III
El capità feia vint minuts que
m’estava buscant. Havíem contactat per última vegada a dos quarts de sis de la
matinada, via facebook, mitjançant un últim missatge privat. El taxista
coneixia la zona, però no tenia gens clar on havia de concretar el destí
d’arribada. No em feia cap gràcia que un desconegut em deixés tirat per aquells
mons de déu, a plena nit i sense saber on anar. Ja havíem perdut deu minuts
intentant esbrinar on m’havia de portar, tot i mostrar-li la ubicació exacta
amb el google maps. Semblava que em volia estafar. Tot just feia tres
hores que m’havia posat al llit de quatre grapes, la borratxera encara em
durava i em vaig començar a impacientar.
-Dígame qué es lo que conoce y ya le digo al capitán que me espere allá
- vaig implorar-li mentre obria el Messenger.
-“Salimos del hotel. Me dice el taxista que me espere en la Palapa del
Manatí. Corto comunicación, me quedo sin wifi e incomunicado. Vamos para allá.
Calcule media hora”.
-“ok”
I cinquanta-cinc minuts més tard, encara amb l’espant del pont
al cos i la sorpresa d’anar descobrint animals fantàstics nedant als canals, es
va parar una enorme pick-up a l’altra
banda del pas preguntant-me si era jo.
-¡¿Raúl?! ¿Eres tú, verdad?
¡¿Qué pasó, güey?! ¡Ándale, vamonos yaaaa, que està todo a puntito!
No sabia si donar-li la mà,
abraçar-lo, riure o plorar. La qüestió era que, després de tanta angoixa i
temps irrecuperable, em sentia molt alleujat i content al pujar a bord de la
seva furgoneta. No vaig tenir
massa temps d’explicar-li les meves peripècies nocturnes, perquè ja estàvem
pràcticament davant el seu amarrador. Va conduir uns vint-i-cinc metres i va
aparcar. El taxista tenia raó: només
calia anar a l’altra banda d’on m’havia deixat, però cap dels dos -el capità i
jo- vam arribar a entendre mai perquè no m’havia deixat on havíem quedat. En
Roberto portava una estona fent voltes per la urbanització buscant-me, però em
va tranquil·litzar dient que era un lloc molt segur, ben vigilat i que tard o
d’hora m’haurien trobat... ¡vivo o muerto, ha,ha,ha!
El capità era tal i com tantes
vegades me l’havia imaginat. Tenia una imatge mental d’ell per les fotografies
que havia anant veient al face, però sense gorra canviem molt els homes
que ens quedem sense cabell. Per l’edat que té, em va sorprendre la seva vestimenta:
xancletes rollo brasileres, banyador curt bastant estrident i samarreta de
màniga llarga encara més llampant... com si fos un adolescent. La seva
indumentària contrastava molt amb el seu xassís, és a dir, la seva imatge
xocava de la mateixa manera que ho faria un tot terreny tunejat amb
alerons, llantes i spoilers propis de la fórmula U. Era un home alt, corpulent, gros, fort, de cap
rodó amb poc pèl però abundant sota el nas en forma de bigoti fosc. El color de
la seva pell justificava la demanda que feia als seus clients de portar gorra i
màniga llarga a bord per protegir-nos del sol caribeny, i més per nosaltres,
que venim volant directament de l’hivern.
La seva barca - no en recordo el
nom- era, per dir-ho d’alguna manera, del mateix estil que ell. Grossa, ampla,
austera -de fabricació gairebé casolana- robusta, pintada a mà i propulsada per
un sol motor gros de quatre temps modern. Un contrast estilístic entre arcaic i
modernista, com la seva tripulació. Em va presentar el mariner -que ja feia
estona que ho tenia tot a punt- així que, de seguida, vam salpar. Al ser tres, de lògica vaig pensar que, si
érem tres pescant, tindríem el triple de possibilitats de treure alguna cosa
interessant. Vaig seure a proa, amb actitud tímida i reservada, admirant el
paisatge i respirant aquella intensa olor de mar i gaudint d’aquella sensació
de llibertat que només sentim els navegants quan ens endinsem a mar. Feia un
xic de fresca i l’Atlàntic estava com un plat. Recordo que em feia gràcia
sentir com conversaven. En prou feines els podia entendre per la rapidesa en
què ho feien, la distància i l’aire que s’enduia les paraules seguint l’estela
del motor. El mariner va venir a tocar-me l’esquena per cridar-me l’atenció.
Parlava tant fluixet i tant de pressa que gairebé no l’entenia... fins que va
repetir el material dos cops, amb el braç estirat i senyalant amb el dit
la meva motxilla.
