Com cada dia que no feia massa vent, volia sortir a pescar. Aquesta vegada havia tornat a quedar, altre cop, amb el company que dies enrere m’havia vist arrencar del mar aquell preciós dento. Desprès de msm i telefonades havíem quedat en trucar-nos de nou. Parlava amb ell quan vaig tenir un acte de consideració envers la meva dona, tot tapant l’audifon de l’aparell: "què et sembla, reina meva, quedo al matí o a la tarda?"...
"- I ara m’ho demanes!!?? Desprès de deixar-nos soles tota la setmana????!!! Fes el que vulguis... ho faràs igualment!!"- em va recriminar fuetejant-me amb aquella mala llet que gasten les prenyades.
-"Nen, m'acaven de castigar... ja et trucaré més tard..."
Vaig optar per quedar-me a casa, amb mal de cor, deixant al traster la disfressa de pescador que tants èxits m’havia donat aquella setmana. Calia buscar-ne un de més adequat per la ocasió: un de conillet desangelat, el de company arrepentit, el de xaiet esquilat,... no, no, em quedaré aquest, m’anirà com anell al dit! La disfressa de bomber era la més adequada: l’ incendi era dins de casa, cada cop més descontrolat!
Les dones no ens entenen... havia de fer 2 setmanes de vacances. Tenia planejat baixar jo sol, almenys un parell de dies i emborratxar-me de pesca fins no poder més. La ressaca em permetria, llavors, ser un bon company i passejar les dones més del que voldrien. Però aquella trucada ho va espatllar tot, la febre d’aquella dona era tant alta que es veia incapaç de venir a treballar; acabava de cremar totes les meves esperances de compaginar la pesca amb la família. Cinc dies menys de vacances donen per pescar molts peixos... baixant jo sol!
No se n’adonava la dona dels meus sacrificis, o no els volia veure. Cinc dies de pesca a la merda, sortir al vespre cada dia fins a fer-se de nit, llevar-me sempre sota un mantell d’estels... tot això per poder estar el més temps possible amb elles. El tracte era sortir cada dia a la matinada i al capvespre un parell d’hores: la resta del dia i la nit per elles. El que no comptava era amb tantes visites...
Mirant-ho fredament la dona tenia un xic de raó, bé, un xic una mica gran. De deu dies a Cadaquès n’havia sortit cinc amb algun company, i no un parell d’hores... A més, dos d’aquests companys ni els coneixia!!! Les havia deixat de banda per anar a pescar amb desconeguts, i això encara li pesa... Tenia raó i em sabia greu. Uns petons, unes moixaines, ... però res, la penitència duraria dies, encara!
Tot el matí fent castells de sorra donen molt joc per poder pensar... sobretot un nou pla per sortir a pescar. Aviat aniríem al pis a dinar i la nena faria migdiada... De sexe segur que no n’hi hauria, així que vaig començar a gratar l’esquena de la dona amb una mà... mentre amb l’altra enviava un msm al company: segur que estaria fent temps amagat pel cap de creus!
Navegàvem ja a dos quarts de dues. L’ incendi estava controlat, però calia anar en compte de no llençar més llenya a les brases, tornaríem aviat. Atrets com un imant, ens dirigíem al cap de creus; sortint de Cadaquès és gairebé inevitable... volíem tornar a bombardejar de jigs la paret de pedra que m’havia donat aquell peix tant benparit.
Una hora i mitja sense resultats. Li vaig proposar d’anar a buscar el bau de sa torre. En Tola m’havia explicat meravelles d’aquell indret descobert en alguna guia de submarinisme. Es tracta d’una roca enorme que emergeix dels 40--50m de profunditat fins a arribar als 10m, sens dubte, un refugi ideal per a bèsties que depreden per sobreviure. Vam tardar una estona mirant la sonda fins que vam aixecar la vista: "pajarera a la vista" i gas a la burra!!! Els ocells es llençaven al mar com els avions japonesos ho deurien fer contra els bucs nord-americans a "Pearl-harbour". Uns 50m abans d’arribar vaig afluixar per no espantar els peixarros que menjaven. El cabró del meu company, quan encara no havia ni posat punt mort, va llençar el seu jig i PATAPAMMM! A la primera!
De cop li va arrencar 60 o 70m de fil! Allò era una bèstia!!! De mica en mica el va anar acostant a la barca... però tornava a arrencar-li línia fins no poder més! Podia ser un bonítol, però en cap cas baixaria dels deu kg!, no podia ser... al cap de tres o quatre minuts el vam poder veure.... ja tenia el celebret muntat a la mà, però el vaig llençar a terra: aquell peix feia més d’un metre!!! Aquella xarxa mig rebentada era absolutament inútil, calia buscar el ganxo! Ens va mostrar el llom un parell de vegades, platejat i brillant com una navalla. Era enorme. No havíem tingut mai un peix tant gran davant els nostres nassos... i jo amb aquell ganxo que encara no havia estrenat mai...
Estava tot jo rígid com un pal, en tensió. "Com collons ho enganxo jo, això?" anava pensant dins meu. De sobte se’m van esvair tots els meus dubtes: SLLLASSSSS! va fer la canya... "MERDA, MERDA, MERDA!" El molt cabró s’havia desfet just davant els nostres nassos, a menys de 5m de la barca! El meu company es va quedar de genolls a proa donant cops de puny a la barca... si no fos perquè val més de 200e, li hauria partit la meva canya per l’esquena! En el fons no em feia res, l’entenia perfectament... Li havia doblat la potera del jig, la de sèrie, i en té de recanvi muntats amb poperes reforçades. Fa molta ràbia perdre un peix quan tens la solució muntada dins la capsa d’esquers. Canvieu les poteres, no espereu que us les rebentin els peixos perquè llavors ja és massa tard...
Al cap de poc van tornar a sortir una mica més enllà... quatre tirs mal xingats però no van picar. Al company se li va enredar el fil, a mi em feia nosa allà al mig i no podia tirar bé,... vaig aconseguir al tercer tir encertar just on menjaven. N’hi havia una manada que s’estaven atipant de sardina. A cada salt una esquitxada... aquell bullici era meravellós! Em recordava "los hervideros" de Lanzarote amb tanta escuma al mig del mar, sortida del no res. En fi, una gran oportunitat desaprofitada. Allà a les pedres hi havia el "Jippy" fent el dento, no em va conèixer, però quan el vaig trucar més tard...encara riuen!! "Burros, burros" ens deien. No els faltava raó. "Més val ser burro i fallar-la, que mirar-s’ho des de les roques", li vaig contestar jo.
"- I ara m’ho demanes!!?? Desprès de deixar-nos soles tota la setmana????!!! Fes el que vulguis... ho faràs igualment!!"- em va recriminar fuetejant-me amb aquella mala llet que gasten les prenyades.
-"Nen, m'acaven de castigar... ja et trucaré més tard..."
Vaig optar per quedar-me a casa, amb mal de cor, deixant al traster la disfressa de pescador que tants èxits m’havia donat aquella setmana. Calia buscar-ne un de més adequat per la ocasió: un de conillet desangelat, el de company arrepentit, el de xaiet esquilat,... no, no, em quedaré aquest, m’anirà com anell al dit! La disfressa de bomber era la més adequada: l’ incendi era dins de casa, cada cop més descontrolat!
Les dones no ens entenen... havia de fer 2 setmanes de vacances. Tenia planejat baixar jo sol, almenys un parell de dies i emborratxar-me de pesca fins no poder més. La ressaca em permetria, llavors, ser un bon company i passejar les dones més del que voldrien. Però aquella trucada ho va espatllar tot, la febre d’aquella dona era tant alta que es veia incapaç de venir a treballar; acabava de cremar totes les meves esperances de compaginar la pesca amb la família. Cinc dies menys de vacances donen per pescar molts peixos... baixant jo sol!
No se n’adonava la dona dels meus sacrificis, o no els volia veure. Cinc dies de pesca a la merda, sortir al vespre cada dia fins a fer-se de nit, llevar-me sempre sota un mantell d’estels... tot això per poder estar el més temps possible amb elles. El tracte era sortir cada dia a la matinada i al capvespre un parell d’hores: la resta del dia i la nit per elles. El que no comptava era amb tantes visites...
