divendres, 18 de setembre del 2009

18-09-2009 (1er dia vacances a Cadaqués - Dento 3.600Kg)

    El dia va començar com gairebé tots els dies de vacances: de nit. Havia quedat amb un company a un quart de set i, al cap d’uns vint minuts, ens trobàvem davant la punta de la Figuera a trenc d’alba. Els ocells no ens delataven cap indici d’activitat a superfície, així que vam començar a moure jigs a tort i a dret, sense massa convicció d’agafar algun d’aquells bonítols que sabem que ronden per allà, buscant petits bancs de sardineta. Per entretenir-nos, ens vam apropar cap a les roques per a veure si entrava algun peixet amb una mica de gana, doncs és una bona zona per temptar pagres i altres serrànids a fons. Les picades de serrans no es van fer esperar i, de sobte, un pagre va fer trempar la puntera de la meva canya! No era massa gros, de ració (uns 400gr), però apte per a passar-lo aquell vespre per la planxa.

    Cap a quarts de 8 surten cada dia els vaixells de pesca professionals, apareixen darrera la silueta del Gat de Norfeu i naveguen a tota màquina cap al nord, talment com si fessin una cursa per a veure qui arriba primer al banc més gros de peix... És llavors quan les gavines es comencen a posar nervioses i sovint, a mig camí cap a les embarcacions, ens poden marcar algun petit atac de bonítols: calia estar alerta. Al cap de poc, un d’aquests remolins de peixet va quedar acorralat davant la cova de la figuera. La sonda marcava activitat a mitges aigües: segurament eren bonítols menjant a tort i a dret. Vam començar a llençar petits jigs brillants que, després de deixar enfonsar durant uns segons, recollíem enèrgicament per incitar l’atac d’algun d’aquells depredadors. Les primeres picades no es feren esperar, però només pescàvem alguna oblada massa agosarada, que van tornar totes a l’aigua. Al cap de poc vam veure com un banc d’agulles passava per sota la barca, va ser llavors quan el carret del meu company va començar a xiular la presència d’un peix que valia la pena: va ser un bonítol que passava força del kg!

    Després d’insistir una bona estona em vaig adonar que, altra vegada, seria només el company qui trauria bones captures, com gairebé sempre... Cap a les deu vam decidir canviar de lloc: el cap de creus és un lloc màgic on els més asèptics com jo, poden veure com de sobte els canvia la sort.

    Recordo que no vam parar a la Rata, està massa explotada. A més, calia anar per feina perquè havia quedat a les dues amb la dona per anar a dinar i, el primer dia de vacances, no era qüestió de fer-la emprenyar, almenys de moment!

    A superfície els peixos no donaven senyals de vida, així que em limitava a buscar-los amb la sonda. A mitges aigües podien ser els anhelats bonítols, mentre que als fons buscàvem els pagres i els déntols. Quan la sonda semblava un encefalograma pla, ens limitàvem a llençar ferros a les roques per a veure si algun sard o algun llobarro avorrit volia fer l’aperitiu. Els oferíem bons menjars: jigs petits, brillants i de colors naturals que no solien passar dels 60 gr.; sobretot una bona varietat, per a veure si encertàvem amb el menú del dia... De tan en tan enganyàvem algun serrà a fons o alguna oblada a superfície, però no eren, ni molt menys, els trofeus que tots somiem cada dia i també cada nit. Va ser llavors quan vaig començar a parar atenció a l’equip que tants mals de cap (i de butxaca) m’havia donat. Portava unes tres hores llençant ferros i no estava gens cansat. Vaig pensar amb les tendinitis de la temporada passada, que espero que quedaran amb això mateix: passades. Calia, però, trobar alguna bestiola capaç de posar en evidència la potència d’aquell equip tant lleuger... i desvirgar-lo d’una puta vegada! Va ser llavors, en un de tants llançaments, quan els tres, canya carret i pescador vam quedar desvirgats en un preciós moment.

    Va ocórrer en una d’aquelles roques, una de tantes, on vaig llençar amb ràbia un dels jigs que acabava d’estrenar. No havia pescat res però, en un article de tants que llegim els pescadors, el deixaven en molt bona consideració. A més, és barat... El llançament va ser net, la paràbola, perfecta. Quan el jig va tocar l’aigua a prop, potser massa a prop de la roca, em va costar un munt comptar els segons que podia tardar aquella inútil andròmina a tocar fons; va ser llavors, gairebé contenint la respiració, quan vaig tancar el pick-up i vaig donar el primer cop de maneta... ZAAAAAASSSS! Au, la puta enrocada!! A pendre pel cul els 5e!!!

