Dimecres accidentat

Feia gairebé 1 any que estava negociant al despatx un dia de festa entre setmana per anar a pescar quan ho fan els “rics”… jajaja… I per fi aquest dia va arribar. 

Els que em coneixeu sabeu que la meva zona de pesca habitual és l’Escala, i no marxo gaire més enllà, que no estem per anar cremant bitllets. Per lo que, per acabar de fer aquest dia de pesca més especial encara, havia de ser al Cap de Creus, zona que no acostumo freqüentar per la distancia que m’hi separa. 

Així doncs vaig quedar amb el “col·lega” a les 9:00 a Empuriabrava, on hi té la Duna, la seva estimada. 

I així va començar la jornada... 

... No rieu, no... la imatge no enganya, la Duna va dir prou, que ella no s’engegava, i ja sabeu, quan a una dona se li posa una cosa al cap no li porteu la contraria... jajaja. 

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat... 

JAJAJA, US HO CREIEU??? Que jo pujo expressament entre setmana per sortir a pescar i que em quedo a terra perquè la Duna no es vol engegar? I UNA MERDA!!! 

Era moment d’entrar en joc la Maina, que no per ser de casa me l’estimo menys. Des d’aquí, i de part del col·lega també, donem les gracies a en Manelic, que ens va deixar les claus sense rondinar. 

Eren les 11 del matí més o menys que ens acomiadàvem del mecànic a Empuriabrava i ens dirigíem cap a l’Escala. 

Haig de confessar que estava una mica decebuda, doncs havia esperat aquest dia amb massa il·lusió com per acabar pescant allà on ho faig cada setmana. Però no podia matar al col·lega, així que més valia aprofitar el temps que ens quedava i disfrutar de la seva companyia a casa meva. També haig de reconèixer que em feia il·lusió portar-lo a la Maina, doncs seria la primera vegada que l’invito fent jo de patró. 

A les 12 del migdia tombàvem la bocana i em diu tímidament que s’ha deixat la càmera... quan la meitat de la feina que havíem de fer era un bon reportatge (l’altre meitat, evidentment, era pescar)... “Vols que giri cua i l’anem a buscar?” li dic jo, i em contesta “Tira, tira, que ja és prou tard”. Així que, fent-li cas, cosa rara, em dirigeixo al lloc on la setmana passada havia estat un festival d’ocells i saltades. 

Però el festival feia dies que havia acabat, allà no hi quedava ni ocells, ni saltades, ni ... en fi... deixem’ho aquí. Comencem a gratar la zona sense massa convicció veient que la sonda no marcava. Fem diverses passades per damunt la marcació, deixant caure els nostres artificials una i altra vegada... i mentre ho fèiem divisàvem a uns centenars de metres d’on ens trobàvem, una colla d’ocellots que malgrat no menjaven semblaven estar prou nerviosos com per fer-los una mica de cas. Així que un de nosaltres (ara no recordo qui) va obrir la boca, l’altre immediatament respon... “sí, ja ho he vist, hi fem una ullada?” i no ens va caldre discutir, doncs pel que ens interessa ens posem de seguida d’acord. Arribem a tiro dels ocells i a la primera llençada del col·lega... “JA EL TINC!!!” crida ell... i després d’unes quantes voltes de manivel.la i havent provat com tirava el peix, segueix dient... “un bonitol” sense massa emoció... (i és que des que veu per internet que hi ha meros a mar sembla que els bonítols ja no són el que eren... jajaja). “T’ajudo?” li dic jo, i em contesta... “pesca, pesca, ja m’espavilaré”. Així que no em moc d’on sóc, però no el podia deixar de mirar, pensant... i el burro el perdrà per no deixar que li porti el salabret... De cop se li il·lumina la cara... “ÉS UN DÉNTOL!!!”, i sense preguntar m’afanyo a buscar el salabret, doncs perdre un bonítol és perdonable, però perdre un déntol és un pecat. 

Ja tenim el nen content... per un moment va deixar de pensar en la factura del mecànic que li caurà... jajaja. 

Mentrestant jo segueixo llençant i tinc la meva primera picada... “JA HI ÉS” dic jo, i ni 5 segons em va durar l’emoció que se’m va desclavar... i el compi en clava un altre. Aquesta vegada sí, era un bonítol. I la situació es torna a repetir... torno a clavar i s’em torna a escapar i ell en treu un altre. Ara sí que em començo a mosquejar... i cambio l’ham que portava per una potera tal com anava ell, però ja era massa tard, els peixos s’havien acabat. 

Aquest va ser l’únic empait de la jornada, almenys algú el va aprofitar. 

Entre mig encara vam fer una aranya (siiiii, la vas fer tuuuuu....) i una hora abans de plegar, avorrits de no veure ni ocells ni saltades, proposo provar amb la sipia. Li ensenyo quin és el meu muntatge (estic preperant un video per aviat ensenyar-vos-el a vosaltres també) i amb ¾ d’hora teniem 3 sipies i un calamar... i amb això tancavem la jornada, força diferent a com me la havia imaginat, però amb bona companyia tot queda compensat.