Mirant-ho fredament la dona tenia un xic de raó, bé, un xic una mica gran. De deu dies a Cadaquès n’havia sortit cinc amb algun company, i no un parell d’hores... A més, dos d’aquests companys ni els coneixia!!! Les havia deixat de banda per anar a pescar amb desconeguts, i això encara li pesa... Tenia raó i em sabia greu. Uns petons, unes moixaines, ... però res, la penitència duraria dies, encara!
Tot el matí fent castells de sorra donen molt joc per poder pensar... sobretot un nou pla per sortir a pescar. Aviat aniríem al pis a dinar i la nena faria migdiada... De sexe segur que no n’hi hauria, així que vaig començar a gratar l’esquena de la dona amb una mà... mentre amb l’altra enviava un msm al company: segur que estaria fent temps amagat pel cap de creus!
Navegàvem ja a dos quarts de dues. L’ incendi estava controlat, però calia anar en compte de no llençar més llenya a les brases, tornaríem aviat. Atrets com un imant, ens dirigíem al cap de creus; sortint de Cadaquès és gairebé inevitable... volíem tornar a bombardejar de jigs la paret de pedra que m’havia donat aquell peix tant benparit.
Una hora i mitja sense resultats. Li vaig proposar d’anar a buscar el bau de sa torre. En Tola m’havia explicat meravelles d’aquell indret descobert en alguna guia de submarinisme. Es tracta d’una roca enorme que emergeix dels 40--50m de profunditat fins a arribar als 10m, sens dubte, un refugi ideal per a bèsties que depreden per sobreviure. Vam tardar una estona mirant la sonda fins que vam aixecar la vista: "pajarera a la vista" i gas a la burra!!! Els ocells es llençaven al mar com els avions japonesos ho deurien fer contra els bucs nord-americans a "Pearl-harbour". Uns 50m abans d’arribar vaig afluixar per no espantar els peixarros que menjaven. El cabró del meu company, quan encara no havia ni posat punt mort, va llençar el seu jig i PATAPAMMM! A la primera!
De cop li va arrencar 60 o 70m de fil! Allò era una bèstia!!! De mica en mica el va anar acostant a la barca... però tornava a arrencar-li línia fins no poder més! Podia ser un bonítol, però en cap cas baixaria dels deu kg!, no podia ser... al cap de tres o quatre minuts el vam poder veure.... ja tenia el celebret muntat a la mà, però el vaig llençar a terra: aquell peix feia més d’un metre!!! Aquella xarxa mig rebentada era absolutament inútil, calia buscar el ganxo! Ens va mostrar el llom un parell de vegades, platejat i brillant com una navalla. Era enorme. No havíem tingut mai un peix tant gran davant els nostres nassos... i jo amb aquell ganxo que encara no havia estrenat mai...
Estava tot jo rígid com un pal, en tensió. "Com collons ho enganxo jo, això?" anava pensant dins meu. De sobte se’m van esvair tots els meus dubtes: SLLLASSSSS! va fer la canya... "MERDA, MERDA, MERDA!" El molt cabró s’havia desfet just davant els nostres nassos, a menys de 5m de la barca! El meu company es va quedar de genolls a proa donant cops de puny a la barca... si no fos perquè val més de 200e, li hauria partit la meva canya per l’esquena! En el fons no em feia res, l’entenia perfectament... Li havia doblat la potera del jig, la de sèrie, i en té de recanvi muntats amb poperes reforçades. Fa molta ràbia perdre un peix quan tens la solució muntada dins la capsa d’esquers. Canvieu les poteres, no espereu que us les rebentin els peixos perquè llavors ja és massa tard...
Al cap de poc van tornar a sortir una mica més enllà... quatre tirs mal xingats però no van picar. Al company se li va enredar el fil, a mi em feia nosa allà al mig i no podia tirar bé,... vaig aconseguir al tercer tir encertar just on menjaven. N’hi havia una manada que s’estaven atipant de sardina. A cada salt una esquitxada... aquell bullici era meravellós! Em recordava "los hervideros" de Lanzarote amb tanta escuma al mig del mar, sortida del no res. En fi, una gran oportunitat desaprofitada. Allà a les pedres hi havia el "Jippy" fent el dento, no em va conèixer, però quan el vaig trucar més tard...encara riuen!! "Burros, burros" ens deien. No els faltava raó. "Més val ser burro i fallar-la, que mirar-s’ho des de les roques", li vaig contestar jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada