Des del llit puc veure la cara nord de l’església de Cadaqués, tot un privilegi. El que ens interessa però, no és el fantàstic retaule barroc que presideix la seva única nau central, sinó l’enorme pi que està plantat uns carrers més avall. El conec prou bé per saber si, al cap d’unes hores, podré estar navegant amb tranquil·litat o hauré d’anar a comprar crosants per esmorzar en família... Aquella nit el pi em deia que el mar restaria a la meva disposició, que em permetria explorar tots aquells racons que havia somiat visitar durant tota la nit. Ho tenia tot a punt, estava ansiós de poder pedalar amb la bicicleta quan, de sobte, un llamp va il·luminar la nit: s’intuïa una gran tempesta dins el mar! Vaig trucar a un company del fòrum de pesca que de ben segur estaria ja navegant. La veu li sonava ensopida, gairebé desesperada, angoixada per la situació que patia al seu davant. Me’l vaig imaginar jaient sol, turmentat al seu sofà. El seu company, per primera vegada, li havia fallat. Al cap d’hora i pico ens dirigíem, els dos, cap a cap Norfeu a pescar el bonítol que el dia abans m’havia esquivat.
Els jigs volaven cap aquí i cap allà, sense saber massa on anar, perquè no hi havia cap indici d’on es podia situar el peix. Al cap d’una estona ja havia pujat un parell de pagres a bord. Eren macos, de ració, d' aquells peixos que saps què són des del moment que els enganxes, dels que no volen abandonar els fons on mengen, que tornen a lluitar quan veuen el casc de barca que se’ls vol emportar. El meu company es va fixar que jo movia la canya de forma diferent, d’una manera que potser feia emprenyar els peixos que viuen allà, menjant al terra. Al cap de poc també ell va fer emergir un peix de les profunditats, que per sorpresa meva, era un pagell que jo mai havia pescat allà.
Teníem el sopar d’un al sarró, però del bonítol que anàvem a buscar ni rastre. De cop, van tornar a aparèixer les agulles sota la barca. Al meu company no li va costar massa de tenir una d’aquelles picades que estàvem esperant. Nyyeeeeeccc!!!! la canya trempada i el fil del carret sonant a música celestial.... sens dubte era un bonítol. L’havíem de recuperar, sense pressa, però sense fallar. L’equip de pesca era meu i ell no el coneixia. És important pescar amb un equip que ens resulti còmode, familiar, que sapiguem trobar-hi els límits per no forçar el peix a trencar...
L’amic creia que el peix no era massa gran, que podia amb ell... però no era conscient que la canya és molt potent. Després de tres o quatre arrancades fulminants de línia, el vam poder veure a sota nostre i déu ni do!!! Encertar-lo dins el celebret era cosa meva i, sabent que es dobla quan li dóna la gana, la responsabilitat del moment em va posar en tensió. Quatre manxades finals, gira cap aquí, tomba cap allà i el peix ja el teníem a punt de pesar!!! La falta de confiança no ens va permetre fondre’ns en una abraçada, però en el fons, segur que els dos ens en moríem de ganes. L’abraçada de dos homes dins una barca és fruit de l’èxtasi provocat per el més gran dels nostres desitjos: enganyar un bon peix dins el mar. No és res dolent.
Em va fer quatre recomanacions, doncs es veu que jo sóc bo pescant peixos que mengen a terra, però que certament estic negat a agafar-ne un a mitges aigües... Li agraeixo des d'aquí els seus consells perquè, al cap de tres tirs, en vaig clavar un! Després de dues carreres, el malparit, es va deshamar.... Aquella nova tècnica l’hauria de practicar, fent-me, més endavant, infal·lible davant el peix blau...
Vam canviar de lloc un munt de vegades, cercant el peix que se’ns volia rifar. Més al nord, a la punta dels Caials arraconats a les roques, hi vam veure un grup de peixots que empaitaven alguna cosa. Vam llençar i en vam clavar els dos! Eren servies de petites dimensions però són molt atrevides i lluitadores. És curiós veure que, quan en mantens un sota la barca, les altres encantades la venen a acompanyar! De sobte tens, als teus peus, quatre o cinc peixos de mig kg desitjant que els llencis un esquer per empassar. Així ho vam fer... Mentre jo mantenia la primera, segurament la més tonta, l'Albert va deixar caure un jig als seus morros i nnnyyyaaacc! va pescar la que encara era més tonta que la meva! No va durar massa estona, el temps de treure’n quatre o vuit, no me’n recordo. Del que sí que estic segur és que ens ho van fer passar molt bé, i per això es van merèixer, totes elles, tornar a l’aigua. Allà mateix vaig tornar a clavar, com no, un peix menjant a terra: un sard de mig kg amb un jig de 60 gr!! No m'havia passat mai.
