Balanç del dos-mil onze i altres

Bona nit Raül,


Per fi he trobat un parèntesis entre mig de tanta corredissa.

Lo del comentari d’en Becader al reportatge que vols fer... pensava que ja no el necessitaves, sempre t’he dit que crec en tu, i que quan fas el que saps fer no has de tenir por de res ni de ningú...

...Doncs com et dic, confio en tu si es tracta de vendre esquers, però a mi no m’has de donar peixos a manta. A vegades, si em poso a la defensiva és perquè m’adono que les teves paraules, que abans em sonaven sinceres, s’han quedat només en paraules. Recordo un tal Raül, un noi senzill, un xic barruer però de bona pasta, al qui li agradava sortir a pescar amb la seva barca, disfrutar de la companyia quan la tenia i respirar la llibertat que el mar li donava. No tenia el millor equip de pesca del mon, però en il•lusió ningú el guanyava. I es contentava amb allò que li deparava la jornada, fos un serrà, un surell o una simple oblada. I amb això era feliç, perquè no eren peixos el que ell buscava, sortia a mar a buscar la inspiració, per fer després, tancat a casa, allò que realment li agradava, que era escriure, transmetre emocions, causar reaccions, i de fet hi tenia molta traça. Tenia el poder de ressuscitar els morts, d’enterrar els fantasmes, fer caminar el coix, fer somiar amb paraules.

Fa temps que no en sé res d’aquell tal Raül, m’agradava compartir amb ell l’habitació 405, anar de botigues o veure néixer el seu segon fill. Sé que els peixos s’acabaran, perquè tot té un principi i un final, i quan això passi jo estaré aquí, al sofà, a punt per veure junts una altra “peli” del plus.

Mentrestant li seguiré felicitant els Nadals, un a un sens falta...

Anna                           

El noi que tu busques només jo sé on és. Aquell noi era molt feliç escrivint relats de pesca, però encara ho era més quan ho feia sobre la vida, sobre petites cosetes que a tots ens afecten. Recordes com t’enganyava al fòrum amb les meves històries? Sempre hi queies de quatre grapes... he,he, eres molt innocent! M’encantava escriure aquelles coses, em sentia lliure i molt, tremendament feliç! Notava l’alè de la gent que em llegia, en volien més i més i jo els ho donava tot fins a traspassar els límits de lo permès. El relat de les botigues va trencar motlles al fòrumdepesca! L’altre dia em vaig trobar en Jaime i en David a mar, i entre birra i birra, el segon encara va recordar-me com havia rigut amb el relat de l’habitació quatre-cents cinc! Tres anys més tard i se’n recordava! Això em fa molt content. Quan vaig escriure el de “la peli del plus” m’ho vaig passar teta. Fa molt temps que no ric mentre escric, i això es nota.

Vas crear primerapedra precisament per fer-me lliure, perquè pugui dir tot allò que em surt de dins, per poder llegir tot allò que esperes i jo necessito imprimir, però siguem realistes: el món de la pesca vol peix i li importa ben poc els sentiments. Ja n’hem parlat una mica, cal que ens veiem ben aviadet i conversem una bona estona mentre esperem la picada del dia. Recordes quan intentàvem pescar pagells per fer un reportatge de revista? No pescàvem res però no ens avorríem. Junts somiàvem amb la primerapedra.

Mira, entre nosaltres, a mi també em fa molta ràbia guanyar-me un seguidor cada vegada que simplement poso la foto d’un gran llobarro o promociono els DUO, també em dol que tinguis més comentaris per haver pescat un gran déntol que amb el bon escrit de Halloween, però ja comença a ser hora que obris els ulls i entenguis que això funciona així. Quan ho vegis, gaudiràs altre cop del blog i de tot això que junts estem construint. Mira-te’l bé petita, el nostre blog funciona de meravella: ens envien esquers DUO directament des del Japó, ens espien les revistes que m’aprecio, cada dia tenim més seguidors, la gent vol ser protagonista de les nostres històries, ens ajuden a treure peix, ens conviden a pescar on ni tu ni jo podem anar, ens recorden que tenim esmorzars a alta mar pendents... en definitiva, la gent ens valora i ens estima, i això ho hem assolit amb un simple blog de pesca, què vols més?

Estic novament d’acord amb tu, com gairebé sempre... aquí no seré mai feliç del tot, ho sé. M’ho passo bé fent anuncis d’esquers, són una parida però hi estic cinc minuts, sumo seguidors, tinc comentaris i guanyo temps per estar amb els meus fills. Mira lo positiu! Quan escric una mariconada  m’hi passo tres dies i sembla que no li importi a ningú... però jo sé que a tu t’agrada i ja m’està bé. La felicitat complerta no la trobaré mai en el món de la pesca ni a primerapedra. Quan era jove, tenia cabells i no pescava gens somiava amb tot el que tinc ara, que no ho veus? El món de la pesca em limita, cert, però ja que hi sóc, deixa que l’exprimeixi. Saps que sóc una bona llimona, que tinc suc per donar i vendre, ara deixa que doni la volta a la truita i sigui jo qui en tregui profit, doncs ja em coneixes, semblo burro moltes vegades, però fa tres anys que estic invertint. Sóc un pescador mediocre, però tinc molta paciència quan m’he marcat un objectiu, i no són peixos el que busco en un món tant competitiu.

I què fem amb la resta? Doncs escriure i gaudir, escriure i deixar-nos llegir. Tu ets artista, pintes molt bé!, a mi m’agrada escriure i és el que vull fer. Aquí escriuré el que la gent demana i allà fora el que a mi em doni la gana, el que em fa sentir viu i satisfet amb mi mateix. On? Doncs mira... mentre esmorzis, mentre dinis, quan vagis a la feina amb bus o amb tren; qualsevol dia, en qualsevol moment, agafaràs un diari i llegiràs el que necessito dir de la vida on em pertoca: en cartes al director, en columnes d’opinió, en publicacions gratuïtes de la meva comarca on he vist que imprimeixen relats d’escriptors com jo, per exemple. Fora d'aquí podré parlar de la terra i no del mar, del retrobat tren d’Olot, dels nens, de sexe, d’amor i de la vida. També escriuré sobre sentiments perquè tothom els té i m'agrada la sensació que tinc al posar-se'm la pell de gallina. Hi ha milers de petites publicacions que necessiten gent com jo perquè no disposen de diners per pagar a grans escriptors i columnistes, són petites gestes setmanals que acullen a gent de carrer que saben i -sobretot- volen escriure. Quan?


Ho faré tota la vida.


Anna, el noi que tu busques el trobaràs al teu dia a dia, no desapareixerà mai perquè aquell que Tenia el poder de ressuscitar els morts, d’enterrar els fantasmes, fer caminar el coix, fer somiar amb paraules sóc jo, petita.