Palmanova, dimecres 2 de març

Aquest matí ja anava perdut abans de sortir de l’hotel, així que he tirat pel dret i he trucat al jefe de Mallorca. “No me puc creure que precisament tu estiguis a Palmanova!!” m’ha deixat anar sorprès. “ ja veus, és que hem pensat amb els nens!”. La veritat és que té raó, ell em recomanava practicar un turisme rural al nord la illa, perdut del món i del soroll, a tocar de les cales meravelloses i poder, així, pescar a espinning i fer-ne un bon repor (o no). Però es nota que el nano no té mainada, i que els pares hem de pensar amb el cap i no deixar-nos guiar pel cor. Envoltats de formigó, d’alemanys i jubilats de torn, emmarcats en mitjanes platges blanques, el nostre no era, ni de bon tros, la destinació més idònia per un Mallorquí de cap a peus. A més, m’ha encès la sang al dir-me que seguint l’itinerari passaria pels millors llocs de l’illa per pescar a spinning!  Però m’he cagat en tot.

El port d’Andratx... què voleu que us digui, perd tot el “glamour” sense l’èxtasi i el rebombori  de l’estiu, i sense la Claudia i els paparazzis de torn. De ben segur que hi deu haver mil racons interessantíssims, però amb el cotxet del nen i la nena que no para de donar pel sac dient que vol anar a coll, doncs res, que més val pujar al cotxe i anar a veure com bufen vidres com si fossin globus.   Fins a Andratx (el poble interior) tot correcte, però al preguntar a la senyoreta d’Informació (que es nota que no deu tenir canalla, tampoc) s’ha començat a estroncar tot. “Res,  a 16 km hi ha un poble anomenat Estellencs, en deu minuts un altre (de nom impronunciable) i tres pobles més enllà hi tenim els bufadors de vidre professionals. Hi ha unes miques de corbes, però és un paratge deliciós,  molt bonic i interessant” li ha dit a la dona, i jo, encegat per poder veure la costa més espinera de Mallorca, l’he acabat de convèncer.

La costa maca,  de corbes moltes, tantes, que n’he acabat fins els cullons! Sort que el petit dormia, i del DVD que distreu a  la nena, perquè tot i fent conducció de senyor, d’aquella que no mareja, per poc i vomito jo! Val a dir que el temps no hi acompanya, amb pluja intensa, boira intermitent i el dipòsit de benzina a punt de tocar reserva, i  el neguit i el cansament ha començat a tocar els oremus. Tres pobles, més de trenta km  de port de primera digne del Tour de França i ni una puta benzinera per enlloc. Sense possibilitat de retorn (perquè m’he jurat un munt de vegades que mai més m’hi veurien passar per aquell tros) i la dona que, des del darrera per controlar millor la quitxalla, que m’anava animant un i altre cop “ja t’ho deia jo, i a sobre haurem de trucar la grua, mira que ets burro! I ara, per postres, al mapa es veuen moltes més corbes i més revirades!”. Hi ha hagut una estona que he patit de debò. Durant més de mitja hora no he vist ni un sol signe de vida, ni un trist cotxe en no sé quants quilòmetres! El nen que mig es despertava, la nena queixant-se de mal de panxa, la boia del dipòsit tocant el seu fons i jo  sense veure la sortida d’aquell túnel, que cada cop veia més fosc. “I si la dona té raó?” Ja em veia esperant la grua  portant un bidó de gasoil, el nen plorant i mig mort de gana i el parabrises i el seient del costat ple de vòmits de l’Alba. Per sort hem arribat a bon port, però no m’hi tornaran a veure mai més per aquelles carreteres del dimoni, si no és amb una bona berra al costat tocant-me la cuixa i conduint un biplaça, perquè per mainadica no està pensada la ruta dels collons!

El paisatge és deliciós, resseguint la Serra de Tramuntana la vista et cau en vertical fins a veure el mar allà, lluny, molt avall i molt al fons. Maco, maco, amb dues o tres parades possibles i prou, però qualsevol para el cotxe amb aquella pluja i la tempesta que es gestava dins el nostre automòbil! Tercera marxa i anar fent, reduint a segona uns quants cops,  i amb la vista clavada a la carretera perquè aquesta no permet, al conductor, cap error. Calma i concentració! Reitero: ruta preciosa i espectacular si es va ben acompanyat, amb bon temps, el dipòsit ple  i sense mainada al retrovisor. Ah, i la canya d’espinning deixeu-la a l’hotel si voleu, no feu com jo o acabareu portant estorbs.

