diumenge, 27 de setembre de 2009

27-09-2009

    Aquell dia el dedicaria en exclusiva a la meva família. No sortiria a pescar... de cap manera. Era l’últim dia de la barca a Cadaquès, o sigui que hi havia feina. Vam anar a buscar el caiac, doncs no es pot quedar allà tirat a la platja tot l’hivern, pobret. Pensant amb el que podia passar, vaig anar a buscar la barca, la Duna, la meva estimada Duna, i la vaig deixar "amarrada" a la platja de les Oliveres, al costat de la rampa que tots coneixeu.

    El viatge amb caiac fins el poble va ser dur, però divertit alhora. Vam arribar cansats, massa per tenir 33 tacos... i molls fins els collons! Llavors va venir lo divertit: banyar el caiac a la dutxa de la platja i portar-lo fins el garatge amb dues rodes que ens havien deixat. Va ser la òstia: el centre d'atracció de tot Cadaquès!

    Primer vam dinar els pares amb els nens petits, a la pizzeria per anar per feina i no embrutar el pis. Més tard ho van fer els avis, en un altre restaurant. Ja començava a estar neguitós jo: el mar em cridava. Tenia el pis net, les maletes al cotxe, la barca esperant-me a la platja i la canya, la única canya que agafaria "per si de cas", cridant-me dins el garatge. Gairebé amb un atac d'angoixa em vaig acomiadar de tothom, semblava que me n'anava a un altre món.

    -"Qui t'ha parit"- va dir la meva germana - "tu sí que t'ho montes bé... nosaltres amb la mainada al cotxe i tu baixaràs sol, per allà, al mig del mar...!! quina enveja que fas!!".

    No li faltava raó. La dona ja s’ho ensumava de feia estona... em veia neguitós, amb ganes de cardar el camp. El mar em cridava, la canya em cridava, els peixos em cridaven... havia de marxar. Vaig encaminar-me cap al garatge gairebé d’amagat, perquè no s’adonés que anava a buscar la canya... "Baixem alhora i ens trobem a Empuriabrava" em repetia la dona. Jo vaig pensar més del compte: la dona no comptava amb la migdiada de la nena... i jo sí!! Si s’adormia aviat no gosaria despertar-la dels seus infantils somnis... per tant, disposava d’un parell d’hores per pescar el que em donés la gana!!

    Mentre caminava cap a la barca, amb la lesath a la mà, només pensava amb els pesqueres que, de camí, m’esperaven. Analitzava, mentalment, tots els llançaments que faria fins arribar a port. El vent hi acompanyava: feia una tramuntaneta que en prou feines despentinava la superfície del mar. Pensant, pensant, gairebé sentint ja l'’acció de pesca a les meves mans, vaig arribar a la barca que m’estava esperant.

    El vent em tocava la cara... sentia els cavalls del motor al palmell de la mà.... ja em trobava millor, era un home nou! Les sensacions que hom viu allà, amb el vent, el sol i el mar, no es poden descriure solsament amb unes quantes paraules ben triades: s’ha d’experimentar, s’ha de sentir i viure la llibertat i el vaivé que ens dóna el mar... Sóc molt afortunat, igual que molts de vosaltres: penseu-hi.

    Sens dubte, han estat per a mi les millors vacances de la meva vida. Un bon déntol, un llobarro gegant, sards, pagres, bonítols i els que, per burro, he deixat escapar! Els he pescat amb bona companyia i algun anant tot sol, amb bona i amb mala mar. Hi ha hagut dies que m’he quedat a terra pel temps, o per necessitat, volent tornar sempre a l’aigua ben aviat, perquè el que us escriu estima el mar. He après moltes coses, i les que em queden per experimentar... he sentit coses meravelloses, sensacions que tardaré anys en oblidar. He gaudit de la família, no tant com elles voldrien però què volen, som pescadors apassionats!