Per un final digne...

Hauria estat el dia perfecte per qualsevol pare que no fos pescador, la jornada marcada al calendari amb rotulador, el dia que la teva dona se sent orgullosa de tenir-te com a acompanyant de la seva vida i els teus fills com a patró, pirata d’aigua dolça, pilot d’aviació o, per deixar-ho més simple, el seu heroi. Fer bona cara i divertir-los una estona tampoc costa massa esforç, a no ser que tinguis el cap en un altre lloc. Passejada familiar amb barca pels canals d’Empuriabrava, dinar davant la platja, cafetó observant els avions és, de bones a primeres,  un privilegi que es dóna a l’any un, màxim, dos cops. Aquest privilegi però, quan el mar és ple de tonyines, a un pescador li pot semblar un horror.

Premia l’accelerador de manera decidida, apurant la tercera marxa abans de frenar a cada revolt. Seguir l’horari infantil et dóna certes avantatges, i una és que pots conduir mentre els altres dinen, a no ser que els francesos també estiguin de pont. Els nervis i l’estrès d’aguantar tot el dia la família s’estaven encenent darrera aquella autocaravana que no ens deixava més opció que respirar fons, esperar pacientment per començar a fer camí de baixada i veure el mar que a l’estiu ens banya. Feia mesos que no veia es Cucurucuc, la illa Messina, la punta d’es Caials des d’aquella perspectiva. Vaig deixar endur-me per l’enyorança de velles batalles lliurades amb canya i vaig aprofitar aquells petits moments d’intimitat per omplir els pulmons d’esperança i il·lusions renovades, però aquella imatge dins el mar em va desbocar l’adrenalina una altra vegada .

-          Veus aquelles taques més fosques dins el mar?

-          Les que toquen gairebé terra, entre es Cucurucuc i es Caials?

-          Sí. Són les tonyines menjant.

-          Estan molt a prop, no?! I els ocells? Que no es veuen?

-          Estem massa lluny per veure les aus, però n’hi ha –li explicava mentre baixàvem lentament per la collada divisant Cadaquès sota un sol primaveral. – Diria que estan a tir de canya... i jo sense material!

I dues-centes corbes més tard parava davant de casa, per descarregar la poca roba que necessitaríem fins l’endemà.

-Vaig a aparcar. Aprofito la companyia per anar a veure les meves amigues, a veure si em concedeixen un vals.

Deu minuts més tard estava davant el mar, aquest cop sí, veient els ocells que no veia la meva parella des d’allà d’alt, i dues immenses taques de peix removent-me l’estómac per no anar preparat. Amb la lesath de 3m i l’Stella muntat amb el trenat del 0’17 segur que hi arribaria i, només canviant el baix per un del 50, tindria una mínima possibilitat. Vaig intentar treure’m del cap aquella idea absurda fent un parell de fotografies amb el mòbil per distreure’m, però aquella temeritat em va obrir la gana.

No s'aprecia bé a la foto, però en 2n pla hi ha dues taques a l'aigua: les tunes menjant.

De bon grat m’hauria deixat anar però, darrera de tot pescador apassionat, hi ha un pare responsable que excusa la seva manca de virilitat cada vegada que observa pel mirall retrovisor el seu petitó badant la son de mitja tarda, així que no em va quedar altra que quedar-me dins el cotxe somiant i escrivint mentalment aquest relat.

Com voleu que deixi una coseta així soleta al cotxe?? Podeu veure, just darerra seu, com treu el cap la Xzoga. Una temeritat? Qui sap....

Les possibilitat de victòria eren escasses, inexistents si has lluitat mai amb un d’aquests animals i saps a què t’has d’enfrontar. Al maleter hi havia la Xzoga muntada per escapar-me l’endemà de matinada, esquers a punta pala, però amb aquella canya i un baix del 30 seria una utopia baixar del cotxe i temptar la sort del principiant en aquesta modalitat de pesca tant radical. Les possibilitats que en Nil es despertés eren poques, a jutjar de la cara que feia i la poca estona que portava dormint la migdiada. Total, només es tractava de baixar del cotxe, arribar en dos minuts a la punta dels Caials, llençar, clavar, sentir la força de la tonyina marxant, petar en tres segons i tornar en dos minuts de tornada, tres tenint en compte que les cames em tremolarien de l’espant. Ben mirat, ningú ho sabria que hauria deixat 7 minuts de no res al nen al cotxe tancat. Què faig?!

La temptació de veure les tonyines menjant a tir de canya des de la costa era tant gran que em vaig sentir com la Meryl Streep al costat de l’avorrit del seu home, parats al semàfor i veient de reüll al seductor d’en Clint Easwood esperant-la a l’altre costat. No calia dir res, només havia d’obrir la porta i deixar-se endur per un amor tant apassionant que la faria levitar per la resta de la seva vida però, al ser mare de dos infants, va deixar que la realitat desmuntés, una per una, cada fitxa del dòmino que formava el seu propi castell encantat. La Meryl es va quedar sense l’amor de la seva vida i jo sense protagonitzar el meu propi relat, convençuts però que la nostra decisió era la correcta, malgrat els dos som conscients de la oportunitat única a la vida que hem deixat escapar. Ai, Meryl... que complicat és ser pares... i que fàcil és continuar somiant.