Era el primer dia que coneixia personalment el meu company. Definitivament es va guanyar la meva admiració, respecte i confiança quan, després de convidar-me a una cervesa collonuda, em va regalar tot el peix que tant d’esforç ens havia costat. Tenia un dento de gairebé quatre kg a la nevera i m’emportava un bonítol benparit, un sard, dos pagres i un pagell. Aviat la meva cuina semblaria el mercat de la bocaria! Certament és un dels detalls més macos que nosaltres podem fer, perquè a tots ens costa despendre’ns de les nostres captures.
Els jigs volaven cap aquí i cap allà, sense saber massa on anar, perquè no hi havia cap indici d’on es podia situar el peix. Al cap d’una estona ja havia pujat un parell de pagres a bord. Eren macos, de ració, d' aquells peixos que saps què són des del moment que els enganxes, dels que no volen abandonar els fons on mengen, que tornen a lluitar quan veuen el casc de barca que se’ls vol emportar. El meu company es va fixar que jo movia la canya de forma diferent, d’una manera que potser feia emprenyar els peixos que viuen allà, menjant al terra. Al cap de poc també ell va fer emergir un peix de les profunditats, que per sorpresa meva, era un pagell que jo mai havia pescat allà.
Teníem el sopar d’un al sarró, però del bonítol que anàvem a buscar ni rastre. De cop, van tornar a aparèixer les agulles sota la barca. Al meu company no li va costar massa de tenir una d’aquelles picades que estàvem esperant. Nyyeeeeeccc!!!! la canya trempada i el fil del carret sonant a música celestial.... sens dubte era un bonítol. L’havíem de recuperar, sense pressa, però sense fallar. L’equip de pesca era meu i ell no el coneixia. És important pescar amb un equip que ens resulti còmode, familiar, que sapiguem trobar-hi els límits per no forçar el peix a trencar...
L’amic creia que el peix no era massa gran, que podia amb ell... però no era conscient que la canya és molt potent. Després de tres o quatre arrancades fulminants de línia, el vam poder veure a sota nostre i déu ni do!!! Encertar-lo dins el celebret era cosa meva i, sabent que es dobla quan li dóna la gana, la responsabilitat del moment em va posar en tensió. Quatre manxades finals, gira cap aquí, tomba cap allà i el peix ja el teníem a punt de pesar!!! La falta de confiança no ens va permetre fondre’ns en una abraçada, però en el fons, segur que els dos ens en moríem de ganes. L’abraçada de dos homes dins una barca és fruit de l’èxtasi provocat per el més gran dels nostres desitjos: enganyar un bon peix dins el mar. No és res dolent.
Em va fer quatre recomanacions, doncs es veu que jo sóc bo pescant peixos que mengen a terra, però que certament estic negat a agafar-ne un a mitges aigües... Li agraeixo des d'aquí els seus consells perquè, al cap de tres tirs, en vaig clavar un! Després de dues carreres, el malparit, es va deshamar.... Aquella nova tècnica l’hauria de practicar, fent-me, més endavant, infal·lible davant el peix blau...
Vam canviar de lloc un munt de vegades, cercant el peix que se’ns volia rifar. Més al nord, a la punta dels Caials arraconats a les roques, hi vam veure un grup de peixots que empaitaven alguna cosa. Vam llençar i en vam clavar els dos! Eren servies de petites dimensions però són molt atrevides i lluitadores. És curiós veure que, quan en mantens un sota la barca, les altres encantades la venen a acompanyar! De sobte tens, als teus peus, quatre o cinc peixos de mig kg desitjant que els llencis un esquer per empassar. Així ho vam fer... Mentre jo mantenia la primera, segurament la més tonta, l'Albert va deixar caure un jig als seus morros i nnnyyyaaacc! va pescar la que encara era més tonta que la meva! No va durar massa estona, el temps de treure’n quatre o vuit, no me’n recordo. Del que sí que estic segur és que ens ho van fer passar molt bé, i per això es van merèixer, totes elles, tornar a l’aigua. Allà mateix vaig tornar a clavar, com no, un peix menjant a terra: un sard de mig kg amb un jig de 60 gr!! No m'havia passat mai.
Era el primer dia que coneixia personalment el meu company. Definitivament es va guanyar la meva admiració, respecte i confiança quan, després de convidar-me a una cervesa collonuda, em va regalar tot el peix que tant d’esforç ens havia costat. Tenia un dento de gairebé quatre kg a la nevera i m’emportava un bonítol benparit, un sard, dos pagres i un pagell. Aviat la meva cuina semblaria el mercat de la bocaria! Certament és un dels detalls més macos que nosaltres podem fer, perquè a tots ens costa despendre’ns de les nostres captures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada