dimecres, 20 de juny del 2012

Petita lesath



Tenia la necessitat de parlar amb algú abans d’arribar a casa. Em va semblar terrible articular aquelles paraules, com la primera vegada que vaig dir a un conegut que se m’havia mort una persona estimada. Ets sents dolgut, melancòlic, compungit, la veu no et surt del pit.

-Hola nena.
-Ei nen! Què?, al final els heu enganyat, o què?
-Sí... amb la mala mar que fotia ha estat més fàcil...
-I doncs? Què heu tret?
- Tallahams, servioles, un sard a jigging i barracudes, una d’enorme li ha partit tot...
-Ai, nen... ni que ho fessis cada dia... Que no estàs content?
- He partit la lesath, nena. Estic molt trist.

Fins l’endemà al migdia no en vaig dir res a ningú més. Sabia que una altra persona m’entendria, que ho sentiria gairebé tant com jo ho estic sentint. Els msm anaven així:
-Uaaaala,tio! Cagumdéu!... Amb la servia, espero. T’acompanyo en el sentiment.
-k va! Ës impossible partir una lesath en acció de pesca, va morir en acte de servei, però no amb un peix, sinó per burro!. Et dedicaré l’escrit. Merci!
-Ja m’ho suposava. Veient com treballava la “nostra tonyina”...

Aquesta foto me la vas fer tu, Martí, és una de les meves preferides. Vam fer un relat a mitges al fòrumdepesca, recordes? Tu i jo, en Zipi i en Zape de les lletres, mà a mà, escrivint posts i seguint-nos el joc intel·ligentment. Va ser increïble!


.
Encara recordo què deia el catàleg de Normark de fa cinc anys, me’l sabia de memòria: “si realmente deseas lo mejor, lesath es tu única opción” deia l’slogan que rellegia  cada nit. M’ho vaig creure i, buscant algú que me’n pogués dir alguna cosa concreta, vaig conèixer en Font. Em va parlar mil i una meravelles de la lesath que ell tenia, el veia parlar amb tanta seguretat i tanta passió que no me’n vaig poder estar de demanar-ne una per mi, una de més curteta i adient per pescar des de barca.
-          Espera’t, que et deixo la meva i la proves... així la compres convençut.
-          Saps què et dic? Que li demano a en Jaume ara mateix  i, quan m’arribi, vens a la Duna a  pescar bonítols, vols venir?

I van començar així les nostres aventures de pesca, units per la passió que sentim per la lesath: pescant molts peixos, menjant-nos moltes porres  i  fent-nos bons amics. Se’m posa la sang a mil quan recordo la sensació de volar per les ones proa a les pajareres i amb quatre lesaths als canyers. En aquells moments sóc, simplement, un home feliç!

L’Anna, en Martí, en Font i en Josep Mª saben que tinc dues lesaths, però la meva lesath és la primera, la mítica 2,4m acció fins l’infinit, la protagonista de molts dels meus relats de pesca, la que m’ha partit l’ànima des que, mutilada, davant meu va morir. Avui li he dit a en Josep Mª. Ha estat la segona persona a qui li he dit personalment, la primera va ser la meva dona. M’he vist obligat a respondre a la seva pregunta, no sense abans empassar saliva  i agafar aire per dir aquelles maleïdes paraules que mai em pensava haver de dir. M’ha tremolat la veu:
-Què et passa? Et veig trist?
- He partit la lesath...
I no calia dir res més. Han passat quatre dies i, sense dir res, m’ha vist tocat. Aquesta foto, Josep Mª, me la vas fer tu. Vam tenir mooolta feina! Gràcies,  amic.