Aquella nit em va costar conciliar el son. Cada vegada que em despertaven els nens  -qualsevol dels dos- em costava horrors tornar-me a relaxar. Em feien mal els braços, l’esquena i les cervicals. Recordo el nen dormint al cotxe profundament, les tonyines menjant a tir de canya, la passió recorrent el meu cos via intravenosa i el dilema més difícil al que m’he vist avocat. La raó es va deixar vèncer i li vaig dir a la Meryl que es quedés al cotxe amb el meu nen uns instants, que jo sí volia viure el que ella havia deixat escapar. Amb la mirada clavada al mar, vaig obrir el maleter, vaig escollir l’esquer més adient, vaig muntar la canya amb un ull controlant el meu hereu i, amb un gest hàbil, em vaig posar la jaqueta prima vermella que em marca un tiparro espectacular i així, com qui no vol la cosa, vaig anar saltant pels rocs com si fos l’Spiderman fins arribar amb tres salts a la punta dels Caials, i com si llencés una tela d’aranya amb un cop de braç, vaig apuntar a la taca blava que s’estenia al meu davant. La Xzoga va deixar-se l’ànima en el llançament, com si sabés que aquell seria l’últim que compartiria amb mi. El trenat finíssim va llençar el DUO tant lluny que el sol caient de la tarda el va fer lluir com si fos un cometa roent, i el carret va agafar aire sabent que ara cauria al damunt seu tota la responsabilitat del combat.

L’hòstia que em va cardar la canya va ser espectacular! Imagineu-vos una canya d’acció màxima de 40gr agredida per una tonyina que multiplicava per deu mil la seva potència, sort que vaig deixar el fre del twinpower molt obert o s’hauria desintegrat a les meves mans. Em vaig quedar mirant la bobina del carret per controlar com es buidava, calculava que en qüestió de quatre segons la bèstia m’ho arrancaria tot però l’atzar, la sort o el desig que allò durés una mica més que un orgasme, es van aliar i van fer que es parés just quan començava a veure el nus final del tambor. Sense tocar el fre, vaig començar a recollir línia a tota màquina, arquejant la canya d’una manera tant brutal que sentia com cruixia la seva ànima, recuperant tanta reserva de fil com pogués per intentar aguantar la propera carrera que em fes la tonyina un cop es notés presa. La canya em transmetia tot el que la línia em comunicava: els cops de cap de la presa, els tocs de les seves companyes que, alienes a tot, continuaven menjant al seu costat, i la sensació de velocitat que anava agafant la meva parella de ball, amb la diferència que aquest cop jo estava ancorat a la punta d’un penya-segat. Sort de la jaqueta d’Spiderman, perquè un pas en fals seria definitiu per mi i una putada pel nen que al cotxe dormia, esperant el seu papa estimat.

Portava uns 230m de trenat, restant els metres que he tallat cada cop que l’he empalmat a un nou baix. Calculo que la tonyina rondava els 170m enllà. La meva absència del cotxe  s’allargaria una mica més dels escassos 7 minuts que inicialment havia calculat, així que me la vaig jugar pensant amb la meva criatura i vaig tancar el fre a la meitat. La potència i la suavitat de Xzoga em serviria per amortiguar la fúria de la tuna, i la progressió del carret salvaria la vida de la línia, encara que no la del meu braç. Calculo que després de mitja hora d’intens combat, el meu fill es començaria a despertar.

Me l’imagino respirant l’aire fresc del cap de Creus que li entrava per les finestres un xic obertes. Amb una mica de sort, el primer que veuria a l’obrir els ulls seria el seu papa enfilat damunt la roca més alta, davant del mar amb la canya més fina que té lluitant amb una tonyina descomunal. El meu fill m’ajudaria a superar aquella bogeria, faria de director de cine d’una altra pel·lícula anomenada “l’Impossible” protagonitzada per el seu ídol, l’Spiderman encarnat amb la pell del seu propi papa, el mateix nanu a qui li ensenyava a portar la Duna pels canals, qui li donava el dinar mirant els Sky-surf al mar i qui li explicava que amb el seu avi portàvem els paracaigudistes fins el cel a saltar.

Molts pescadors no estem preparats per protagonitzar “l’Impossible”, de la mateixa manera que molts pares pequen de poca responsabilitat. Podeu creure el que us doni la gana d’aquest relat, però jo sé amb quins ulls va mirar-me el meu fill l’endemà, al despertar tots quatre al mateix llit i veure la meva Xzoga partida en quatre parts.

El meu fill es pensa que la va portar l’Spiderman.