Aquella nit el pi de l’església em deia que podia sortir, en molt de compte i només fins la punta dels Caials. Aquella tramuntana em brindava una bona oportunitat de cercar algun llobarro a punta d’alba però, parlant de l’Alba, la meva filla, vaig optar per quedar-me a jeure al seu costat. Solem compartir llit els tres cada nit, però feia ja dues matinades que la nena enyorava la presència del seu pare. Volia despertar-me amb ella i riure, ballar, saltar i fer el tonto com cada cap de setmana, que no vaig a pescar...
Vaig esperar, impacient, gairebé dues hores abans no es va despertar; mentrestant jo parlava amb el pi de l’església i feia plans per l’endemà. L'Alba va obrir els ulls i em va abraçar amb força, per no deixar-me marxar... al cap d’uns instants, es va aixecar i em va dir "vui e vidio a la tele!" . "Me cagum el vídeo de déu!" -vaig pensar dins meu, hauré perdut el llobarro de la meva vida per anar a veure el puto vídeo que no parem de mirar! Més tard vaig baixar a comprar crosants, per fer-me la pilota amb la dona i, finalment al cap de tres dies, esmorzar com una família normal que està de vacances. Mentre degustava una de les banyes parlava amb la dona tot mirant, de reüll, el pi de l’església que em convidava a sortir a pescar.
Vaig fer el dominguero tot el matí.. fins i tot castells de sorra a la platja! Els meus ulls, inconscientment, controlaven l’horitzó, com sempre que faig de pare a la platja, cercant les desitjades "pajareres". És així, observant, com els pescadors trobem aquells recursos necessaris per conèixer el mar, les aus, els vents,... hi intimem desitjant que ens mostrin el camí cap a aquells peixos capaços de posar-nos a prova a nosaltres i als nostres equips. "Tinc permís a la tarda. Vols venir" és el missatge que vaig enviar a les 10 am. No me’n vaig poder estar... el noi que em va donar el caiac, el que em permet sortir a pescar quan em dóna la gana, es mereix una atenció per la meva part, encara que em costi, com a mínim, quedar-me sense sexe durant totes les vacances... un bon peix també ho val!
Vam sortir al migdia, per aprofitar que la nena dorm un parell d’hores i la dona pot descansar. Està embarassada i sóc molt egoista, ja ho sé, però és la única setmana de vacances que tinc a l’any i vull fer el que més m’agrada, que és pescar. Ens vam arribar al cap Norfeu, en dos dies havíem tret dos bonítols.... no podíem fallar! Doncs es veu que sí... noi, això de la pesca no és una ciència exacta. Aquella tarda només ens vam dedicar a buscar el bonítol i, per poc, vam tornar a casa amb una mà a cada ou. Vam veure atacs, sardines volar sobre l’aigua, ocells picotejar al mar... però res! No hi havia manera d’arribar... Llançàvem a cegues als llocs on havien atacat, però eren massa ràpids, ja havien marxat.
Cap a les sis volia plegar, per anar una estona als gronxadors amb la nena i tenir contenta la dona, a veure si m’aixecava la penitència... Així que entrem a la badia de Cadaqués vam veure el que em temia... Cada dia, als volts de les set, hi havia pajareres davant el far de cala Nans... "Au, ja follarem l'any que vé"- em vaig resignar pensant de treure el bonítol que tant em feia pregar. Vam tenir un parell de tocs però no hi va haver manera de clavar-los. Els hams petits,o massa grans, l’estrebada poc contundent, la boca petita,... no val la pena trencar-s’hi el cap: no es claven i ja està.
El pròxim dia serà millor!"- pensem els pescadors quan ens sentim afortunats... però no ens enganyem..., ja estava picat! Els dies que pesquem un peix gros hi volem tornar de seguida, no sigui que els companys en pesquin més! Però pitjor és quan busquem alguna cosa i no hi ha manera, pensem que no pot ser, que demà ens estaran esperant. Aquests dies he après una cosa important: Els peixos hi són sempre, el pescador no tan. El joc és simple: quan més hi vas, segur que més en menjaràs!
M’he deixat una cosa... el que et fa tornar al mar de seguida, el que realment no et deixa dormir, és perdre el peix de la teva vida sense, ni tant sols, haver-lo vist. Això sí que toca els collons!!! A mi, amics meus, no em tardarà gens a passar.... Un dento de més de 3'6 kg tret amb un baix del 0,26 mm fa treure pit a qualsevol..., fins que el pit es desinfla.
Vaig esperar, impacient, gairebé dues hores abans no es va despertar; mentrestant jo parlava amb el pi de l’església i feia plans per l’endemà. L'Alba va obrir els ulls i em va abraçar amb força, per no deixar-me marxar... al cap d’uns instants, es va aixecar i em va dir "vui e vidio a la tele!" . "Me cagum el vídeo de déu!" -vaig pensar dins meu, hauré perdut el llobarro de la meva vida per anar a veure el puto vídeo que no parem de mirar! Més tard vaig baixar a comprar crosants, per fer-me la pilota amb la dona i, finalment al cap de tres dies, esmorzar com una família normal que està de vacances. Mentre degustava una de les banyes parlava amb la dona tot mirant, de reüll, el pi de l’església que em convidava a sortir a pescar.
Vaig fer el dominguero tot el matí.. fins i tot castells de sorra a la platja! Els meus ulls, inconscientment, controlaven l’horitzó, com sempre que faig de pare a la platja, cercant les desitjades "pajareres". És així, observant, com els pescadors trobem aquells recursos necessaris per conèixer el mar, les aus, els vents,... hi intimem desitjant que ens mostrin el camí cap a aquells peixos capaços de posar-nos a prova a nosaltres i als nostres equips. "Tinc permís a la tarda. Vols venir" és el missatge que vaig enviar a les 10 am. No me’n vaig poder estar... el noi que em va donar el caiac, el que em permet sortir a pescar quan em dóna la gana, es mereix una atenció per la meva part, encara que em costi, com a mínim, quedar-me sense sexe durant totes les vacances... un bon peix també ho val!
Vam sortir al migdia, per aprofitar que la nena dorm un parell d’hores i la dona pot descansar. Està embarassada i sóc molt egoista, ja ho sé, però és la única setmana de vacances que tinc a l’any i vull fer el que més m’agrada, que és pescar. Ens vam arribar al cap Norfeu, en dos dies havíem tret dos bonítols.... no podíem fallar! Doncs es veu que sí... noi, això de la pesca no és una ciència exacta. Aquella tarda només ens vam dedicar a buscar el bonítol i, per poc, vam tornar a casa amb una mà a cada ou. Vam veure atacs, sardines volar sobre l’aigua, ocells picotejar al mar... però res! No hi havia manera d’arribar... Llançàvem a cegues als llocs on havien atacat, però eren massa ràpids, ja havien marxat.
Cap a les sis volia plegar, per anar una estona als gronxadors amb la nena i tenir contenta la dona, a veure si m’aixecava la penitència... Així que entrem a la badia de Cadaqués vam veure el que em temia... Cada dia, als volts de les set, hi havia pajareres davant el far de cala Nans... "Au, ja follarem l'any que vé"- em vaig resignar pensant de treure el bonítol que tant em feia pregar. Vam tenir un parell de tocs però no hi va haver manera de clavar-los. Els hams petits,o massa grans, l’estrebada poc contundent, la boca petita,... no val la pena trencar-s’hi el cap: no es claven i ja està.
El pròxim dia serà millor!"- pensem els pescadors quan ens sentim afortunats... però no ens enganyem..., ja estava picat! Els dies que pesquem un peix gros hi volem tornar de seguida, no sigui que els companys en pesquin més! Però pitjor és quan busquem alguna cosa i no hi ha manera, pensem que no pot ser, que demà ens estaran esperant. Aquests dies he après una cosa important: Els peixos hi són sempre, el pescador no tan. El joc és simple: quan més hi vas, segur que més en menjaràs!
M’he deixat una cosa... el que et fa tornar al mar de seguida, el que realment no et deixa dormir, és perdre el peix de la teva vida sense, ni tant sols, haver-lo vist. Això sí que toca els collons!!! A mi, amics meus, no em tardarà gens a passar.... Un dento de més de 3'6 kg tret amb un baix del 0,26 mm fa treure pit a qualsevol..., fins que el pit es desinfla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada