divendres, 25 de març del 2011

La festa de l'escuma

Una bona captura no té perquè valorar-se proporcionalment al pes de la bèstia. Una bona captura és aquella per a la qual sentim il·lusió abans de treure-la, la que satisfà els nostres objectius, sigui petita o gran.

(Martí, forumdepesca.com)


Paraules sàvies d'un home que m'ha ensenyat moltes coses, i entre tantes, també un xic a pescar. Aquestes són paraules robades del fòrumdepesca.com, un indret on les bèsties del mar esdevenen, només de vegades, persones  formidables, i amics i amigues de veritat. De tant en tant, massa poc sovint, podem trobar persones compromeses amb la humanitat, i resten molt lluny dels bàrbars que, massa freqüentment, veiem a mar. Va per tots vosaltres, amics, els que sentiu vàries coses al veure el mar i les sabeu compartir, que és el que realment costa de cercar: 


Ahir vaig sortir, anava sol però estava molt il·lusionat. Per primera vegada vaig deixar l'anorac al cotxe, ja que eren cap a quarts d'onze que vaig començar a desfilar pels canals. No hi havia boira, ni vent, ni pluja, ni res que em fes pensar amb un del mes de març més estranys que recordo en els últims 20 anys. Vaig estar temptat d' apropar-me a la desembocadura  de la Muga, molt oberta per les últimes riuades, però ben aviat ho vaig descartar: hi havia molta brossa i branques surant, així que segurament els esquers hi quedarien enganxats.




Després de gairebé un mes de no pujar a la barca, un se n'adona de lo afortunat que és quan està navegant. L'aire primaveral era fresc a aquelles hores, però el sol es feia notar a la cara, fins i tot a les mans. Crec que era la primera vegada del que portem d'any que anava sense guants, i és un element important a la vida, perquè ajuda a palpar moltes coses que de vegades no les donem com a importants, com la temperatura de l'aire, comprovar amb alguna que altra punxada si els hams estan prou afilats, el tacte del carret, del mànec de la canya, i què dir del tacte de les escates i de l'aigua quan tornes el peix a mar!
 


Les meves sospites eren clares: hi havia un xic de mar de fons de llevant, i aquesta tonteria era la que feia temps que esperava, doncs la direcció dels vent que bufava ahir mateix, encara que fluixet, em donaria les condicions de mar perfectes per practicar la pesca que més m'agrada: la de l'spinning als rocs des de  barca. L'últim dia que vaig sortir a mar ho vaig estar provant, volia pescar sards amb artificial, però no hi va haver manera... així que ahir, amb l'escuma que hi havia d'haver, alguna cosa bona podria portar a casa!


Molt abans d'arribar a el Gat ja vaig fer uns quants llançaments.... i al segon o tercer tir ja  vaig tenir unes seguides de llobarros! Mare meva! ja tenia el cor a cent! Deurien rondar el quilo de pes, n’hi havia almenys tres, no eren grossos ni els més llestos de l'indret, però prou com per defugir la picada... així que no em va quedar altra que insistir. (Val a dir que això no passa massa sovint, més aviat poquíssim,  no us penseu ara que cada cop que hom surt amb barca els llobarros corren darrera seu!) Vaig canviar el rapala, aquest cop més gros, per poder llençar de més lluny i evitar així que em veiessin... la putada de pescar amb barca és que diuen que el llobarro sempre pica al final, que no s’ha de deixar de recollir amb fe fins que l’artificial deixa de tocar l’aigua,  perquè els llops esperen mot sovint fer l’atac a l'últim moment... però el final nostre és el revés que a les pedres, és a dir, fora la brumera i és on ens delatem. Crec que és molt més fàcil enganyar els llobarros des de terra, malgrat molts podeu pensar que pel sol fet d'anar amb barca ho tenim tot molt més regalat (molts us en faríeu creus de quant s’ha de treballar!).

(sento la fantasmda, però aquí sí que m'heu d'aguantar... entrar no és obligat!)