Hem dinat a Valldemossa un menú per turistes a un preu un xic car a jutjar de la qualitat dels calamars a la romana del segon, però compensa el fet que la cervesa d’ampolla no em costés cap suplement, tampoc. El poble molt maco, enfilat en una mena de turó i franquejat per ambdues bandes per muntanyes dignes del Ripollès o l’Alta Garrotxa. Per moments m’ha semblat conduir molt a prop de casa, i res, absolutament res tret dels ametllers florits al fons de la vall, em feia ni imaginar que estava en una illa perduda al mig del Mediterrà.   El vidre i els seus bufadors és digne de veure, i agrada als nens també, així que val la pena fer-hi una parada. Llavors sí: autovia i en mitja horeta arribàvem a la “casa de Mallorca”, el nostre petit  apartament que ens fa d’oasis dins el temporal de nord.

Vull explicar-vos, abans de caure rendit, una cosa bona que  m’ha passat a la tarda. En tot l’hotel hi ha quatre ties que tenen un polvo, i de les quatre una és la meva dona, així que ja la descarto d’immediat, perquè a les altres no es pot dir mai, però  la pròpia,  amb dues mainades tocant la moral vint-i-quatre hores seguides, segur que no cau. Doncs això, a lo interessant dels viatges, que de guies ja n’hi ha per tot, i van regalades. Hem anat els quatre a la piscina climatitzada (per això estem on hem triat). Una parella i nosaltres quatre, tot normal. Més tard, la dona s’ha emportat en Nil per començar a avançar, que aquí se sopa de sis a vuit de la tarda... i ens hem quedat nedant i fent el ximple amb l’Alba, i ha estat quan m’he començat a atabalar. He sentit la porta d’entrada i la nena s’ha posat contenta, i jo pla! Ha entrat una nena alemanya d’uns tres anys, que ja han repartit estopa amb l’Alba, acompanyada de la seva mare, una noia molt joveneta i força guapa (una de les quatre que abans citava). Amb la dona ja ho hem comentat, perquè xoca una mica veure-la amb la seva filla, la que deu ser la seva germana i la seva mare, i ni rastre de cap home que la monti o la pugui grapejar.

M’he posat nerviós, pensant que aquesta sí que deu anar calenta de veritat, que és una noia molt jove, d’uns vint-i-cinc anys, i almenys durant uns dies orfe de polla que la faci excitar. S’ha desvestit davant nostre i s’ha quedat amb un bikini estampat de tons blaus. Lluïa un tatuatge al costat dret de la panxa i per la deformació que patia aquest m’ha quedat clar que és ella –i no la germana- la mama de la  nena. I ha començat el ball.... l’Alba buscava desesperadament la complicitat de la seva amigueta alemanya, i jo la mirada de la seva mamà. Elles reien i nosaltres ens miràvem, i somrèiem (almenys jo per no plorar). M’he cardat nerviós, i a pesar de l’aigua calenta de la piscina, crec que he contribuït a que augmenti algun grau. Les nenes jugaven juntes, gairebé abraçades,  rient i xisclant. Els grans rèiem i les miràvem, sense voler intervenir massa, però la situació ens convidava a unir esforços i poder-nos grapejar sota les aigües, davant la innocència i la complicitat de les nostres nenes, alienes a tot el que estava pensant.

Durant uns minuts m’he sentit atret per aquella dona, nerviós i amb les abdominals (bé, la panxa) cremant per aquella sensació estranya que tenim enterrada els homes casats. M’he sentit desitjós i desitjat, he notat com els ous em feien aquelles pessigolles que no volen dir res de bo si ets conscient que no et podràs desfogar ben aviat, que no et podràs alliberar, i que ni de bon tros t’acabaràs el plat que tens entre mans, perquè tants dies de bufet lliure al restaurant has après a gestionar l’estómac i, sobretot, les ganes d’abusar. Així que he fet el que faria qualsevol home en aquella incòmode situació: fugir per cames! He nedat fins les escales i he sortir de l’aigua ràpidament, i no per por de trempar, sinó perquè els homes som uns cagats! 

Deu minuts més tard ha sortit l’Alba, i mitja hora després ens hem tornat a trobar, aquest cop ben vestida i amb els cabells recent planxats, barallant-nos fent cua  per un tros d’amanida verda al bufet del sopar. Espero trobar-me-la també al carro de les postres més tard, per poder fugir altre cop amb la cua entre cames però, almenys,  amb el regust  dolç del pastís de poma al paladar.

Estic mirant el Barça mentre escric aquestes ratlles, fa estona que dormen tots els de casa, perquè estem de vacances però acabem tots rebentats. M’he quedat, altra vegada, amb les ganes de follar, però almenys avui tinc elements sòlids per deixar d’escriure, tancar la “tele”, jeure al sofà i deixar-me anar. Reconec que no tinc pebrots de llençar-me i poder-me aferrar a les minses  possibilitats que tinc de deixar-me repassar per una dona de bandereta, però ningú em pot negar, ni retreure, ni denunciar, que rememori tant dolces sensacions que he experimentat  i acabi al menjador, sol, però content i “disfrutant”.