Què fas si et trobes al mig del mar amb una dona que t'està provocant?
Fàcil. Li dius alguna cosa interessant, tires la canya i la cagues... Insisteixes, no pots abandonar, la fas riure i, quan menys s'ho espera la sorprens, poses una goma i... a disfrutar!
I és que, quan surts a mar, no se sap mai què pot passar... Tinc un repor de revista al cap, l'OK donat, el text pensat però em falta completar l'article amb dues o tres fotografies i, com que tots els homes que venen a la Duna van al que van, la cita d'aquest dissabte estava cantada: necessitava a l'Anna perquè és la única persona que conec que gaudeix igual pescant que fotografiant.
Ho tenia tot calculat. Vaig presentar-me una hora abans de la pactada davant de casa seva per poder sortir just a l'albada i poder fer una foto espectacular amb el sol ixent davant una pajarera de bonítols saltant. Seria la foto de portada. Més tard, amb el sol més alt, faríem les fotos del peix acabat de pescar en primeríssim pla, les fotos dels esquers i el material sense ombres i brillants. Algun paissatge, atac a superfície, en acció de pesca.... Ho tenia tot mil·limetrat però, sabeu què passa, quan ets a mar? Clar, que és ell qui mana i tu qui s'hi ha d'adaptar.
Ja ho explico en castellà aquest mes a Pesca a Bordo: pesquem el que pesquem, ho hem de fer sempre amb el permís del mar, adaptant-nos a ell i sabent-lo escoltar i interpretar és la clau. Només així tenim una mínima oportunitat de triomfar, pescar el peix que anem a buscar i tonar a casa amb el cap ben alt. Les pretensions i les espectatives sempre són altes, però el reslutat final no tant: ni sol, ni albada, ni pajareres, ni saltades. Ni fotos amb els esquers brillants, ni amb captures acabades de pescar, ni amb acció de pesca,... res. Per no fer, no vaig poder fer ni una foto a la sonda amb peix rondant... perquè no n'hi havia ni a dalt a superfície ni a baix a les profunditats. Una altra caca.
I em vaig escalfant.
Pensava amb en Font, el meu company, i maleïa la mala sort que em persegueix allà on vaig a pescar. Les condicions de mar eren excel·lents, just el que sempre estem anel·lant, i us asseguro que el trobava a faltar. Li vaig dir tres o quatre vegades a l'Anna (sense voler-la despreciar), que era el dia perfecte que sempre estem buscant per pescar: poc vent i mala mar. Nosaltres sóm emminentment pescadors d'spinning, i pescar a l'escuma és la pesca que més ens apasiona, la que sempre volem practicar i clar, quan li dius a una dona dues vegades que trobes a faltar al teu company, es pica, s'emprenya i l'orgull la fa delirar.
- Doncs ara et pescaré un peix a l'escuma!
- Que no vas equipada...
I clar, acaba fent tres perruques a la línia i s'acaba mig marejant fent nusos al mig de la mala mar.
- Tu busca bonítols a jig-cast i jo faré les escumes, que per això em vaig comprar l'Xzoga de 40gr...- I ella vinga a tocar els collons i a provocar.
- Que si vols pescar a l'escuma es pesca a l'escuma i ja està!
- Tu prova el bonítol a jig-cast... que ja en saps...
-Nen, que jo aprenc ràpid, saps?!- em deixa anar vermella i acalorada.
-Nena, que m'estàs provocant... i se m'estan inflant les pilotes...
I llavors passa el que passa...
...que li dius alguna cosa una mica excitat...
...tires la canya i la cagues... la fas riure... i insisteixes
...i quan tens els collons ben plens, poses una goma...
....trempes...
...disfrutes com un cabró...
...i li refregues més d'un quilo de sard!
Nena, no perdis temps desfent perruques. Pesca amb Xzoga.
5 comentaris:
Si una cosa m'emprenya és reconèixer públicament que vaig estar a punt de marejar-me. Ja sabia per experiencia que amb mar de fons no es poden fer baixos de linia, però una és tossuda de mena... I tampoc cal exagerar amb les perruques, que només va ser una i era un nuset de no res, però tu, cul d'angunies, no em donaves temps a que el desfes.
Per lo demés, com sempre, has sabut jugar amb les paraules, i és això el que més m'agrada dels teus relats.
Efectivament, el teu joc de paraules és el que ens agrada de tu. Admiro la imaginació que tens; primer em fas parlar els bonítols i ara compares el festeig amb una dona amb la pesca del sard. Jajaja. Boníssim!!!
Anna no et desesperis, en Raül es així, tu ho saps millor que ningú, però en el fons tots sabem que ell escriu de conya, però que tu pesques més i millor !
Cuideu-vos !
No Dani, aquesta vegada m'haig de treure el barret davant el mister dièressis, doncs la única captura digne de fotografiar va ser la seva. Jo només vaig fer dos serranets afamats que tal com van pujar van baixar. Això sí, amb el reportatge fotogràfic vaig disfrutar tant jo disparant com ell pescant. Així que ja sabeu, si algú vol immortalitzar les seves proeses només m'heu de convidar... jeje
Vaja, si que està animat, això... Hi hauré de dir la meva.
La pesca és el de menys, la companyia excel·lent, i les fotos prou bones per explicar el que fem allà dins.
Lo únic que em sap greu és no haver estat a l'alçada amb l'escrit. El vaig fer depressa i corrents, amb nens per casa, la TV engegada, sopant i bevent. Per cert, el sard estava exquisit!
La propera vegada que escrigui alguna cosa, m'hi miraré més. LA idea era bona, ja sabeu que m'agrada provocar, fer les coses al revés...
milloraré!
i gràcies per seguir-me la corrent!
Publica un comentari a l'entrada