Vaig provar a totes les pedres "bones", i enteneu "Pedra bona" com aquella que algun dia he tingut alguna picada, alguna seguida o res de res, però que crec que hi pot haver peix. Jo no busco llobarros quan pesco a l'espuma, busco sards:  doncs per mi és la pesca total. M'atrau moltíssim perquè necessito posar-hi els cinc sentits: he d'estar concentrat, pendent de tot en tot moment, sense marge d'error si no et vols esclafar contra els rocs. Molts cops no en tens prou amb les dues mans, i acabes aguantant el timó amb les cuixes, o amb la cigala si cal i, molt sovint, amb tanta refregada, m’acabo excitant!


 És molt difícil controlar-ho tot, i per això quan tens una picada et satisfà el doble, o el triple si l'acabes traient. De vegades he d'apurar molt perquè sinó no tinc temps de pescar mai, i acabo fent sempre de guia.  No ho faig expressament, i sents en Martí, l'Anna, en Font o qui sigui que et diu "nen, que toquem els rocs...!". El problema són les corrents. Una cosa és el mar, l'altra el vent i una de molt diferent és la corrent. De vegades no tinc temps ni de fer dos trets, que he de rectificar el rumb ràpidament... i així és molt difícil tenir resultats en forma de peix. Suposo que és per això que em complau tant aquesta pesca, perquè encara que no pesqui res, he de dominar-ho tot: la barca, la canya, el timó, el gas, el vent , el mar, la corrent i el cap gros que tinc davant que no em deixa veure res! hehehehe

Ahir anava sol. El mar era de fons de l'est i podeu pensar que de seguida me n'aniria contra els rocs, però no era així perquè feia vent de nord. Depèn molt de les parets, penseu que tenim cingleres verticals que canalitzen el vent i, sobretot al cap de Norfeu, hi ha sempre unes grans corrents que no et deixen fer el distret.


 Penseu però, que segons quins llocs i com em posava, la barca quedava quieta durant força estona (tampoc massa), fet que em donava temps, fins i tot, de pujar al "podium" de proa i fer uns quants tirs amb tranquil·litat. Quin gust que dóna! Per uns moments crec que tinc un patró que em guia i em puc dedicar, en exclusiva, a pescar...

Recordo la última sortida que vaig fer quan el company va voler esmorzar, i li dic “home, doncs aprofita i porta la barca” i em vaig dedicar per uns minuts a pescar. No havia de tenir res més al cap, “només” havia d’estar per localitzar el peix, de sentir l’artificial quan es vol enganxar a la pedra o quan és un peix qui el toca a ell, i sents a la canya aquell cop sec amb què tots somiem: “TOC!” Em vaig sentir lliure, afortunat, poderós a les mans de la meva canya, però la cosa va durar poc... el vent ens va empènyer amb força, i per més que el patró ho intentava, no podia sortir d’aquella angoixant situació. Vaig notar que se li encallava l’entrepà, vaig veure la seva cara de pànic i els ulls a punt de saltar, vaig sentir que la situació se li escapava de les mans, i va ser quan ho vaig veure clar: davant els rocs, sigui quin sigui l’estat del mar, el patró ha de saber en tot moment el que es fa. Ha de saber exactament quin és el tacte del gas, quina serà la resposta de la mecànica, com es comportarà la barca, i tot això, només cada patró ho sap. Cadascú al seu lloc, i si són els companys qui pesquen més, doncs mira nano... és lo normal. De cada deu tirs que jo puc fer, ells en fan de 18 a 23, i això, al cap del dia, és molt més peix matemàticament. Ho dic perquè moltes vegades em dóna la sensació de saber-ne molt menys que ells, i per això tinc moltes ganes d’anar a pescar un dia als rocs, en igualtat de condicions, i saber realment quin és el meu nivell.  Ja tinc uns bons companys per provar-ho, gent  que fins i tot estan disposats a escurçar l’itinerari o a fer una sortida de jubilats només per avenir-se a les meves pèssimes condicions físiques i això, Martí, Anna i Dani, només ho fan els amics. 

