Dimecres
al vespre va començar el que semblava que un cop més m'apartaria del mar. Els
ulls no enganyen, i es que quan noto aquella roentor que només s’alleugera
tenint-los tancats, sé del cert, i sense termòmetre, que la temperatura m'està
pujant. Fins a 38 vaig arribar la nit del dimecres al dijous, i a la nit
següent fins a 39. No vaig agafar la baixa perquè sóc autònoma i els autònoms
no ens podem posar malalts, però el cas és que divendres no vaig anar a
treballar. El cap de setmana estava al caure, i jo havia caigut dos dies abans,
però la gana pot més que la fam, i amb un "xute" de clamoxil per la
pus del coll i gelocatil per "l'estado febril" dissabte em vaig fer a
la mar.
La
veritat és que últimament em tiba més la bicicleta que la canya. Al bar dels
pescadors només se sent a dir que no hi ha peix, que el bonito encara no ha
entrat, i després de tantes setmanes en sec una ja no sap ni on s'ha d'anar a
pescar.
La pensada
va ser de lo més trivial: si no es veu peix per dalt potser l'hem d'anar a
buscar a baix. Perseguir ocells amb la barca i llençar el jig sense parar em
posa malalta, però aquest cap de setmana renunciava al jig per notar, ni que fos, una sola picada a fons, amb xixa, com s'ha fet tota la vida. I vistos els
resultats va ser una decisió encertada.
La
jornada em va recordar aquelles de “tiempos ha”, parlo de fa 4 o 5 anys, quan
era habitual treure 4 o 5 molles, en un matí, 4 o 5 congres sense anar gaire
enllà. Aquells temps han passat a la història, i és que ara ja tot està molt “remenat”... tot
menys on varem anar dissabte, que sembla que fa temps que ningú s’hi ha
acostat.
Les dues
primeres peces, dues molles, una per mi i l’altre pel meu pare, així tot
quedava repartit. Les picades no es feien esperar, i és que aquells peixos
tenien gana, gana de veritat...
I com que
les alegries compartides són doblement alegries, a l’endemà hi varem convidar a
un amic, que lògicament s’en va anar amb el seu trofeu també.
Gracies
per la teva companyia Joan.
I a tots vosaltres, espero poder-vos tornar a escriure molt aviat.
I a tots vosaltres, espero poder-vos tornar a escriure molt aviat.
5 comentaris:
Apa Raül! A la teva nena no li fan falta els Duo eh? Jeje
Llamp de cànteres? (no hi entenc massa). Amb el dia maco que va fer, ho devieu passar d'allò més bé.
Felicitats!
Per cert, si vas en bici també deus fer fotos xules no? Aviam, aviam, jeje
Ah, sí, clar. Molt bonic. El dia que no vinc, llavors apa, som-hi. Que no hi ha corrent, que es pot fondejar bé, que hi ha peix,... molt bé, molt bé. Molt bonic. A la que pugui et porto un cactus, ala. O saps què? millor dos. :-)
Martí
Jaja!!! Tens raó Dani, li hagués pogut clavar un DUO a la boca, però no crec que hagués colat... aquestes besties volen menjar de veritat.
I a tu Martí, per si et serveix de consol, pensa que sempre que hi hem portat invitats n'hem sortit escaldats, i sino pregunta-li a l'Andreu Godoy.
discrepo, nena: a mi em vas convidar un dia i vaig pillar molla! I a més a més, pescada a mà! (gràcies Pichi-monyes per deixar-me el DOg-Fight!)
les molles amb DUO estan complicades... però tinc algunes fotos que us espantaran! hahaha així millor me les guardo!
aviat us deixaré les dents més llargues que els tallahams. Ara em toca treballar!
fins aviat!
Com pot ser que et tiba mes la bicicleta que la pesca?
De fet crec que tenen sort els peixos el dia que no surts,perque amb aquestes bones pesqueres que fas,els tens espantats.
Molt bon repor,tot i que en fas pocs son de qualitat.
Salutacions !
Pep
Publica un comentari a l'entrada