gas però res, quatre o cinc llançaments en va. Vaig decidir tornar a buscar algun altre llobarro, doncs aquell segur que no anava sol... Havia passat uns deu minuts i serien fora però m’era exactament igual, el trofeu ja me l’enduria a casa!
Va ser al tercer llançament quan FLLAAAASSS! La canya va tornar a trempar, però amb més ràbia que abans! Aquell era, segur, el seu pare emprenyat!!! Se’m va emportar, de la ràbia, almenys una vintena de metres de cop i, de sobte, em va trencar el baix!!! "FILL DE PUTA" - li vaig dir amb tot el dolor del meu cor. L’alegria que tenia s’havia convertit, en un instant, en ràbia i frustració. Sembla mentida com poden canviar, per moments, els sentiments d’un pescador.
Ja més calmat vaig trucar al meu company i li vaig explicar que havia perdut un peix molt gran. Segurament era un dento de més de cinc kg! En fi... això em passa per anar amb el 0,26!!! Abans de penjar li vaig dir, "ah, per cert, el llobarro pesa 3,850 kg!".
2 comentaris:
El relat m'agrada molt. Potser l'he llegit 4 o 5 vegades al llarg del temps...sense cap mena de dubte és un peix per estar orgullós ja que són mol curiosos però dificils d'enredar. Felicitats!!
AOM
Moltes gràcies AOM! Tens prou raó...costa molt enganyar a aquests peixos tan astuts però mira, va ser un cop de sort! sovint, abans d'anar a dormir tanco els ulls i penso en moments així... realment són peixos de somni.
gràcies pels teus comentaris, és important per mi saber que t'ha agradat llegir.
Publica un comentari a l'entrada