Perdoneu, perdoneu... és que aquí sí que em permeto la llicència de deixar-me anar en el meu pensament. De què parlava? Oi tant, dels sards!

(Aquesta foto me la va fer en Gabi un dia que sí buscàvem llobarros per fer el repor Llops de mar)


Ahir no vaig pescar cap sard. No hi eren. No es veien per enlloc. Vaig treballar de valent, vaig provar tots els rocs on creia poder-los clavar, sense premi, sense triomf final. I mira que m’ho vaig currar... penses “on pebrots us heu amagat?!” Llavors mires, veus aquella escletxa, aquell racó, aquell replà... sents el vent al clatell i calcules cap a on has de tirar per fer anar l'esquer just on has pensat, apurant al màxim a la pedra perquè és on el sard està menjant, i flassss! Picada al canto! Sents la puntera de la canya com treballa, et dóna petites descàrregues d’energia vital, el fre del carret resta clavat perquè no és una peça maca, però és exactament igual, perquè aquella simple picada és tot el que has estat buscant. Has aconseguit dominar tots els elements naturals, controlar l'escenari de pesca, calmar els nervis, viure les sensacions d'aquell preciós moment i interioritzar-los, segurament per sempre, en algun raconet del teu pou interior que cada cop és més fons, però més ple.


De vegades, quan un es contenta amb pescar sards, pot tenir sorpreses agradables. Jo encar la busco, doncs aquest sard el vaig pescar a jigging a 40m de fons, mentre el llobarro el va fer en Gabi, no sé ni com.

Vaig acabar, desesperat, fent una mica de curricà. És cert que aprofitava per fer un mos, però us asseguro que el dia que veieu a la Duna arrossegar un esquer per la seva popa és que estic realment fastiguejat de no pescar res... És el moment que sempre aprofito per trucar, per parlar amb algú important després de tantes hores d’estar callat. Doncs baixava arran de rocs per si enganyava algun llop amb el mòbil a la mà i la forquilla a l’altra quan vaig veure, en una punta bona la única “pajarera” del dia, així que, sense presses perquè no hi havia ningú més que jo en tot el mar (i tenia la sòcia cardant-me un rollo d’arquitectura monumental), vaig recollir l'esquer, vaig fer una queixalada a la mandonguilla, vaig canviar l'esquer, i vaig acompanyar la manduca amb un tros de pa. Penjo a la nena, cop de gas i anar baixant mentre  posava un esquer de superfície, un Lucky Craft d'11cm crec recordar, un dels millors que tinc a la capça d'esquers, perquè allà no hi vaig anar a buscar sards...

i no em vaig equivocar:

els ocells eren una mica per tot, però vaig apuntar just a tocar les pedres, i a la punta que entrava més a mar (és un petit cap). Tiro, no cal esperar perquè el rapala no baixa... (m'ha costat molt adaptar-me a la pesca sense ferros!) vaig recollir l'esquer molt a poc a poc, mantenint-lo al màxim de temps a l’escumera, i a la tercera volta de maneta PATAM! òstias! ja et tinc, cabró! vine amb el papa... aquesta vegada sí que em va desembragar el fre del carret, però no el vaig deixar marxar per evitar el roçament amb les pedres... i ho vaig poder evitar perquè tampoc era un peix massa gros... però què voleu! és el que hi ha... era un peix nerviós, talment com la picada del sard, però més combatiu abans de lliurar-se a les meves mans. El seguien un parell d'acompanyants, de bona mida també... d'haver portat a un col·lega, hauria pescat segur, i quan es fan doblets són moments que no es poden oblidar... els dos enganxats a un peix... "i ara, qui agafa el salabre?"


Bé, a mi no em va caldre, perquè era una oblada... però entrada en “carnes”, eh! em sembla que és la oblada més grossa que he pescat mai! Passava del kg segur... i la vaig tornar a l'aigua pels bons moments que em va donar. Remetent-me a la citació inicial, us puc assegurar que aquella picada em va fer sentir l'home més guapo i afortunat del món, i encara que fos una simple oblada, amb res es pot comparar la sensació d'intuïr on és el peix i al cap de tres segons tenir-lo clavat a la teva canya.