Sé que uns quants de vosaltres us heu comprat una lesath arrel dels meus relats de pesca, ho sé perquè molts m’enviàveu privats al fòrum i a la majoria us vaig convèncer com ho va fer en Font amb mi. Almenys dos de vosaltres teniu exactament la mateixa que jo: la 2,4m acció màx 120gr (irreal). Un és en Font i l’altre és un company de fòrum que em va dir que se li havia posat la pell de gallina al tocar el seu mànec per primera vegada.  Jo vaig dormir amb ella la primera setmana. Va ser lo últim que veia cada nit i el primer que veia cada dia fins que la dona em va fer triar: “jo o la canya, els tres no hi cabem al llit!” i vaig anar tres dies a dormir al sofà abraçat  a la meva lesath.

Jo no recordo la pell de gallina, recordo que quan em quedava sol a casa (encara no tenia fills), l’agafava i em sentia com un samurai amb la seva catana. Quan, al cap d’un any, vaig poder estalviar i hi vaig posar el Twinpower Fc 5000, em vaig sentir com un puto ninja: lleuger com una ploma, potent  i àgil, pescant a traïció el meu primer gran dèntol i el meu primer llobarro XXL. Llavors van venir els bonítols, i vaig trobar a  faltar la velocitat que em donaria el twinpo FC 6000 comprat a en Manel de 2a mà, i van començar a caure els bonítols com a mosques, i els samurais i els putos ninjas quedaven petits al costat del poder que sentia. Amb l’Stella Fa 8000 havia arribat al 3er nivell de súper-guerrer, i ni en Freezer, ni en Vegeta tenien res a fer davant la confiança que tenia. I van començar a venir els nens... i els mals d’esquena, de braços,  el cansament i les tendinitis. Necessitava el millor carret per la millor canya del món, la meva lesath,  i quatre anys després de passejar- la per tot arreu, encara se’m va posar la pell de gallina  quan hi vaig muntar l’Stella sw5000. Ara em sentia com la tia de Kill Bill, l’Huma Truman que es folla als samurais, els menja la polla als ninjas i s’eixuga el cony amb la cresta d’en son Goku. Així em sentia jo amb la meva lesath: invencible!

Reunir 4 lesaths és un gan privilegi 

Recordo un matí que pescàvem lluny del port, on ens portava la Duna, buscant uns bonítols que no apareixien. Va ser al mirar la sonda que li dic a en Martí: “mira, això segur que són pagres, és l’únic peix que sé veure a la pantalla”. Deixo caure el jig i flass, un pagre! Deixo caure altre cop el jig i nyoc, un altre! I un altre! I el pobre Martí, amb uns ulls com a taronges, em diu “verge maria puríssima! Però es pot saber com ho fas, redèu?!”. No ho sé Martí, va ser  la lesath.

I tu Anna què? No riguis, que també n’hi ha per tu. Deuria ser al gener, o al febrer que vam quedar i la Duna estava fotuda, tenia la grip i el mecànic li va dictaminar un motor d’arrancada nou de trinca... en fi, que vam acabar a la Maina. Des del Marmoler vam veure uns ocells que grataven al costat dels penya-segats i, quan hi vam arribar, abans no havies agafat la teva canya, la meva lesath ja estava corbada. “T’ajudo?” em vas preguntar, “no, tranquil·la, em sembla que és un bonítol...” i va ser un dèntol! “hòstias, corre, afanya’t!” hahaha. I la segona vegada que em vas preguntar si volia una foto ja  tenia una altra picada! Hahaha, Va ser la lesath: amb tres tiros va treure un dèntol i dos bonítols macus. Va ser la lesath... la meva nena maca.


L'Anna a la seva... jo fent fotos i les lesaths esperant pacientment. 



Només un dia he tingut la sort de fer un volt amb la família al complert, només un. L’Alba de seguida em va dir que la canya del fil groc era la seva, i que volia treure un peix. Vaig muntar un DUO petitó i vam fer un xic de curri quan, de cop i volta, salta la nena i em diu “papa, un peix, un peix!”. I al cap d’uns minuts tornàvem a l’aigua la oblada més grossa que mai he vist. Gràcies, maca, per ser tan dòcil amb la meva nena i ensenyar-li que es pot ser potent i sensible al mateix temps.  