    Al primer cop de puntera que vaig fer per alliberar-me, em vaig adonar que, de sobte, aquella puta roca prenia vida i començava a tirar com un monstre esperitat... PICADAAAAA!!! El meu petit twinpo va començar a vomitar línia com si aquell inesperat encontre l’hagués ben marejat. Calculo que em deuria treure entre 15 i 20m el molt cabró. Va ser llavors, quan la carrera es va aturar, que vaig saber que aquell peix havia de ser meu. A cada volta de maneta notava que li guanyava terreny. La lesath m’hi ajudava molt i es va mostrar, en tot moment, altiva i confiada de poder vèncer aquella bèstia i moltes més. Fins a tres arrencades de fil em va aguantar el massoca a les profunditats! En aquells moments hom no és massa conscient del que fa, resta empès per les emocions i les sensacions del moment que viu, sense pensar que està roçant les roques i ha d’anar en compte amb no partir el baix de línia... sobretot si porta muntat un 0,26!!!!

    Va ser als tres minuts de lluita quan vam començar a intuir la forma del peix... DENTO; DENTOOOO!!!! Calia apropar-lo a la barca, sense presses, i encertar-lo dins el celebret que es plega quan menys t’ho esperes... Per sort tot va anar com una seda. La descàrrega d’adrenalina va ser tant brutal, que em vaig limitar a seure al timó observant com aquella bèstia jeia, per fi, als meus peus. No va ser fins al cap d’uns moments que em vaig adonar que estava tremolant.



    La història del dento encara no ha acabat, mereix un final molt millor, doncs em va fer sentir com els reis d’orient el dia de la "cavalgada". El peix més gran que mai havia pescat , mereixia ser pesat amb tot els ets i uts. Per sorpresa meva, em vaig quedar sense piles a la bàscula que tinc a la barca! M’emprenyava molt no netejar el peix a alta mar, com sempre, però aquell trofeu bé que es mereixia l’esforç de portar-lo sencer a casa. 

    A la tarda vaig marxar cap a la platja amb la nena i les galledes, el cotxet i el peix penjat amb una bossa... Quan vam arribar a la platja gran, em vaig negar a anar-hi per la senzilla raó que el fort vent de garbí l’havia tenyit de marró. No és que sigui tant "pijo" com per no banyar-me en aigües que no siguin cristallines, però no em podia arriscar que em quedés aquell trofeu ple de sorra... "Davant l’hotel Playa Sol hi ha una escala de pedra que arriba fins l’aigua, allà no se m’embrutarà el peix de sorra!" A més, el nom de l’hotel no és fruit de l’atzar: davant seu hi ha una platja de sorra fina petita, ideal per a la mainada i on, curiosament, cau l’últim raig de sol de Cadaqués. Decidit, tots contents.

    Quan vaig baixar el primer graó, vaig veure que hi havia un home pescant a les pedres del costat... "Hola,... què, piquen?"- vaig preguntar-li amb un to innocent. Em va contestar un "sí" molt sec, com si fos evident que els peixos piquen sempre... "Et fa res que netegi un peix aquí a baix? És que no vull que em quedi ple de sorra!"- vaig demanar-li amb la seguretat que aporta un peix d’aquelles dimensions. "Sí, sí,... què tens, un sard?"- va preguntar sense treure l’ull de la seva puntera.... "No, un dento gros!"- li vaig contestar estranyat que no tingués curiositat per veure’l.


    Vaig notar que el tiu passava de mi, i del meu peix. Des de la platja em veien la dona i la nena, i les vaig saludar amb el peix alçat amb la mà. Vaig descalçar-me i em vaig treure els pantalons, d’aquesta manera podia baixar fins l'últim graó i netejar el peix amb aigua clara. El mar picava fort i vaig pensar que era un bon lloc per fer sards, doncs hi havia molta escuma. Em va costar sang netejar-lo, li vaig treure les escates i la tripada, patint que les onades se me l’emportessin mar endins. "Si em cau a l’aigua m’hi foto de caps"-anava pensant. Entre escata i tripa vaig veure d’escallimpada com el capullo del pescador m’estava espiant... Ell feia veure que res, però se’m va morir d’enveja! La sorpresa meva va ser quan al vestir-me m’estaven esperant una colla d’estrangers per fer-me una foto! "Olalaà, bon poison!!!"- "Què és què sé?" Els molt curiosos s’havien estat esperant al peu de carretera per saber què era aquell peix! Al final vam quedar que era un "denti del cap de creus avec bateau". Fotos i tots contents, sobretot jo.

    El meu amic pescador no va tenir més remei que claudicar davant d’aquella meravella i saludar-me, amb la mà alçada i el cap cot. Espero que el pròxim dia que algú el vagi a saludar, sigui més amable.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja l'havia llegit al fòrum però continuu vibrant com el que més quan arriba la foto. Gran relat i gran peix!!
AOM

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Ja veus AOM... el meu primer "catxarro" tret de l'aigua no l'oblidaré mai! Encara tremolo quan ho recordo, va ser genial! Vaig haver de seure, perquè estava flipant.

merci pel comentari, per cert, el vaig fer amb un jig petit, a poca fondària, gairebé per casualitat! També és cert que aquell dia vam fer 300 tirs cada un... de vegades em toca a mi, de vegades al company i sovint a cap! LA pesca és així... no es pot controlar sinó, malament rai!