Lo de tenir un mariner a bord em
va semblar un luxe total. El capità timonejava, ell feia la resta de la feina i
el client, simplement, gaudia del viatge. De sobte, la tarifa establerta ja no
em va semblar tant cara. Deme carrete, bajo y material que le voy a montar
su equipo... i en menys que canta un gall, aquell jove es va treure de la
màniga un nus que feia més d’un pam de llarg. El va fer amb maquineta però, de
tota manera, em va impressionar amb la calma i l’efectivitat que el va
realitzar mentre navegàvem. El baix era de fluorocarbono, tal i com el
capità m’havia ordenat feia temps per missatge. Considerava que el carret era
important, la canya no tant... però el baix era vital: fluoro de
qualitat i de 0,90mm, ni més ni menys. Col·locat el carret a la canya i passada la corda de guitarra per
les seves anelles, faltava rematar el baix amb rings i assits hooks
de qualitat. Va separar els hams més grans i va analitzar amb ull clínic les
anelles que portava, tot preguntant al capità:
-Són demasiado chicas, no
crees? Con esto no tiene ni para empezar...
Portava material capaç de
suportar les tonyines de les nostres costes i li va semblar que eren de
quincalla! En aquell moment em vaig començar a preocupar. Quan va obrir la
bossa dels jigs se li van obrir els ulls com dues castanyoles. Ja
m’havia fixat que a la seva canya portava penjat un jig antiquat i completament
destrossat, i els meus eren tots nous de trinca. Com un nen embadalit davant el
seu primer arbre de nadal, es va limitar a preguntar quin era de tots el més
pesat i més gran.
-Tres minutos y bajamos señuelos.
Llegamos al primer punto sobre unos 160 metros
de fondo. Vaya calentando el brazo, a ver si los peces están- va deixar
anar el capi sense parpellejar.
Em va estranyar moltíssim la
profunditat que va anunciar, doncs teníem la costa tant a prop que podia
distingir perfectament els hotels i la gent menuda parant el sol a les piscines
i platges paradisíaques. Vaig pensar que ho havia entès malament, i vaig anar a
mirar la sonda: cent-seixanta-cinc metres! No havia pescat mai a més de 70m de
fons, i amb el que pesava l’equip i l’esquer que penjava d’ell, tenia claríssim
que les passaria més putes que Ben Hur a les galeres. El sol va aparèixer de
sobte darrera aquells quatre núvols de cotó fluix, que de tant bonics i ben
posats que eren, semblaven pintats a mà. Els meus somnis més humits es van
començar a realitzar al notar que la camisa se m’arrapava a la pell, i vaig
notar tres gotetes de suor que regalimaven fins trobar aixopluc entre les
celles. La dona em va obligar a posar-me abundant crema protectora abans
de marxar, però no vaig dubtar ni per un moment a posar-me la gorra.
Estava nerviós. Excitat, com un atleta
amb la mirada clavada a la meta. Sentia una mena de respecte, un nus a l’estómac. Tenia por.
Havia arribat l’hora de la veritat, el moment somiat, però les il·lusions van
esdevenir angoixes en un instant. No sabia si estava preparat pel repte, si
sabria pescar. Només podia sentir un
lleu mareig a la boca de l’estómac, la suor -que ja lliscava galtes avall- i
les cames tremolant. Vaig agafar l’equip amb les mans nues, mai he pescat amb
guants si el fred no m’hi obliga. El dit índex subjectava el baix contra el mànec
de la canya mentre amb la mà esquerra obria el pick up. A l’estirar el
dit vaig donar llibertat a la corda de guitarra, que durant uns quants metres
va brollar estrepitosa i estressada entre les anelles de la canya i, quan el
nus va haver passat, vaig notar com el jig, de dos-cents grams, descendia a l’abisme buidant la
bobina d’una manera ràpida, fina i suau.
-Montas buena trenza. Se ve
nueva y de muy buena calidad... – va dir en Roberto, que no es perdia
detall.
- No sé la marca... ahora mismito
no recuerdo ni como se llama mi mamá! – vaig contestar, fent riure mariner i capità.
-No te preocupes por eso, ya.
Cuando tu jig toque fondo, recoge unos treinta metros y lo vuelves a bajar. Voy
a pescar contigo, y te voy a enseñar algunos movimientos. Comprueba tu drag, lo
he apretado bastante.
L’esquer baixava molt ràpid, però
va tardar bastant a arribar a baix. L’espera se’m va fer eterna. Vaig tancar el
pick up, vaig recuperar dues voltes de maneta fent una breu pausa per comprovar
el fre del carret. Estava tant dur que, estirant amb tres dits, el carret ni es va immutar,
així que vaig agafar el fil amb tota la mà i vaig fer una volta amb el trenat. Vaig haver de fer tanta força per fer voltar
una mica la bobina que notava com el fil em cremava la pell i intentava tallar-
me la carn. Vaig mirar al capità amb la boca oberta i, sense esma per
preguntar, ja em va donar ell la resposta.
-Así està bien. ¡No les puedes
dar ni un metro, a esos cabrones! – va mastegar posant-se la gorra.
Obedient, resignat i callat, vaig
començar a treballar. Em suaven les mans.