La meva lesath no és -era- una simple canya.. Em donava la confiança d’un vell amic, em donava la força que sent un pare, la tendresa d’una mare, la passió de l’amant insatisfeta, el respecte i el suport de la parella, la saviesa d’una iaia, la franquesa d’un germà i la bellesa d’una filla. La meva lesath era un membre més de la família: també tenia defectes, però me cagum dèu... com l’estimava!

La última foto vull que sigui aquesta. Els afortunats que teniu una lesath segur que li heu trobat algun defecte, que els té. Estimeu-la, respecteu-la i cuideu-la -si podeu- una mica més del que jo he sabut fer. No feu cas del que diguin els catàlegs, no en tenen ni puta idea del que una lesath pot arribar a fer. Jo sí que ho sé.




Als qui heu llegit el relat “el show de... (Benny Hill)” recordeu-lo, els que no, us convido a que ho feu. Molts penseu que els meus relats són literaris, que me’ls invento. Amb una lesath a la mà, no em calen recursos literaris, la realitat és molt més divertida! 


S’accepten propostes, recomanacions, promocions i condols.

Descansi en pau, la meva lesath. 

6 comentaris:

Josep M. Pons ha dit...

T'acompanyo en el sentiment...
Sempre sap greu perdre una canya! ànims!

Guiti ha dit...

Molt bo, boníssim!!
M’agrada de veritat.
Salut!
Jordi

Anònim ha dit...

Jo l'hagués fotuda a mar. No és digna de passar la resta dels seus dies aparcada, criant pols. Com un avi aparcat en una residència. El seu lloc és al fons del mar al costat d'alguns dels jigs triomfadors que han mort en acció! Tritó la tingui a la glòria, i al costat de la meva predecessora d'spinning.

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Gràcies pel suport, Pep!

Jordi, no sempre surten les coses com a un li agradaria, però va ser molt dur escriure aquest text. Canviaria moltes coses, però n'estic content. Ets molt més sensible del que em pensava (ja fa temps que ho sé), i això em fa molt content.

Anònim... el fons del mar seria un final romàntic per la meva lesath, però no és biodegradable, crec.

Us vaig dir que al proper repor de revista posaria una foto amb esquers. Ho faré, i segurament també li posaré a ella. S'ho mereix.

Tinc 10 de les millors anelles disponibles, qui sap, potser algun manetes les pot reciclar en una nova canya per mi feta a mida. Seria una canya nova, però amb la seva ànima.

El cor em diu que l'he de guardar, algun dia l'Anna me'n pot fer un quadre!

jaccod ha dit...

Raül, jo soc el que s'hem van posar els pels de punta de només veure el mànec. Sento molt lo que t'ha passat, com tu dius, només saps el que és un lesath quan l'has tingut a les mans. Jo sóc molt més dolent que tu, i no pesco ni una quarta part, però et puc assegurar que cada dia que surto i la trec de la funda hem torna a caure la baba com el primer dia.
Sort, ànims i fins aviat.

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Jaccod, quina il·lusió m'ha fet el teu comentari! Moltes gràcies pels ànims!

No es tracta de treure mé o menys peix, jo no sóc bon pescador, malgrat ho sembli als meus relats de pesca. quan una persona es compra una canya recomanada per un mateix, sempre fa por que no li agradi o que no li faci sentir el mateix que a ell.

Estic molt més tranquil ara que sé que n'estàs molt content i que encara se't posa la pell de gallina quan la veus.

Fa un mes i mig que vaig partir-la. Va ser el mateix dia que treia la Duna de l'aigua, l'últim dia que he anat a pescar. 45 dies després encara tinc la puntera a sobre la taula... suposo que encara no ho he superat.

Estic molt animat pq, donant-li moltes voltes, he trobat la manera de fer-li l'homenatge que es mereix.

serà un relat de llegenda!