(Penseu que el Lucky és d'11cm, crec, i sabeu com va acabar? Doncs sí, no falla mai... el millor esquer que tens, sempre l'acabes deixant a les pedres... ni que sigui a l'últim tir!)


Ahir vaig pescar quatre o cinc oblades, algunes de petites i una de molt gran. Vaig tenir un parell de seguides de llobarros, bon temps, bon dinar i vaig veure només aigua. Vaig fer 3258 llançaments (realment m'encantaria incorporar a la canya un compta-tirs!) per tenir quatre miserables picades... però la pesca a spinning és així... tant dura de vegades, però sempre tant espectacular.

Us trobo a faltar a mar. Estava sol, però sol, sol! Ahir podia dir que tots els peixos eren per mi, tots, però m'hagués encantat no pescar-ne cap i tenir-te amb mi, pescant al meu costat.



12 comentaris:

Joan Corral ha dit...

Jo hauria d'estar dormint.... d'aquí a tres hores em llevo. Però vet aquí que m'he trobat amb aquest entrebanc. Agradable de llegir després de tants dies de poc peix i meteorologia penosa. Un cop de moral. Sí, senyor! Joan

Raül Ortiz Tudela ha dit...

sabia que a aquelles hores només tu estaries conectat....
he parlat del fòrumdepesca i dels amics que hi he fet allà, com en Martí, l'Anna i en Dani. Sàpigues que tu, Joan, n'ets un altre i que, per fi, he pogut deixar de ser el teu "germà". A partir d'ara "només" vullla teva amistat.

gràcies pels comentaris que fas, i que tingueu sort avui pescant amb la Bala Perduda!

Anna O. S. ha dit...

Gracies per fer-me tanta companyia.
Porto TOOOOOOOOTTT el dia tancada sola al despatx, sí, sí, en dissabte i treballant, i demà serà exactament igual. No sé què en faré de tants quartos si no tinc temps per gasta'ls...
Feia dies que no et llegia perquè no tinc temps ni per cagar... jajaja!!!, i no sé encara quina força m'ha empès avui a entrar aqui. Potser perquè m'avorria, potser per fer un kit-kat, o potser perquè et trobo a faltar, a tu, a les lectures, al mar... tornar a la normalitat...
A veure si abans no marxin les besties de veritat trobo un foradet i ens escapem amb la Duna.
Bon relat Raül, segueix treballant, i jo... també ho faré.

GABI ha dit...

Raul. com va tot?
Ja saps que no tinc res adir dels teus escrits, només gràcies
Gabi

Raül Ortiz Tudela ha dit...

NENA, sigues més fina, que quan vols ja en saps, d'escriure! Tu treballa de valent, que el pati no està per òsties... aviat em vindrà la feinada a mi també, però els cuartos ja els tinc tots ben colocats!

per cert, encara t'he d'acabar a feineta de Pesca d'Illes, ho faré demà. Quan acabeu aquesta escola del dimoni, ja m'avisaràs, que la Duna t'està esperant. Sempre, mentre la netejo un cop l'he amarrat i tu portes trastos al cotxe, em diu entre somriures que s'ho ha pssat pipa, veien-te pescar.

El que li agrada més a la Duna no és els peixos que li fots pel cap, sinó les converses, el pa amb tomàquet que em prepares, els projectes i treballs nous que portem entre mans, i com no, les nostres discussions constants! hahaha La Duna s'ho pssa de puta mare quan vens, però no pas tant com jo.

pesca, converses interessants i sensibilitat. Algú dóna més?

ben aviat tornarem a fer somiar a tota la gent que ens segueix, i aquest cop serà amb un peix de veritat. Tenim una feina pendent i nosaltres, com els del Barça, no fallem.

Fish ha dit...

Esta entrada tiene mucho sentimiento,
pues poder pescar tranquilo entre esa espuma más o menos densa, jugando con el oleaje al perro y al gato, dónde colocar esa muestra que nos reporte algo de emoción. En fin, tan técnica como afectiva, los sentimientos afloran. Pero sobretodo el poder disfrutar de esa calma que todo lo embarga no tiene precio, la pesca, ensí, no es solo sacar peces debe haber algo más al fondo dónde cala tan hondo que hace que nuestra mente, vuelva o soñar con otra salida, mejor si la compañia es grata (sea femenina o masculina), y no es obligatorio hablar de pesca pues ya la estamos realizando...

Luego viene el pez, que sin ellos tampoco hay emocion, pues eso, al agua para ver si picas más tarde. Quizás esas ilustraciones con tal variopinto paisaje, encandilen y aturdan a todo aquel que lo pruebe?¿?

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Hola Gabi, un dia d'aquests et truco i anem a pescar plegats, que ja toca. VAig anar sol perquè de tan en tan s'ha de fer, per interioritzar i sentir coses per llavors poder-les plasmar al paper.

penso amb tu sovint, molt poca gent dóna tant a canvi de tant poc. Tu Gabi ets n dels millors pescadors que he conegut, però millores molt més com a persona.

per cert, ets la única persona que m'ha donat posicions GPS després d'haber-les perdut, així que mil gràcies! (sé que n'hi haurà més, que l'Anna no ha anat a la MAina encara).

el proper dia anem junts!

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Joder Fish... otro poeta! hahaha

és cert que per molts la pesca és el simple fet de treure peix, també és cert que la pesca sense peix perd tota emoció, però no per això deixa de ser un sentiment.

tu Toni ets dels únics que sabia que dimecres baixaria, i ara ja has vist que no necessitem tonyines per deixar-nos anar. Queda pendent aquest gran peix, però la pesca no la mesurem per número de captures o per quilos de peix:

Tu i jo la mesurem per sentiment.

segueix així, Fishobsession!

Fish ha dit...

Sentimientos, gratos momentos, recuerdos de días buenos, ocasos, ciertamente y todo mezclado en la cabota, gira y que te gira un día tras otro, ya habra tiempo de parar, (salir a pescar), o no?¿

Ya darán la cara esos peces que antes descritos en libros y relatos de viejos marineros, dónde ellos si pudieron disfrutar de la abundancia de la pesca. Nosotros nos conformaremos con menos, pero que entren!

Martí ha dit...

Bon totxo, el del Lucky Craft a la boca!

Aprofita per venir als rocs, els llobarros hi ronden, tot i que no ens estimen gaire, últimament. L'Anna i en Dani han fet les seves expedicions. Per quan una amb los quatro jinetes de l'apocalipsi?? A veure si t'espaviles i et treus la mandra de caminar pels rocs del Cap de Creus!

Martí.

Raül Ortiz Tudela ha dit...

hahaha Hola Martí, el totxo l'encetes tu, o sigui que ha de ser bo per ous.

i no és la mandra que m'allunya del cap de creus, sinó el meu estat físic lamentable... que pujo les 50 escales de casa i esbufego.. i ja no tinc pebrots ni de cardar un polvo sense fer el ridícul! (ara se m'enrampa una cama, ara em cremen els abdominals, que si l'asiàtica... estic fatal!) hahaha sort que d'això de treure la pols només toca de tan en tan... perquè qualsevol dia d'aquests m'hi faré mal!

i si que en aig veure de llobarros... i uns quants! i no cal caminar tant... bé, de fet, allà no s'hi arriba caminant! A veure si dimecres l'enredo algun, ni que sigui el més tontet que hi ha!

Dani ha dit...

Jeje. Raül, la sortida al Cap de Creus només et diré que vaig acabar ben coix. En Martí és coneix allò com casa seva, i portava una marxa... I l'Anna, bé, ja la coneixes.

Tu tranquil, que quan et vingui una rampa jo t'espero.

Vigila dimecres que no et piqui el llobarro que va deixar anar en Martí! No fós cas que et freni la barca en sec i vagis a l'aigua!